Dels blogs de videojocs que llegeixo, només dos han publicat un anàlisi d’aquest joc (d’altres el van anunciar en el seu moment, però d’anàlisi més o menys currat, res), els referenciats al final del post. No l’he vist publicitat enlloc, Nintendo no m’ha enviat un correu promocional i si busco als fòrums d’elotrolado.net només trobem onze resultats, no tots ells rellevants… La conclusió és que és un joc que passa desapercebut. I hi passarà a menys que el boca a boca funcioni.
A la sorpresa que per mi ha estat Boom Blox hi he trobat un joc de puzzles tremendament divertit i força original. I jo no sóc gaire amant d’aquest tipus de jocs, de manera que per mi, que el trobi atractiu és quelcom bastant significatiu.
Intentaré resumir-lo en poques línies: Boom Blox és una mena de Jenga on haurem d’interactuar amb diferents estructures de diferents maneres. Algunes les haurem de desmuntar agafant les peces, d’altres les haurem de destruir llençant-hi pilotes o bombes, o fent que entrin en contacte peces especials que provoquen reaccions en cadena i un llarg etcètera…
Tot muntat dins de dos modes de joc que semblen força llargs, una bona quntitat de possibilitats pel que fa al multijugador (res, no hi ha joc en línia) i el típic mode de creació on tu dissenyes la pantalla (o edites una de les existents).
No puc explicar gaire cosa més perquè no la hi ha. Si t’estàs pensant comprar el joc, poder et servirà veure el següent vídeo o llegir les crítiques que deixo al final del post. Però si tens la oportunitat de probar-lo, fes-ho i veuràs com et convenç. A casa meva ens encanta!
Sense cap mena de dubte, la saga Mario Kart serà una de les que recordaré tota la meva vida. Les hores que m’han fet gaudir tots els jocs que han sortit sota aquest nom són incontables. I quan dic tots em refereixo literalment a tots (menys el de GBA). Des del Super Mario Kart per la SNES (possiblement la consola que més he gaudit) fins el de Wii, que és el motiud’aquesta entrada.
Val a dir que menys el primer dels jocs, tots, per un motiu o un altre m’havien decepcionat en certa mesura. Jo crec que principalment pel l’escàs nivell de dificultat que tenien els jocs exceptuant l’infern que suposaven les curses de 150cc al Super Mario Kart. I en segon lloc per algunes “millores” introduides a cada joc que crec que no li aportaven res positiu (sense anar més lluny, el famós snaking a la NDS o els dos conductors per kart al Mario Kart: Double Dash per a la GC). I tenia dos motius per tenir por amb el Mario Kart Wii: El control amb el volant (por mínima perquè es pot fer servir el pad de la GC) i sobretot la possibilitat de pilotar motos.
Doncs després de jugar-hi bastant estic en disposició d’afirmar que el Mario Kart Wii està al mateix nivell que el Super Mario Kart. Anem a veure el perquè del meu atreviment:
1. Circuits: No tinc paraules per descriure com m’han agradat els 16 circuits dissenyats per aquesta nova entrega. Llargs, originals, plens de dreceres, amb alguns trams de dificultat lleugerament alta… Una meravella. No recordava aquesta sensació amb un Mario Kart des de… bé, de fet,no la recordava. La única llàstima és que no siguin 32 enlloc de 16.
2. Les motos: El meu gran temor abans de jugar. L’encís després de fer-ho. El control de les motos és diferent, especialment a l’hora de derrapar per agafar les corves, però se li pot treure molt de partit a aquests vehícles. M’han agradat tant que ara mateix només corro amb les motos! Quina gran idea!
3. Dificultat: La justa. Molt senzill a 50cc i 100cc, però no tant a 150cc. Tot i així jo preferiria que fos més complicat.
4. Dinàmica de la cursa: En la línia de la resta de Mario Karts, excloent el de SNES. El gran repte si vols guanyar una cursa és sobreviure a les cacicades a les que et sometran els rivals amb l’ajut dels ítems que vas recollint mentre corres. Al Super Mario Kart (SNES) hi existia un component més important de “simulador” de conducció. Era molt important aprendre de memòria el recorregut del circuit i esgarrapar totes les dècimes possibles a cada tram, on una sortida de pista et condemnava a no poder guanyar la cursa. Des de llavors això va canviar. Per bé o malament. I creix la importància de la sort o saber defensar-te de la resta de rivals. Com la IA de la màquina no és molt destacable, si jugues sol no ho notaràs en excés. Però quan juguis a l’online, cada cursa es convertirà en una increible batalla on per desgràcia, la sort hi té massa pes.
5. Online: No estic acostumat a jugar a jocs online, la veritat. Però avui en dia, en un joc com aquest és imprescindible. Les partides són molt còmodes i ràpides. Trobo a faltar la possibilitat de fer campionats, ja que es tracta de córrer una cursa rera l’altre. Poder això es pot fer amb els amics, però de moment no ho he probat. Encara no sé si els meus amics amb una wii l’han comprat. Si llegeixes això i vols deixar als comentaris un codi d’amic del Mario Kart Wii, no et tallis.
6. Control amb el volant: Sorprenentment he llegit a alguns blocs que és complicat fer servir aquest tipus de control. Jo, acostumat tota la vida a pads de totes les formes i colors, i no haver tingut mai un volant amb el que jugar a jocs de carreres (que en realitat no m’apassionen), crec que és increiblement fàcil jugar al Mario Kart Wii amb el seu volant. I qui digui el contrari o no ho ha probat (o no més de cinc minuts) o té un problema físic.
Les conclusions ja les he anotat al principi de l’entrada i de totes maneres estan implícites després d’haver escrit tota aquesta parrafada: Mario Kart Wii és un must have d’aquesta consola i un dels jocs més divertits que crec que et pots trobar avui en dia.
Com es pot llegir als enllaços del final d’aquesta entrada, Zack & Wiki: El Tesoro del Pirata Barbados és un tros de joc dels bons de debò.
No seré jo qui els hi dugui la contrària, més que res perquè no puc estar més d’acord amb aquestes qualificacions. Zack & Wiki és un dels millors jocs que disposa el (curt i repetitiu) catàleg per a la Wii i és una garantia de diversió assegurada.
Escric aquesta entrada sense haver-lo acabat (que segons el que he pogut llegir és una de les pegues del joc), cosa que no vull acostumar-me a fer (prefereixo escriure-hi quan l’he acabat o m’hi he cansat). De manera que passo a anomenar ràpidament el que m’ha agradat i el que no.
El que m’ha enamorat del joc és… tot. L’estètica manga, el sistema de joc, el puntet d’humor, el que sigui un tipus de joc una mica diferent al més habitual… La seva força està en la barreja d’aventura gràfica, joc de puzzles i l’ús (com no!) del wiimote.
Per fer-se una idea de com es juga al Zack & Wiki, només cal pensar en uns antics videojocs que en el seu moment m’ho van fer passar d’allò més bé: La saga Gobliiins, de la que es poden veure dues pantalles sota aquestes línies.
Resumint, cada fase o pantalla està “tancada”, el que significa que s’han de resoldre els puzzles per poder passar a la següent. El que passa és que cadascuna d’aquestes fases té un problema. I és que existeix la possibilitat de morir i no es pot guardar la partida (dins la fase, un cop acabada és evident que sí que es pot guardar). I això farà que moltes vegades haguem de repetir tot el que ja hem fet un i un altre cop causant la desesperació del personal. Peccata minuta que espero que arregli Capcom de cara a possibles noves entregues.
No vull explicar-me més, només ressaltar que la diversió que m’està proporcionant aquest joc és enorme. Llàstima que sigui el tipus de joc que un cop finalitzat no és gaire donat a tornar-hi a jugar…
