Los cronocrímenes és un exemple de ficció espanyola bastant ben resolta. Muntada com un thriller, va ser bastant premiada a diversos festivals i no va escapar-se de la polèmica quan no trobava distribució per visionar-se a les sales espanyoles (i quan la va trobar, no va ser suficientment recolzada) tot i comprar-se ràpidament els drets als EEUU per poder fer el remake hollywoodià.

Resulta que és el primer llargmetratge d’un senyor que es diu Nacho Vigalondo, molt conegut pels seus curts. I a la que perd la virginitat amb una pel·lícula (feta amb pocs recursos econòmics) aconsegueix un resultat que a mi em sembla molt satisfactori.

Sense ser una meravella, Los cronocrímenes demostra que es pot fer bon cinema a Espanya si es té talent i ganes de fer-lo. Perquè aquesta peli hauria triomfat a les sales espanyoles si s’hagués rodat als EEUU amb algun actor de renom.

No explicaré res sobre l’argument, només apuntaré que Los cronocrímenes tracta d’un petit problema que té un home amb els viatges en el temps… Val la pena donar-li una oportunitat. Una mica menys d’una hora i mitja que passa volant.

Tràiler

Crítiques

Cronocrímenes ingeniosos a Blogdecine
‘Los Cronocrímenes’, sorprendente thriller fantástico a Blogdecine
‘Los Cronocrímenes’, pequeña joya de ínfimo presupuesto a Blogdecine
Crítica de ‘Los Cronocrímenes’ a Cinematical
Los Cronocrímenes: Experiencia temporal a medias? a Cinelius

Internacional

Gravíssims disturbis a Grècia causats per la mort d’un jove a mans d’un policia. Una setmana després de l’incident continuen les protestesviolents i més pacífiques.

El Parlament Europeu rebutja la proposta d’ampliació de la jornada laboral a 65 hores. En tornarem a sentir a parlar?

Israel comet una massacre militar històrica a la franja de Gaza com a resposta a atacs rebuts pel grup terrorista de Hamas.

Economia

La famosa crisi destapa el que podria ser el cas d’estafa més gran conegut, el dels fons d’inversió Madoff, que afecta també a entitats bancaries espanyoles.

Societat

No sóc gaire partidari de senyalar notícies referents a l’SGAE, per no fer publicitat a qui no s’ho mereix i perquè per reivindicacions ja existeixen desenes de webs on les fan millor i més profundament del que jo podria somiar fer mai. Però és que m’ha posat tant content veure com l’Agencia Española de Protección de Datos multava a aquesta colla de persones que es creuen estar per sobre del bé i el mal i de tenir la potestat d’impartir justícia en funció dels seus interessos després d’haver enregistrat en vídeo una boda sense el consentiment dels nuvis per demostrar que feien servir música amb drets d’autor i sense consentiment durant el convit…

I d’una colla de gent interessant, a una altra. Una notícia gens sorprenent: el Vaticà mostra un document en el que critíca els últims avenços científics.

Mentres tant, a Espanya continuem avançant amb l’exercici de drets de les persones independentment de la seva condició sexual, amb el cas d’una parella de dues mares biològiques (una amb el seu òvul i l’altre amb l’embaràs).

Ciència

Neurocientífics japonesos aconsegueixen decodificar senyals del cervell transformant-les en imatges.

Llista de posts de XatakaFoto

Consejos para hacer fotografías diferentes durante un viaje
III Maratón de fotodonaciones contra la malnutrición infantil Cazurro y ACNUR
Autorizaciones para el uso de fotografías con modelos
Juegos fotográficos: cambia tus costumbres
Nikon Coolpix S60 y su pantalla táctil: ¿motivo de alegría?

Llista de posts de Barcelona | Vive la ciudad

La Vinya del Senyor
Tienda de tecnología Dows
Restaurante La Provença
Flaherty’s Irish Bar
Restaurante La Botiga

Fotografia | Guillermo Esteves

A la música no li faig gaire cas dins aquest blog, però tenia ganes de fer un petit repàs a què he estat escoltant al llarg d’aquest 2008.

No sóc un especial amant de la música, no sóc el tipus de persona que la té de fons a casa o quan està a la oficina. Sí que l’escolto sempre quan em desplaço dins la ciutat o quan agafo el cotxe (en aquest últim cas generalment la radio). Mmmmm… estic pensant que també n’escolto quan escombro i frego el pis…

Total, anem al gra, el que m’ha cautivat durant el 2008, que no té perquè ser d’aquest mateix any, sense cap ordre especial:

John Mayer - Continuum

El meu campió particular, de llarg, he escoltat aquest disc desenes de vegades. Vaig descobrir a en John Mayer gràcies a un twitter de no recordo qui i he de dir que amb mi s’ha guanyat un fan. Normalment, quan conec a algun grup o cantant i m’agrada, no acostumo a revisar la seva discografia anterior. No sé ben bé per què. En aquest cas no ha estat així, el que és un petit indicador personal de com m’ha cautivat. L’ús de guitarres de John Mayer em recorda molt a Eric Clapton, poder per això m’ha agradat tant…

Waiting on the world to change

Pastora - Circuitos de lujo

Pastora té l’honor de protagonitzar la cançó que més fàcilment em posa de bon rotllo, Lola, especialment durant els 20 primers segons, que pertany al disc La vida moderna. Ja havia escoltat altres cançons i discs però mai m’havien convençut. Amb Circuitos de lujo ho han fet, ha estat un treball que he escoltat a la majoria de les meves excursions fotogràfiques solitàries.

Cuanta vida

Nach - Un día en suburbia

El hip hop en castellà comença a viure una maduresa excel·lent, després d’anys d’intents sense talent. Ja en fa uns quants que tenim uns quants representants de moltíssima qualitat, dentre ells Nach (o ToteKing, una altre que he escoltat bastant aquest 2008). Si tens curiositat per escoltar grans canços amb bones lletres, rimes ben aconseguides i jocs de paraules enginyosos, Un dia en suburbia és un bon punt de partida. Un gran disc.

Amy Winehouse - Back to black

La nova diva de la música negra amb referències al jazz i blues, que ves a saber quant temps serà capaç de sobreviure a la seva vida d’excessos. Ara bé, si no ho fa, després de tant que l’hem escoltada (poder fins i tot massa), preparem-nos per assumir un nou mite musical. Una predicció de futur gratuita, eh?

Personalment m’encanta la seva veu trencada i, evidentment, la música que interpreta.

Back to black

OST Dreamgirls

Una pel·lícula que em va agradar molt, un musical excel·lent, amb una banda sonora que treu la respiració. Música negra al estil Motown que a mi sempre m’ha encandilat. M’he escoltat la banda sonora tantes vegades que el dia que torni a veure la peli (ja en tinc ganes) me la passaré cantant.

Listen (Beyoncé)

La Casa Azul - La revolución sexual

Un altre dels grans descobriments de l’any. Una llàstima el penós espectacle que hem viscut amb el chiki-chiki (no per la cançó en si mateixa o la representació a la casposa Eurovisió, sinó pel debat a nivell nacional que es va crear) ja que La revolución sexual és un tema magnífic, com tot el disc. Les lletres són tan, tan senzilles i tan properes que les podria haver signat algú que hagués crescut juntament amb mi, el que fa que em senti molt identificat amb molts dels temes. I musicalment, una obra d’art fent servir l’experimentació amb sons poc típics. Imprescindible i divertidíssim.

La revolución sexual

Dido - Safe trip home

Adoro la música de Dido. Penso que ha interpretat alguns dels temes que més seran recordats de finals dels 90 i la primera dècada del 2000 durant molt de temps. I tot que em sembla que tot plegat, comparant-lo amb els seus anteriors treballs, Safe trip home és força fluix, no puc negar que m’agrada bastant. Extranyament amarg i dolç alhora.

Don’t believe in love

Sigur Rós - Med sud eyrum vid spilum endalaust

Aquest islandesos han posat la màgia del 2008. O els estimes o els odies. I jo sóc del segon grup. Fa poquets mesos vaig poder veure’ls actuar en directe i continuen sent una meravella. Pura poesia musical (perquè les lletres no s’entenen ni papa). No és el seu millor disc en la meva modesta opinió, però igualment és increible.

Gobbledigook

Vinga, no siguis tímid/a i si has arribat fins aquí, digue’m què és el que més has escoltat durant aquest darrer any…

Imaginem per un moment que estàs llegint aquestes línies, i que no has vist encara la tercera entrega d’aquesta sèrie de pelis de pirates. Has vist la primera part i la segona et va deixar l’ai al cor per culpa d’un argument sense finalitzar. I en conseqüència no et faria res veure com s’acaben les aventures de Jack Sparrow. Imaginem a més que tindràs en compte el que llegeixis aquí. Doncs deixa’m dir-te una cosa: estalvia-t’ho.

Acabo de veure una pel·lícula plagada d’escenes sense sentit i absurdes moltes d’elles. Quan per fer una peli trepidant d’aventures els guionistes recorren a infinits girs un darrera l’altre, que en aquest cas són les traicions que es fan els protagonistes, és que alguna cosa falla.

Si a això li sumem el ridícul d’algunes escenes com el que fa la boda celebrada durant la batalla final (poques coses he vist més patètiques) o en general aquesta última lluita (que a més és interminable) fa que el producte resultant sigui per oblidar.

La veritat és que ho trobo una llàstima. Allò que va començar (i on s’hauria d’haver acabat) amb La maldición de la Perla Negra, el retorn de les pel·lícules d’aventures de pirates, amb clares referències al meu adorat Monkey Island, amb acció i humor i un bon acabat general, que va baixar la qualitat durant la segona part (que tot i així era entretinguda), es desfà per complert amb Piratas del Caribe: En el fin del mundo.

De debò, no et perds res (mentida, et perds un conyàs de gairebé tres hores).

Tràiler

Crítiques

‘Piratas del Caribe: En el Fin del Mundo’, decepcionante y vacío espectáculo a Blogdecine
‘Piratas del Caribe: en el Fin del Mundo’, eterna conclusión a Blogdecine

S’està acabant l’any i estic aprofitant la recta final per veure algunes pelis que tenia pendents, entre elles aqusta, Sin City (i encara em queden unes quantes).

Necessitava veure Sin City després d’haver gaudit moltíssim de 300, una altra adaptació d’un còmic de Frank Miller. I com que amb el pas dels anys he pres consciència de com et poden esguerrar una pel·lícula unes altes expectatives, en aquest cas no tenia gaires esperances de trobar-me un entreteniment especialment destacable. I sense ser un coneixedor del còmic original, l’únic que m’esperava era trobar una mena d’homenatge a l’estil narratiu i a l’aparença visual d’aquest.

I la veritat és que, tot i resultar força estrany no val la pena negar que té la seva gràcia. Sin City és un producte resultant de l’edició digital a discreció i a vegades exagerada. Però crec que se li pot perdonar perquè el sentit que té la peli és veure un còmic amb un estil molt peculiar en moviment.

Pel que fa al contingut, a l’argument… doncs també resulta ser estrany. És evident que la manera de narrar fets sobre unes vinyetes i a través de fotogrames té poc a veure. Però repeteixo que Sin City s’ha de veure amb uns ulls diferents als que acostumem a fer servir amb la major part del cinema.

Com a experiment em sembla una peli molt acertada, per passar l’estona, per veure quelcom diferent (com per exemple molta sang blanca) amb un llenguatge diferent al que estem acostumats al cinema. I poca cosa més.

Tràiler

Amb Cars ja no tinc cap pel·lícula pendent de Pixar, i després d’haver-la vist, no lamento gens no haver pagat una entrada en el seu moment per veure-la al cine, com sí ho vaig fer amb Ratatouille.

L’he trobat, de llarg, la pitjor de totes les produccions d’aquesta companyia d’animació. Però tot i així, li dóna diverses voltes a moltíssimes de les preteses pelis d’animació d’avui en dia.

Crec que el més just és assenyalar que Cars és excessivament infantil per una persona adulta (tot i que, com jo, gaudeixi dels productes pels petits de la casa) i conté un argument terriblement fàcil i previsible en excés. I per trobar-hi pegues, fins i tot s’hi canta una cançó al més pur estil musical (cosa que em sembla que no havia succeït mai amb Pixar). Ho puc resumir dient que argumentalment m’ha semblat d’allò més simplona.

La gràcia (que és molta) de la peli és l’excel·lent univers construït al voltant dels protagonistes, cotxes humanitzats, amb alguns personatges simpatiquíssims. Univers que és d’una excel·lència tècnica increible, com ens tenen acostumats aquesta colla, que per ell mateix val la pena.

Recomanable amb reserves. Només per a amants de l’animació i seguidors dels treballs de Pixar.

Tràiler

Crítiques

‘Cars’, otra joya de Pixar a Blogdecine
“Cars” de John Lasseter y Joe Ranft a Moonfleet

El món dels tàpers és apassionant. A la meva feina, un company acostuma a portar un plat de pollastre que li surt prou bo. Al final vaig haver-li de demanar com ho fa i, després de fer alguna petitíssima variació, aquesta és la meva versió dels daus de pollastre al curry.

Per a dues persones:

- Mig litre de llet
- Dos pits de pollastre
- 1 porro
- 1 all
- Un grapat de pinyons
- Un grapat de panses
- Nou moscada
- Curry
- Pebre
- Sal
- Orenga
- Sèsam
- Oli d’oliva

El meu truc per deixar el pit de pollastre ben sucoset és deixar-lo marinant una hora (o més) amb llet. I es nota. Moltíssim.

Piquem el porro i l’all i el sofregim amb un bon raig d’oli d’oliva. Quan esta tot dauradet és el moment de posar-hi els pits tallats a daus (i ben escorreguts). Ara és el moment de posar-hi una mica de nou moscada, sal, pebre i orenga. Quan porti una estoneta fent xup-xup hi podem afegir els pinyons i les panses.

Quan falti una mica perquè el pollastre estigui llest, escampem una culleradeta de curry (molt poquet, una cullera de postres), remenem, deixem uns segons i emplatem.

Finalment decorem amb una mica de sèsam.

El cine dels germans Coen és esquizofrènicament deliciós. Per un costat tenim les comedies: les excel·lents o les entretingudes (com Quemar después de leer). I d’altre banda tenim el cinema seriós, amb molt bones pel·lícules com No es país para viejos.

Li tenia moltes ganes amb tant que se n’ha sentit a parlar, bàsicament pels quatre Oscar que va guanyar i especialment pel d’actor secundari que va rebre Javier Bardem. I en general m’ha deixat un bon gust de boca, amb algunes pegues.

M’ha agradat

- Els protagonistes: Tommy Lee Jones, Javier Bardem i Josh Brolin, molt bones interpretacions.
- Els personatges, especialment el d’en Bardem. Un psicòpata de debò.
- L’inici de la peli, que deixa sense respiració.
- El ritme, pausat quan és necessari, dinàmic quan fa falta.

No m’ha agradat

- La duració de la pel·lícula, massa llarga…
- El final, que m’ha deixat bastant fred.

La conclusió seria que No es país para viejos em sembla una peli molt recomanable, amb la que he gaudit d’una bona estona. Quina llàstima que els Coen no facin només pel·lícules com aquesta!

Tràiler

Crítiques

‘No es País para Viejos’, al servicio de Javier Bardem a Blogdecine
‘No es País para Viejos’, no es la mejor película de los Coen a Blogdecine
‘No es país para viejos’, para quitarse el sombrero a Blogdecine

Cuando a la gente le explicas que en los centros penitenciaros españoles (comunmente cárceles) hay personas con discapacidad intelectual, suele extrañarse, y lo más normal es que reaccionen con preguntas como:

¿La discapacidad no es un eximente o atenuante del delito?
¿No los hacen cumplir condena en sitios especializados?

Y la realidad es que estan llenas de estas personas. Por múltiples motivos, como el desconocimiento sobre esta discapacidad, la falta de detección de casos y un largo etcéra. Y es que existe bastante legislación que debería ser tenida mucho más en cuenta en el momento de dictar sentencia a personas de este colectivo, a la cual hace referencia el estudio que referenciaré al final de esta entrada (páginas 22-32).

Si has llegado a este punto y no sabes lo que es la discapacidad intelectual, permíteme que haga un pequeño inciso de lo más políticamente incorrecto. Estamos hablando de aquellas personas que hace tiempo eran calificadas como subnormales o más recientemente retrasadas mentales. Evidentemente, estos términos ya no se usan hoy en día debido a las conotaciones negativas que contienen . Pero ¿a que ya sabes de qué estamos hablando?

Ahora vamos a por la definición internacionalmente aceptada hoy en día, de la AAIDD (American Association of Intellectual and Developmental Disabilities):

La Discapacidad Intelectual es una discapacidad caracterizada por limitaciones significativas en el funcionamiento intelectual y la conducta adaptativa, tal y como se pone de manifiesto en habilidades prácticas, sociales y conceptuales. Esta discapacidad empieza antes de los 18 años.

Todas estas líneas son para recomendar encarecidamente a todas aquellas personas a las que les interese el tema la lectura de un reciente estudio del CERMI (Comité Español de Representantes de Personas con Discapacidad) en el que he tenido el honor de colaborar ligeramente y que puede ser descargado desde este enlace [1.9 MB, PDF].

En dicho estudio se hace un breve repaso teórico del colectivo de personas con discapacidad (no solo intelectual sinó también física y sensorial) así como de ciertos conceptos legales, para posteriormente dedicar su grueso a el análisis cuantitativo y cualitativo de la situación de estas personas.

Yo simplemente quiero dejar constancia de un par de datos mal contados que me parecen llamativos como pequeño aperitivo de su contenido. Y debo señalar que destaco los datos sobre la Discapacidad Intelectual ya que es el colectivo que conozco.

Y es que el tema encierra decenas de problemas no absentos de cuestiones éticamente delicadas. Pero por si no queda implícita mi orientación hacia este colectivo, sin ánimo de argumentar nada ahora ya que no es la intención de esta entrada, quede claro que un servidor piensa que hoy en día hay mucha gente con discapacidad intelectual cumpliendo una serie de condendas completamente inapropiadas.

Nota: Los datos que provienen de la DGIP (Dirección General de Instituciones Penitenciarias), por motivos de competencias excluyen los datos sobre Catalunya.

Fotografía | Hoa Lo (Hanoi Hilton) Cell de Erik Charlton