Category: Videojocs

Els jocs de la meva vida (i VI)

Posted by – 3 September, 2009

Aquesta entrada forma part d’aquesta col·lecció d’anotacions.

26. Super Star Wars (SNES)

Un dels millors jocs basats en les millors pelis que han existit mai i existiran, la trilogia original d’Star Wars. Programat per JVC i Nintendo, data de l’any 1992 i jo el recordo per la seva extremada dificultat. No sóc molt bo posant etiquetes als jocs, però era una mena de beat’em up en 2D (evidentment) tot i que enlloc de repartir tonyes es feien servir armes de foc o la mítica espasa jedi.

Una de les característiques més especials és que a moltes fases (no recordo si a totes) podies escollir el personatge a utilitzar (Luke Skywalker, Han Solo o Cheewaka). Un altre element que destacava per sobre dels altres era la banda sonora, increible (com acostumava a succeïr a molts jocs de la snes).

Sense cap mena de dubtes, el millor dels tres jocs que es van fer, tot i que els altres dos també valien molt la pena.

27. Tennis (MSX2)

Recordo jugar a aquest joc a casa de la meva àvia, a la tele gran. I recordo també cada cop que jugant un partit d’individuals, al enviar la pilota al camp contrari, quan aquesta botava a la zona de la pista només vàlida pels partits de dobles, l’àrbitre senyalava la pilota com a out (i perdia el punt). Llavors jo no coneixia aquesta regla del joc, no comprenia que aquella part de la pista no era bona per enviar-hi la pilota. I m’enfadava molt i estava realment convençut que el joc estava defectuós… Mira que era ignorant… xD

Aquest joc de Konami és un dels millors i més divertits jocs de tennis als que he jugat. True Story.

28. Tetris (GB)

Ho reconec, no he estat mai un bon jugador de Tetris. Els puzzles no són la meva especialitat, ni de bon tros. Però els clàssics són els clàssic i aquest mereix estar aquí. I ho mereix per ser una grandíssima font de diversió. Perquè tot i no ser gaire bo, hi he jugat molt. I sempre ho feia a la Game Boy i no a la recreativa (perquè no era gaire bo i m’hagués arruinat).

La versió de Game Boy és del 1989, de Nintendo i Bullet-Proof Software.

29. The Legend of Zelda: Ocarina of Time (N64)

Si hagués de triar el meu joc preferit, aquest seria l’afortunat. Em va semblar una meravella. Pel carisma dels seus persontages, la història (èpica però ensucrada), per la seva duració, pels minijocs, per les tres dimensions, per l’espectacular banda sonora…

Va ser el joc que em va introduir realment al món Zelda, ja que el de la SNES no em va arribar a convèncer mai. Tot i axò, no sé ben bé perquè, no vaig arribar a tenir mai la següent part, el Majora’s Mask. Però ara que hi penso, crec que em va influenciar el veure que no era gaire diferent al Ocarina of Time.

Més endavant em decepcionaria el Wind Waker i m’encantarien el Phantom Hourglass i el Twilight Prnicess. Però com el Zelda del 1998, cap ni un…

30. Worms World Party (PC)

Segurament el joc que més he gaudit amb la companyia de diverses persones alhora. En general sempre he estat un jugador solitari, en part per ser de la generació inicial amb el tema dels videojocs, quan eren per un jugador i prou i perquè molts companys d’aquesta generació van abandonar la passió quan es van començar a posar de moda els jocs realment divertits per a múltiples jugadors, amb les plataformes més recents i sobretot internet.

Però aquesta condició personal no m’ha privat mai de passar grans estones amb d’altres persones quan el joc i les condicions eren les perfectes. I Worms ens va sorprendre a una època on teníem uns quants ordinadors disponibles totes les tardes dins un espai on ens reuníem diverses persones amb ganes de passar-ho bé. I com a mostra, un botó: una fotografia de la batejada Unitat de Vici. I els implicats, si llegeixen això, sabran de què parlo.

Unitat de Vici

Moltes hores de diversió!!!

Han quedat fora de la llista molts altres jocs que em van “robar” hores en el seu moment i m’agradaria anotar alguns d’ells aquí perquè quan rellegeixi aquesta col·lecció d’entrades pugui recordar-los també. I és que no tenia ganes de que la llista final dels jocs de la meva vida fos excessivament llarga…

Alguns dels videojocs que han quedat fora de la sel·lecció són: Yie Ar Kung Fu (MSX), Hyper Sports (MSX), King’s Valley (MSX), Road Fighter (MSX), Elite Beat Agents (NDS), Indiana Jones and the fate of Atlantis (PC), Virtua Tennis (Dreamcast)… I els que segur que aniré recordant i anotant per aquí :)

Els jocs de la meva vida (V)

Posted by – 14 July, 2009

Aquesta entrada forma part d’aquesta col·lecció d’anotacions. Avui toca monogràfic Nintendo i no cal que patiu, que ja estem acabant! :)

21. Super Mario All Stars (SNES)

A mi, que vaig fer el salt del Super Mario Land al Super Mario World, aquesta posada al dia (de l’any 1993) dels antics Mario Bros de 8 bits em va saber a glòria. Especialment el Super Mario Bros 3, que molta gent considerava que estava per sobre del Super Mario World (no és el meu cas, em sembla fals) però que va resultar ser el millor joc disponible per la mítica NES. Moltíssimes hores de diversió, i tant…

22. Super Mario Land (GB)

El primer Mario al que vaig jugar. Tenia tant encant… Un Mario per la “petita” Game Boy, un joc del 1989, no podia ser una meravella tècnica. Però tenia un nosequè que enamorava. I la prova la vaig tenir amb la decepció que em vaig endur amb la seva segona part. Tècnicament li donava mil voltes però era la meitat de divertit (i la meitat de complicat, i no hi ha res que em destrempi més que un joc massa fàcil).

No oblidaré mai al meu pare girant 90º la Game Boy perquè en Mario arribés més lluny amb els seus salts! xD

23. Super Mario Kart (SNES)

El número 1, sense discussió alguna. Evidentment que el component nostàlgic li afegeix valor per a mi, però el que és indubtable és que era el més complicat de tots els Mario Kart que han aparegut mai i era el que li donava més longitud de vida (i si no t’ho creus, prova-ho amb un emulador i digue’m si ets capaç de guanyar totes les copes d’or amb el mateix temps que ho has fet amb qualsevol altre de la nissaga).

Puc recordar que el Nadal que me’l van portar els reis (per a la meva familia, els reis passaven la nit del 24 de desembre, no sé perquè teníem aquest privilegi) me’l vaig passar jugant-hi. Sol i acompanyat. Amb el pijama i la bata, normalment.

Obra mestra de Nintendo del 1992, a la que només és capaç d’aproparse el Mario Kart Wii.

24. Super Mario World (SNES)

Aquest, evidentment, va ser el primer Mario que em va emocionar de debò. Era llarg, difícil, addictiu… Mai vaig arribar a aconseguir els 96 nivells del joc, però em vaig quedar molt, molt aprop. El recordaré sempre, a més, per ser el primer joc que vaig tenir per la SNES, l’any 1992 (tot i ser del 1990, però ja se sap que sent europeu…)

25. Super Smash Bros Melee (GC)

No vaig jugar al de la N64 i posteriorment he tingut el de Wii, que possiblement és millor. Però la sorpresa que em va causar aquest joc, la revolució que va significar en els jocs de lluita i les hores que vam passar a la UTC per les tardes que no teniem feina picant-nos, faran que aquesta versió sempre tingui el seu espai en el meu cor… :)

Els jocs de la meva vida (IV)

Posted by – 8 July, 2009

Aquesta entrada forma part d’aquesta col·lecció d’anotacions.

16. Nemesis (MSX2)

El primer mata-mata (o mata-marcians?) horitzontal al que recordo haver jugat i el que segurament seria el que inicià un nou gènere dins els videojocs. I és que parlem d’un veritable clàssic de (un altre cop) Konami i de fa tant de temps com el 1985.

Increiblement difícil per les meves habilitats, no vaig arribar a acabar-lo mai. Però em va fer crèixer un petit cuquet per gaudir posteriorment de meravelles com l’R-Type i el Parodius (únics jocs d’aquest tipus als que he jugat, la veritat).

17. Prince of Persia (PC)

Poder el primer joc de plataformes al que vaig jugar! Em flipava la subtilitat amb la que s’havia d’anar avançant a molts punts del laberint i aquells moviments tant fluids i realistes del protagonista!

Em vaig enamorar d’aquest tipus de joc i des de llavors que les famoses plataformes han estat el gènere amb el que més he gaudit de llarg. Quin tros de joc aquest del 1989!!!

Com a anècdota, no oblidaré mai com el pare d’un bon ex-amic meu, després de fer una còpia del seu joc a casa seva, no em va deixar endur-me els meus disquets amb la còpia que havia fet… Em vaig haver de comprar el joc! Quin imbècil…

18. Pro Evolution Soccer 5 (XBOX)

Definitivament, el joc de futbol. En majúscules. El millor al que he jugat a nivell tècnic, de facilitat de control, de llibertat de joc i a nivell de realisme. Llàstima que no tingui aquest punt nostàlgic que tant m’agrada com en la resta de jocs d’aquest tipus dins aquesta llista.

Un tros de joc, que sembla ser superat per les posteriors versions (i pels de la batalla contra els FIFA), però que ha estat l’últim que he tingut i l’últim al que hi he jugat tant.

En realitat, aquesta joia de Konami de l’any 2005 (segurament el més actual d’aquesta llista i si no, un d’ells) estic convençut que es veuria superat per qualsevol de les últimes novetats pel que fa als videojocs d’aquest esport, degut a la constant evolució que viuen.

19. Secret of Mana (SNES)

D’Squaresoft i del 1993. Un RPG com pocs… Una altra mostra d’un tipus de joc que pertany a un gènere que no m’apassiona especialment, però que al ser una petita obra d’art em va enamorar.

La seva duració, la història, els seus personatges… tot plegat li conferia una magia especial que em feia passar hores i hores davant la tele i la súper.

Com que mai he tingut gaire traça amb els RPG, no el vaig arribar a acabar mai, però per la guia que vaig llegir amb tota l’explicació del joc, sé que m’hi vaig quedar molt, però que molt aprop. Una llàstima, perquè mirar de completar-lo a aquestes alçades seria una feina impossible per escassa habilitat, poques ganes i menys hores disponibles.

20. Street Fighter II (Arcade i SNES)

Sense cap mena de dubtes: Street Fighter II (i cap altre sucedani amb pocs extres) ha estat el joc que més hores m’ha mantingut amb el pad a la mà (o el joystick de la màquina arcade), fruit de la tremenda addicció que em va crear.

En un primer lloc va aparèixer per màquines arcade al 1991, fruit de la feina de Capcom. Puc recordar perfectament les partides amb els amics al saló recreatiu del barri, on hi havia un noiet xinès d’uns vuit o nou anys que guanyava a tothom a qui se li posava per davant.

Tot i això, com més el vaig gaudir va ser a la SNES, gràcies al carregador de jocs NTSC (joc més carregador, unes 15.000 pessetes), que a més, em va convertir en la estrella dels amics, ja que cap d’ells podia disposar d’un Street Fighter a casa. Mític.

Els jocs de la meva vida (III)

Posted by – 29 June, 2009

Aquesta entrada forma part d’aquesta col·lecció d’anotacions.

11. Match Day II (MSX)

Era cutre amb ganes i no va ser el primer dels jocs de futbol amb el que vaig jugar. Però tenia alguna cosa que feia que em tornés boig! Poder era que no havia vist mai cap joc on existís la possibilitat de centrar la pilota i rematar de cap (i a més requeria certa coordinació a l’hora de cometre aquestes accions). Perquè per la resta, era un joc amb mooooltes limitacions.

Fos com fos, aquesta meravella d’Ocean Software del 1987 va ocupar-me, com no, “algunes” de les meves hores d’infantesa. I ben invertides, sí senyor!

El vídeo és de la versió d’spectrum, però era gairebé igual a la de l’MSX. Atents al xiulet de l’àrbitre! xD

12. Max Payne (PC)

Mai no m’han agradat gaire els shooters, especialment els que són en primera persona, que no és el cas que ens ocupa, però Max Payne, de Remedy Entertainment (2001) va suposar, per mi, una mena de revolució.

Poder era la historia, realment treballada, i que feia pensar en una bon guió d’una pel·lícula. O poder era la novedosa introducció en un videojoc del bullet time que el feia realment espectacular. El resultat? Una veritable obsessió fins que vaig aconseguir acabar-lo. I té el seu mèrit, perquè em va despertar passions similars a les de la meva infantesa als meus 22-23 anys.

13. Metal Gear (MSX2)

Una de les primeres aventures a les que vaig jugar, no oblidaré mai com m’impressionava aquest joc de Konami amb data d’any 1987. Posteriorment, amb les versions de Playstation adquiriria una justa consideració de saga mítica, però el seu veritable orígen (i essència) està en el petit MSX.

Massa complexe per arribar a entendre l’abast del que significava per l’edat que tenia, cosa que he pogut solucionar amb el temps. I massa difícil perquè pogués acabar-lo (i mai he tingut les ganes necessàries de reintentar-ho de debò). Només espero tenir-les algun dia, perquè Metal Gear és una petita obra d’art del’entreteniment digital. He dit.

14. Metal Slug (Arcade)

Uf! Les màquines recreatives sempre han estat una gran atracció per mi, però mai els hi he dedicat gaire temps degut a la despesa econòmica que suposaven… I coneixia a gent que s’hi deixava molts calers…

Total, que Metal Slug, de SNK i l’any 1996, era un mata-mata d’aspecte espectacular, d’acció trepidant, dificultat endemoniada i amb sentit de l’humor. Poder una de les recreatives on més monedes m’hi vaig deixar. I probablement joc amb els que més he jugat gràcies als emuladors.

Aquest era el primer de la que seria una llarga saga, molt entretinguda també, però massa similar a la primera entrega.

15. The secret of Monkey Island

Amb The secret of Monkey Island estem parlant del top, de la creme de la creme. La meva primera aventura gràfica (sí, abans fins i tot del Loom o el Maniac Mansion, totes tres de Lucas Arts) i la que em va marcar de debò.

Ho té tot: diversió, guió, sentit de l’humor, personatges mítics, frases pel record, moments inoblidables i ser d’un gènere dins els jocs que són objecte de culte i que avui en dia no abunden… Aquest és el joc que més vegades m’he acabat (no perd amb el pas del temps!) i forma part d’aquella època en la qual no existia internet (parlem del 1990) i en conseqüència quan no es podia recòrrer fàcil i ràpidament a les solucions dels seus trencaclosques. El resulta va ser que em va costar molt, però al final vaig aconseguir acabar-lo tot solet :)

Llarga vida a Guybrush Threepwood!

Els jocs de la meva vida (II)

Posted by – 21 June, 2009

Aquesta entrada forma part d’aquesta col·lecció d’anotacions.

6. HERO (MSX)

Brutal aquest joc d’Activision (1984). Probablement dels primers als que vaig jugar mai, ho tenia tot: control senzill, dificultat endiablada, simplesa espectacular… Un altre dels que mai vaig arribar a completar, suposo que perquè era un pimpollito quan hi jugava (i com ja he comentat, el trobava realment difícil).

Aquest és un dels que més il·lusió em fa jugar cada cop que tiro de jocs antics amb emuladors de diverses plataformes. Si hi vas jugar, segur que no te n’has oblidat…

7. International Superstar Soccer (N64)

Probablement el joc de futbol amb el que més he gaudit mai. Els jocs d’aquest esport (i esportius en general) són d’un tipus que em permeten fer petites partides sense pensar que estàs dedicant una bona estona a jugar. El que dura fer un sol partidet. I a més, segurament són els més divertits de jugar amb els amics. Doncs bé, aquest en concret em va regalar moltes hores de diversió des del 1998 fins… bastant més endavant.

8. Knightmare (MSX)

No sé perquè redimonis em recordo jugant a aquest joc a casa de la meva àvia. No sé perquè hi tenia allà l’MSX, però ara mateix em puc veure assegut davant d’aquella tele i tornant a començar (un i un altre cop) una partida al Knightmare.

Brutalment difícil per les meves habilitats, és un joc d’una de les èpoques daurades de Konami (any 1986), dels quals podíem disfrutar altres meravelles com el Konami’s Ping Pong, Penguin Adventure, Magical Tree i moltíssims jocs fantàstics més.

9. Lemmings (PC)

Li agradava especialment al meu pare, que no parava de jugar amb ell repetidament. Jo no tenia gaire traça amb aquest trenca-closques que va debutar el 1991. De fet, molt sovint em dedicava a fer morir els lemmings de les maneres més divertides possibles, com fer-los caure de ben amunt, juntar un centenar d’ells en un foradet i fer-los esclatar… El que debem haver fet tots els que hi hem jugat. Però s’ha de reconèixer que era un gran producte que va posar a prova la meva escassa paciència davant l’ordinador.

10. Mario 64 (N64)

Una de les bombes de la meva, ja llarga, experiència amb l’entreteniment digital. Un joc que al probar-lo va fer que el meu cor fes un salt. Un joc que omplia les hores de “campanes” que feia a la universitat i decidia tornar a casa (prefereixo pensar que no era un dels motius perquè ho fes).

És un dels mítics de la història global dels videojocs perquè va suposar la entrada (per la porta gran) a les 3D. I qui millor per fer-ho que un dels personatges més famosos de la indústria amb un dels jocs de la saga més coneguda de tot el planeta. Una obra mestre de Nintendo al 1996.