Després d’una temporada a totes llums espectacular per part del nostre equip arriba el moment de fer balanç i un petit homenatge al que hem pogut veure i sentir durant aquest curs.
I m’agradaria deixar per escrit abans de començar, que tot i que no s’haguessin aconseguit els tres títols com ha succeït, estaria fent aquest exercici també i segurament el resultat final no seria gaire diferent. I és que aquest equip ha ofert un homenatge al futbol, a l’esport que tant ens agrada, durant tota la temporada. Perquè?
Pels títols
Lliga espanyola, Copa del Rei i Champions. És diu ràpid però és tota una gesta. Mai cap equip espanyol ho havia aconseguit abans. I a Europa només quatre (Celtic de Glasgow, Ajax, PSV i Manchester United, i que cadascú jutgi la duresa de les lligues locals d’aquests equips i per tant el mèrit d’aconseguir els tres títols).
Tots els equips amb jugadors d’èlit i que aspiren a tots els títols pateixen unes llarguíssimes temporades que, juntament amb les competicions de seleccions internacionals, fan que els jugadors acumulin una quantitat de partits, minuts i quilòmetres que no ajuden precisament a mantenir un òptim nivell físic al llarg de l’any.
Si al fet anterior li sumem que tots els entesos en futbol acostumen a diferenciar clarament les diferències competitives que suposen els tornejos on es premia la regularitat dels que es desenvolupen a través d’eliminatòries, tenim com a resultat que el fet de guanyar tota competició que se’t posi per davant és molt més meritori.
Però és que hem guanyat la tercera Champions! El títol de més renom, el de més prestigi, el que tants cops se’ns ha negat històricament! I amb un partit relativament plàcid! I contra un equip de primeríssima categoria!
Tot un somni esportiu convertit en realitat.
Per la cantera
Un altre motiu per sentir-se orgullós d’aquest Barça, la importància dels jugadors del planter dins l’equip. I cal remarcar, perquè ningú entengui malament, que no parlem de jugadors catalans (que déu n’hi do) o espanyols (encara més) sinó de jugadors que han crescut des de ben joves mamant barça, que entenen el famós entorn, que saben el que significa l’equip pels seguidors, que saben com ens apassionen aquests colors… El que fa que ens poguem identificar amb molts d’ells i sentir com més nostres les seves victòries.
Una prova? Doncs per exemple set canterans a l’alineació titular de la final de la Champions contra el Manchester United: Valdés, Puyol, Piqué, Iniesta, Xavi, Busquets i Messi.
Pel joc
Des de ben iniciada la temporada tots els mitjans han remarcat el bon joc de l’equip blaugrana. Els aficionats de l’esport, que en realitat la majoria no en sabem gaire de futbol (per no dir gens), se’ns ha caigut la baba durant mesos veient un equip que: agafava la pilota i no volia que el rival la tingués en cap moment, que tornava bojos als jugadors amb els que s’enfrontaven que corrien desesperats darrera la pilota, que accelerava o dormia el partit segons li convenia, que dibuixava jugades com si d’un arquitecte es tractés, que no en poques ocasions ha passat literalment per sobre els rivals (en joc i al marcador) i amb jugadors que en qualsevol moment et deixaven un gest tècnic (o una successió) per la memòria.
Per Guardiola
Un entrenador al que tots coneixíem de la seva etapa com a jugador del primer equip, tot un símbol en el seu moment de barcelonisme i catalanisme. I un dels pocs jugadors als que es podia escoltar parlar ja que tenia (i té) més de dos dits de front…
Sense experiència alguna a primer nivell (la temporada passada entrenava al segon equip i el feia lluitar per l’ascens a 2ªB) molts no hi vam confiar (i jo el primer, que preferia a Mourinho, que ruc que vaig ser!), però ha demostrat que de futbol en sap un tros, que és intel·ligent i un perfecte director d’equip (i lider de masses? tinc un amic que opina que tard o d’hora serà President de la Generalitat…).
Un Guardiola al que donava gust sentir a les rodes de premsa. Sempre tenia alguna cosa interessant a dir, sempre tant educat, amable i modest. Chapeau pel Pep.
Pel rendiment dels jugadors
Destacar algun jugador seria injust perquè el resultat final és degut a l’equip (no oblidem que d’això es tracta, d’un esport d’equip), però és que tots han estat a un nivell realment excepcional:
Eto’o sent un increible golejador, obrint les llaunes més complicades i perseguint la porteria com si li anés la vida; Messi, la exquisitesa, l’imparable, el que es posa a còrrer i la pilota se li enganxa als peus i és practicament impossible d’atrapar; Henry tornant a ser el jugador de tècnica infinita i era com un punyal a les zones vitals dels rivals; Dani Alves, una locomotora de combustible que no s’acaba mai, que tomba els rivals a base d’embestides des del primer minut i fins l’últim; Puyol i Piqué, dos centrals d’una categoria inmensa; Xavi i Iniesta, sense cap mena de dubte els millors migcampistes de tot el planeta; Victor Valdés, sempre tant criticat però el que no falla mai als moments realment importants; un Touré Yayá que no éstà fet de carn i ossos sinó d’un altre material molt més resistent, destruint qualsevol intent del rival de pensar mentre tenia la pilota entre els peus…
Per la transformació
I finalment pel canvi que ha experimentat un equip que amb un parell de retocs respecte al de la temporada passada, ha passat de ser aquell grup de jugadors que s’arrossegaven per molts estadis fent gal·la d’una impotència increible (només vaig fer un parell de comentaris al respecte per aquí, sobre alguna polèmica i per un adéu trist i alegre alhora).
Qui ens ho anava a dir que faríem un salt tant gran amb tant “poc”?