La decisió de veure aquesta pel·lícula la vaig prendre simplement pel fet de no voler anar massa perdut a l’hora de veure la que realment m’interessava, 28 semanas después. Amb el pas dels anys, aquest tipus de cinema ha anat perdent el meu interés (per les desenes de pel·lícules infumables del gènere que s’han anat produint des de fa ja massa temps) i només em criden l’atenció aquelles de les que en sento bons comentaris, com és el cas de 28 semanas.

Les expectatives per 28 días eren bastant baixes i segurament per això la pel·lícula m’ha resultat entretinguda. En termes generals m’ha semblat previsible i bastant buida, però el fet que hagi estat molt menys sanguinoleta del que m’esperava li ha afegit punts a favor, així com el fet que a partir de cert moment del metratge la figura dels “dolents” es traslladi (o, millor dit, es reparteixi), fet que alhora no està prou explotat.

Coneixia que la direcció era a càrrec de Danny Boyle, el director de Trainspotting, però no tinc coneixements com per valorar la tasca d’aquest professional, de manera que em dirigeixo cap als actors i… No en puc parlar ni bé ni malament, ja que crec que són uns papers bastant plans. Són interpretacions que compleixen amb el que toca. Crec.

Resumint, una pel·li que no crec que em vingui de gust tornar a veure, la seva capacitat d’haver-me fet passar una estona distret era d’un sol ús.

Més informació

Entrada a la Wikipedia (amb finals alternatius!)

Crítiques

Crítica a Aullidos
Crítica a Filmaffinity
Crítiques a La Butaca