Feia ja bastant de temps que no posava per aquí cap joc, i més encara de la petita de les consoles de Nintendo. I és que la veritat, després d’haver probat uns quants, encara no havia trobat un que m’enganxés de debò. Cosa que ha canviat aquesta entrega de l’enèssim joc del superheroi Spiderman.

Confessaré que des de ben petit l’home aranya ha estat el meu preferit d’entre tots els superherois del món del còmic. Sense saber ben bé perquè, però era el que realment em captivava. Per aquest motiu he probat una infinitat de jocs amb aquest protagonista, passant de decepció en decepció.

Fins que ha arribat Web of Shadows a una plataforma on no m’esperava aquest tipus de sorpresa, ja que un sempre pensa que seran les consoles més potents de sobretaula les que t’oferiran les millors experiències. Una prova més que els bons jocs no necessiten de grans especificitats tècniques si estan realment ben fets.

Spiderman Web of Shadows és fantàstic. Des del seu desenvolupament estil beat’em up en 2D a la facilitat per executar els moviments típics de l’heroi i la seva perfecta animació, passant pel mapa del joc estil Metroid. Amb una dificultat més pròpia de jocs més antics (això o em faig vell i la meva habilitat s’ha vist reduida) no puc fer res més que ressaltar que aquest joc és una delícia pels amants de l’entreteniment electrònic i de la identitat secreta de Peter Parker.

Com que no vull entrar a valorar massa en detall el joc, si estàs llegint això i estàs interessat, el millor és llegir la crítica que deixo just aquí sota.

Crítiques

Análisis Spiderman Web of Shadows Ds ” Spidey May Cry “ a La Gran N

Imatges del joc

Tinc la sensació que són temps difícils pel gènere dels shoot’em up. No és el tipus de joc que m’atrau gaire i pot ser que en desconegui les joies d’avui en dia. Però em sembla que queda bastant lluny la època daurada dels Nemesis, Parodius, 1942 o U.N.Squadron (els únics que realment m’han agradat).

Per això em resulta curiós que, en el cas de l’Space Invaders, es rescati un dels més mítics videojocs (i dels més antics), amb un rentat de cara espectacular que dóna com a resultat un joc modern, frenètic i divertit. I si no hi hagués prou, resulta que el Geometry Wars: Galaxies, tot i ser una joc de l’era moderna i partir d’un concepte més o menys original, que despren un flaire a retro que enamora, també és un joc excel·lent.

Però anem per parts, que la meva intenció no és fer apologia dels temps passats. En el cas del Geometry Wars, es prescindeix dels gràfics en tres dimensions, amb un disseny simple i geomètric de tots els elements en pantalla. Els efectes de llum i el colorit, això sí, li afegeixen certa espectacularitat a l’aspecte visual. I a més, ben acompanyat amb una música bastant canyera i electrònica.

Però el que és una veritable delícia és el control amb l’stylus. Mentre amb la creueta controles el moviment de la nau, amb l’stylus dispares a tort i dret a tot allò que es mogui en pantalla. Un control natural i senzill a més no poder. Aquest és el primer punt fort del joc i el segon és el terrible ritme frenètic de la partida, amb desenes d’enemics amb les seves pròpies conductes caracterísitques que no et deixen respirar en cap moment, convertint la partida en un excercici d’atenció a la pantalla brutal.

I pel que fa a l’Space Invaders Extreme, l’adaptació als nous temps del clàssic li proporciona una major variabilitat dels enemics i els seus comportaments (incloent enemics finals de pantalla), ús de diferents armes, un intens colorit i música i efectes sonors també força destacats. Pel que fa al control, igual de simple que fa tants anys: moure’s d’un costat a l’altre i disparar sense parar.

No són els jocs que més m’agraden, però per fer partides ràpides són opcions ideals. Qualsevol dels dos és una excel·lent opció per passar l’estona, però si m’hagués de decidir per un dels dos, crec que em quedaria amb el Geometry Wars. Per l’originalitat i pel ritme.

Aquesta nova entrega dels magnífics jocs de la saga Zelda era molt esperada pels milers de fans de la saga. Tenia moltes ganes de veure com s’adaptava a la portàtil de Nintendo i si continuava oferint les dosis de diversió que acostumen a oferir aquests jocs. I la veritat es que es tracta d’un joc divertidíssim.

Com que un servidor es va iniciar en el món dels videojocs amb una Atari i posteriorment amb un MSX, la variable gràfics acostumo a tenir-la bastant desatesa, és a dir, no li concedeixo un pes important a l’hora de valorar un joc. Però tot i així, val a dir que a la petita NDS, aquest nou Zelda llueix perfectament. S’ha hagut de fer servir el famós cell shading, amb l’estètica del Wind Waker, i crec que ha estat una decisió acertadíssima (de fet el Phantom Hourglass és una seqüela de l’anterior). Tot i això senyalaré que en pocs moments del joc es produeixen els desagradables enlentiments del motor gràfic, concretament amb algun enemic final de masmorra i navegant a alta mar mentre lluitem contra vaixells enemics.

El control del personatge, una combinació entre l’stylus i els botons, és notablement bo. Falla de tant en tant l’stylus quan es necessita molta precisió alhora que velocitat, però en termes generals es comporta força adequadament a més de ser còmode.

L’stylus afegeix moltes possibilitats al joc i la que crec que és molt acertada és la de poder dibuixar i escriure sobre els mapes del joc, on poder fer-hi anotacions afegeix facilitat a l’hora de recordar llocs a visitar, ítems determinats, etc.

Pel que fa al contingut del joc en si matex, segueix el típic esquema tan repetit de diverses masmorres. No excessivament complicades i força curtes, el que converteix a The Phantom Hourglass en un joc bastant assequible (com en realitat tots els Zelda). Començo a trobar a faltar un canvi en l’esquema del joc, em sembla que s’està convertint en quelcom massa repetitiu. Però no apostaria a que Nintendo ho faci. Si els hi funciona… per què canviar-ho?

El que he de reconèixer que em feia molta por era que l’argument del joc es situés en distintes illes, el que significava que per desplaçar-se entre elles s’hagués de navegar. L’experiència amb el Wind Waker em va resultar frustrant, massa temps invertit en moure’s en el món creat pel joc i tremendament desesperant al introduir-hi un element clau en el desenvolupament de l’argument. En aquest cas, al Phantom Hourglass, això no succeeix i s’agraeix. Continua sense ser una part del joc massa fluida, però no tan poc com per poder fer que algú abandoni el joc. Es nota que a Nintendo li van caure pals amb el Zelda de Game Cube.

La part més negativa d’aquest joc crec que és l’absurda decisió de fer-nos repetir un cop rera un altre una de les masmorres. Si afegim que és una de les consumeix més temps per completar-la i la que exigeix més paciència, tenim un punt negre que pot trabar a la gent menys experta o menys apassionada pel joc.

I com a últim punt negre d’aquest Zelda (tot i que és extensiu a d’altres), trobo a faltar més innovació amb les espècies que habiten el món on es desenvolupa el joc. Una mica més de feina no estaria gens malament. Els Goron, per exemple, em cauen genial, però no cal que surtin a cada nou Zelda, no?

Com a conclusió considero que aquest és un dels imprescindibles per la NDS. Per la seva qualitat, per la diversió que ofereix, per la seva adequada curva d’aprenentatge, per la seva ajustada dificutlat… I perquè és un Zelda, i sent així no pot tractar-se sino d’un dels millors jocs als que es pot jugar.

Més informació
Anàlisi a VidaExtra
Analis dis a GamesAjare

Tenia moltes ganes de poder probar aquest joc, amb el que m’havia creat unes altes expectatives després d’haver llegit meravelles sobre el Osu! Tatakae! Ouendan, que no és més que el joc original, el qual s’ha adaptat per a la societat occidental donant com a resultat l’Elite Beat Agents.

És un tipus de joc que s’enquadra al gènere musical que (suposo) van iniciar els jocs tipus Dance Dance Revolution, en els quals el ritme i la coordinació és el més important a l’hora d’avançar prova a prova.

Sincerament, en un inici em va semblar un joc original però poc més. Però l’orgull i el voler completar-lo a tots els nivells de dificultat m’ha fet veure que el joc és realment divertit quan completar les cançons es converteix en una missió realment complicada. A les dificultats inicials és fàcil, aborrit i repetitiu…

Les corves d’aprenentatge i dificultat estan cuidadíssimes, amb una evolució suau que fa que l’Elite Beat Agents sigui apte per a tot tipus de públics. I també assenyalaré que els dos últims nivells de dificultat (especialment a l’última cançó) són obres del dimoni.

Més informació
Elite Beat Agents a la Wikipedia