Juno acaba de passar, automàticament desprès d’hacer-la vist, en una de les meves pel·lícules preferides.

D’alguna manera, aquesta bonica història d’una jove adolescent embarassada, m’ha recordat a la meva peli favorita de tots els temps: Amelie. I no és perquè tinguin semblances argumentals (res més lluny de la realitat) ni tampoc perquè puguin tenir alguna cosa en comú els personatges (que no tenen res a veure), sinó per la innocència que desprenen totes les escenes, situacions, diàlegs, reflexions dels personatges…

M’han semblat uns personatges tan purs que m’he quedat fascinat. El que podria haver estat un drama en tota regla (el que pot succeir amb un embaràs d’una noia als 16 anys) en realitat es converteix en un homenatge a la sinceritat, la transparència de sentiments i a l’amor.

I tot gràcies a la infinita dolçor de la protagonista, Juno, una joveneta àcida i sarcàstica que és encantadora i que assumeix la seva situació amb naturalitat però no per això sense els dubtes que comporta. O amb el pare de la criatura, un noi molt poc agraciat però tremendament innocent amb el que molts ens podem veure reflexats durant la nostre adolescència. I a diferència del que acostumo a destacar (o del que m’acostumo a fixar) la banda sonora, que també resulta ser tota una delícia.

No m’extranya que Juno hagi estat àmpliament premiada, fins i tot amb un Oscar (millor guió original). No hauria de perdre de vista ni a ella, Ellen Page, ni al director, Jason Reitman.

Per si algú llegeix això, si no l’has vista, no sé a què estàs esperant.

Crítiques

‘Juno’, beautiful girl a Blogdecine
‘Juno’, un pequeño gran personaje femenino a Blogdecine

Tràiler