No volia escriure sobre el final de la sèrie Lost perquè ho ha fet hasta el teto. Però hi ha quelcom que m’ha encés i em desfogaré aquí. Esteu avisats…
Primer deixar clar algunes premises:
Lost ha estat, és i probablement serà la sèrie de la meva vida.
He vist el final només un cop, però en breu tornaré a veure’l.
Penso, en un futur no molt llunyà, tornar a veure tota la sèrie, per reviure emocions i per percebre detalls que se m’han escapat al llarg del temps. El que probablement serà una experiència completament distinta al visionat original.
Però anem al ajo: en general no m’ha agradat el final de la sèrie, tot i que per ser sincer, seria més just dir que m’ha deixat un regust amarg… com tota l’última temporada.
Aquesta aclaració és important perquè d’alguna manera no es pot deslligar el season finale de la sisena temporada, el perquè d’aquest regust amarg es reparteix al llarg de tots els capítols, no només a l’especial que posava punt i final a Lost.
La part positiva és la que ha d’anar en primer lloc. La season finale és emotiva a cagar. Quan en el limb tots els personatges prenen consciència de qui són i de quina ha estat la seva vida real, uf… Els moments Sawyer i Juliet, Sayid i Sharon, Jin i Sun, són dels que posen els pèls de punta. Bravo per posar-nos els sentiments tan a flor de pell. Bravo per no deixar-se ningú pel camí (això es podria discutir, d’acord).
Però… ningú s’ha adonat que era pornografia emocional de la barata? Un recurs senzill com pocs? No us dóna la sensació que ha estat poc treballat? A mi sí. Però peccata minuta, de debò…
El que realment em sembla criticable és que hagi quedat tants, repeteixo, tants misteris sense resoldre. I que algunes de les coses que s’hagi explicat es fes amb tanta precipitació. Un únic exemple: l’escollit per ser el successor de Jacob només tenia que presentar-se voluntari? Per favooooor…
La veritat és que era quelcom imaginable. Per on havien arribat amb la sèrie al final de la cinquena temporada, per com havia començat la sisena… Trobo que era realment impossible deixar enllestida totes i cadascunes de les incògnites plantejades.
Però era necessari resoldre-les totes? Doncs segurament no. Moltes podrien haver quedat sense explicació, lliures a la nostre imaginació i tenir l’oportunitat de continuar divagant amb les nostres teories i fer l’obra que és Lost una mica més nostre, una mica més personal per tots nosaltres. I millor deixar algunes coses a l’aire i no oferir explicacions absurdes que no satisfessin a ningú o que fossin ridícules.
Però de debò que a ningú li queda la sensació que han fet massa curts? I el fet que fos una cosa previsible no disculpa aquest fet.
Però el que realment m’ha encés ha estat llegir tota una corrent d’opinions respecte la sèrie que… bé, com ho diria… em sap greu perquè algunes són de persones que conec, però… han estat opinions pròpies de gafapastas.
Què significa això de que si no m’ha agradat el final és perquè no l’he entés?
No puc amb aquestes actituds, que si us fixeu, apareixen en totes les disciplines artístiques. No t’agrada la música de (posar un nom de grup indie completament fora del circuit comercial que fa concerts per 30 persones comptant amb la familia i colegues) perquè no l’entens. Clar que no t’agrada el cinema húngar post Primera Guerra Mundial i pre Segona Guerra Mundial perquè no ets capaç d’entendre’l. Aquesta pintura abstracte feta a partir d’esquitxades de pintura fetes amb els peus mentre l’autor portava un colocón d’absenta de cal quinze no està feta per ser admirada per gent sense coneixements suficients com pre comprendre-la.
Aneu a cagar.
No em vengueu la moto de que no eren necessaries explicacions als misteris ja que la sèrie tractava dels personatges. Que sí, que estic d’acord, que els personatges eren la part més important… però l’illa i els seus secrets no eren un cliffhanger. Eren tan importants com les persones de carn i ossos.
O no flipaveu amb que enmig de la selva aparegués un ós polar? O no hem discutit durant hores els poders de Walt o que collons eren els símbols egípcis quan el compte enrera acabava al la primera estació Dharma trobada? O no ens hem fet palles mentals sobre qui hauria fet l’estatua enorme de la platja? O no ens vam quedar amb els ulls oberts com plats quan vam descobrir que l’illa era capaç de viatjar en l’espai i en el temps? I així fins l’infinit…
Ah, que tot això no és sobre els personatges…
Si a tu t’ha agradat, si t’ha omplert el final, enhorabona. De debò, m’alegro per tu. Però a mi no, i no és perquè no l’hagi entés, carallot.
Llarga vida a Lost.
