(Avís: si llegeixes aquest text des de facebook, no podràs veure els videos, a menys que llegeixes fent click aquí)

El beatboxing és l’habilitat d’imitar sons musicals amb la boca, especialment (tot i que no únicament) els propis de les caixes de ritmes.

L’èsser humà, al llarg de la seva història ha intentat fer servir el seu cos com a instrument musical, però no és fins a la dècada del vuitanta que el beatbox pren molta popularitat i sempre associat al gènere musical del hip hop. Avui en dia, aquesta disciplina no es limita a aquest gènere.

La modalitat poder més espectacular és l’anomenada freestyle basada en la improvització dels beatboxers alhora de reproduir els ritmes formant peces musicals. Tant és així que existeixen diversos campionats a nivells nacionals (com per exemple a l’estat espanyol) i fins i tot mundials. Aquest fet recorda als campionats d’MCs, improvització poètica i rapera (com deus haver vist a la pel·lícula d’Eminem 8 Mile), una connexió més amb el món del hip hop…

També té molta popularitat el fet de realitzar covers, versions de temes coneguts, com ho demostra el fet que són segurament els videos més numerosos dels beatboxers amateurs que es poden trobar per youtube.

Si encara estàs dubtant haver escoltat mai human beatbox, poder el següent video et demostra el contrari. Will Smith demostrant les seves habilitats al Príncipe de Bel-Air (segurament la sèrie de televisió més repetidament emesa de la historia de la tele) i a Men in Black II:

I si acostumes a rebre correus electrònics amb videos dels teus contactes molt probablement hauràs al·lucinat amb el primer càsting de la versió francesa del programa American Idol de Joseph Poolpo (que fins i tot va ser convidat al programa El Hormiguero):

Aquest altre video seria el que correspondria al freestyle. Fixeu-vos quina habilitat al fer scratching:

I per finalitzar la tongada multimèdia, un noi alemany de catorze anyets demostrant el seu talent:

Acabarem amb un parell d’exemples més comercials d’aquesta modalitat musical, perquè ningú pensi que es tracta d’un món de frikis enganxats a internet :)

Us deixo amb dos enllaços d’spotify. El primer és del disc Joel Turner – Drum Dealers, en la línea del que has pogut veure els videos però també amb música instrumental. Igual que succeix amb un del treballs de la famosa Björk – Medúlla, el que em serveix per demostrar que el beatboxing no només és rap i hip hop.

Si us interessa aprendre a fer beatboxing, el millor és acudir a la web més famosa sobre el tema: Human Beatbox.

Més informació | Wikipedia (anglès) | Comunitat espanyola de beatboxing

Fotografia | Shure SM58 de laffy4k

Siete almas, molt em temo, serà una pel·lícula que a algunes persones agradarà bastant i a d’altres els hi semblarà un tostón de cuidado.

Començarem pel que em sembla el millor, que és l’interpretació de Rosario Dawson, que simplement em sembla que està fantàstica en el seu paper. Will Smith, en canvi, està lleugerament sobreactuat i és una veritable llàstima. El tinc per un gran actor i amb aquest paper s’ha passat de frenada. Tot i així no m’ha acabat de desagradar.

Pel que fa a l’argument, l’inici és força intrigant. No es sap ben bé que és el que està succeïnt fins que la peli ha avançat un bon tros, gràcies a la deducció (no gaire complicada) i a partir d’aquest moment perd una mica de força.

No esperis cap gir inesperat perquè no el trobaràs. I és que Siete almas pertany al gènere del drama. Un drama trist que té com a leitmotiv l’esperança en la bondat de les persones i la redempció. Per aquest motiu no serà del gust de molta gent que la trobarà utòpica. I per això mateix a moltes altres persones els hi agradarà. Si saps a quin grup pertanys, sabràs si val la pena pagar una entrada al cine o no.

I ja em perdonareu si sóc massa críptic amb les “crítiques” que faig, però a més de la mania de no voler destripar el més mínim aspecte argumental, en aquest cas crec que és més important encara. Quant menys sàpigues, millor…

Tràiler

Crítiques

‘Siete almas’, entre el melodrama y la tragedia a Blogdecine
‘Siete almas’ y una pena a Blogdecine
Crítica. ‘Siete almas’ a Cinematical

Juro que vaig anar a veure Hancock sense cap tipus de pretensions. No esperava res més que pur entreteniment estiuenc, sense gaire contingut, humor fàcil i frescura. Un toc diferent a les pelis de superherois que tant de moda estant avui en dia. I és que també sé gaudir perfectament d’aquestes pel·lícules, una de les ventatges de tenir uns gustos amb poques restriccions.

Però no sé si sóc jo que estava/estic en un estat/fase diferent del que és habitual, o que Hancock és un despropòsit (o un propòsit molt mal resolt).

No em va fer riure en gairebé cap moment, no la vaig trobar emocionant i em va semblar que és una de les pel·lícules amb més forats de guió que he vist mai, on succeixen una bona quantitat d’esdeveniments perquè sí, sense motiu, sense lògica, amb persontages que fan coses absurdes.

Respecto molt a Will Smith, a qui trobo un excel·lent actor, a més de gran showman i ser aquell tipus de personatge que converteix en or gairebé tot el que toca al món de Hollywood. I no tinc dubtes que Hancock serà una bona inversió per la seva productora, però… avui en dia el cinema està molt car (i les crispetes!) i segur que hi ha alternatives lleugeretes, amb poca “txitxa”, però que siguin entretingudes i mínimament ben fetes.

L’únic positiu de Hancock és que no dura més de 90 minuts, qualitat molt escassa avui en dia.

Serà m’estic fent gran?

Tràiler

Crítiques

‘Hancock’ y la identidad perdida a Blogdecine
‘Hancock’, caótica decepción veraniega a Blogdecine
‘Hancock’, la maldición de ser superhéroe a Blogdecine
Hancock no es lo que parece a Blogdecine

He vist aquesta pel·lícula tenint poca idea del seu argument a més del que se’n pot desprendre del seu trailer. No sabia que existia un llibre en el que està basada i ni molt menys que ja hi havia dues adaptacions anteriors a aquesta.

No sóc molt exigent amb el tipus de pel·lícules que simplement pretenen fer-te passar una estona entretinguda, i aquesta és una d’elles. M’ha cridat l’atenció l’espectacular aspecte de New York completament… podrida, a les escenes inicials de la pel·lícula, així com la interpretació de Will Smith a qui jo considero capaç d’executar papers de manera brillant, tot i tenir moments esperpèntics com succeeix a Soy Leyenda però per culpa del guió. Sincerament penso que tot i així fa una feina digna d’elogi en aquest film.

Destacaré positivament també la sensació aconseguida de tensió que es produeix en algunes escenes, i pel que fa a la part negativa assenyalaré el final absurd amb el que se’ns tortura als espectadors (tot i que no tan absurd com el que li hagués agradat a la meva princesa).

La conclusió més important després d’haver vist Soy Leyenda i conèixer quines diferències existeixen amb la novel·la original és que necessito llegir-la.

Més informació
Entrada de la pel·lícula a la Wikipedia
Entrada del llibre a la wikipedia.

Crítiques
‘Soy Leyenda’, soy aburrido
‘Soy leyenda’, ¿qué harías si fueses la última persona sobre la Tierra?
‘Soy Leyenda’, es historia
“Soy leyenda”; Will Smith, hombre omega
‘Soy leyenda’ de Francis Lawrence
Soy leyenda
Críticas de la semana: epidemia de ‘Soy leyenda’

Trailer