Sóc un fan de les películes de Pixar des de fa ja uns quants anys. Toy Story, Monstruos S.A., Buscando a Nemo, Los Increíbles… Totes elles són sinònims de fabulosos contes desenvolupats gràcies a les més meravelloses tècniques digitals posades en pràctica per artistes.
Algunes d’elles no les he anat a veure al cine, com Los Increíbles o Ratatouille, perquè a priori tenen uns arguments que no em semblen gaire atractius (tot i saber que seran pel·lícules que no em quedaran pendents perquè les veuré més tard en DVD). I llavors sempre m’arrepenteixo de no haver comprat una entrada…
En el cas de Ratatouille, possiblement sigui la millor de totes les que he vist. Un argument de conte infantil, amb tot el que això comporta, i un pas més enllà pel que fa a l’animació digital, una veritable obra d’art.
Pixar fa pelis per a nens que poden gaudir tots els adults. I quan ets un nen gran, veure’n una et produeix el mateix que li passa al senyor Ego (persontage de Ratatouille) quan tasta el plat que li dóna nom a la pel·lícula (la millor escena de la peli).
I aquesta és una sensació meravellosa i especial.
No puc esperar a veure Wall-E als cines aquest estiu…
Tenia moltes ganes de poder veure aquesta pel·lícula. Avalada per un seguit de premis del Festival Internacional de Cinema de Catalunya i Goyas, prometia ser una bona peli del meu estimat i generalment tant mal fet gènere de terror.
Amb un repartiment desconegut, amb altes dosis d’improvització (segons Jaume Balagueró i Paco Plaza, els directors de [REC]) i la simulació d’un documental, aquesta pel·lícula té moltes semblances amb la coneguda Blair Witch Project, especialment amb la creació d’una inquietant atmòsfera de tensió al llarg del metratge.
Una atmòsfera agobiant que no dóna cap tipus de concessió a l’espectador, un dels grans encerts de la peli, que a més, no ha de recòrrer a l’ensurt fàcil del volum de l’àudio.
No explicaré gaire cosa més, si no l’has vist, quan menys sàpigues, molt millor. Però si ets un seguidor o seguidora d’aquest gènere, [REC] és una d’aquelles pelis que et fan pensar que encara hi ha esperança de continuar trobar un tipus de cinema que et faci passar por.
Per cert, com a prova aportada al tribunal a favor de la tesi de que [REC] és realment tensa, tenim el fet que em queda suspès de manera indefinida el dret de veure aquest tipus de pelis amb la meva princesa. Ja només em queda el privilegi de veure-les completament sol… ;)
Com a regla general m’agraden les pel·lícules de Woody Allen (amb algunes excepcions, clar). Alguns dels seus drames són senzillament brillants i algunes de les seves comèdies magistrals. I dic això tot i saber que em falta per veure bona part de la seva filmografia (inclosos alguns dels seus considerats clàssics).
Un cop assenyalada la meva relació entre en Allen i jo, em disposo a fer un brevíssim comentari sobre Scoop. I si és breu, és perquè no mereix gaire cosa més.
Scoop entra dins la categoria de les comèdies. I comèdies lleugeres de debò. Realment és una peli que no crec que tingui res d’especial (ni l’Scarlett Johansson ni en Hugh Jackman, que seran molt guapos però aquí estan molt lluny de lluir-se a nivell interpretatiu, segurament pel guió). L’argument és simple i habitual, a més de previsible. Però realment no crec que es busqués una cosa diferent a l’hora de fer aquesta pel·lícula.
L’únic realment destacable és el mateix Woody Allen, que, com sempre, fa d’ell mateix: un neuròtic verborrèic. I si ets del tipus de persona que no pot amb ell, continuaràs sense poder suportar-lo i a més aquesta peli et semblarà una soberana pèrdua de temps.
Tot plegat fa tenir la sensació que aquest senyor ha fet aquesta pel·lícula simplement per passar l’estona i passar-s’ho bé amb els seus amics. I segur que ho han aconseguit.
Resumint, si no la veus no t’hauràs perdut res. Ara bé, per passar l’estona, Scoop no és una mala elecció.
No sóc un especial amant del cinema de gàngsters, i resulta que aquest any, juntament amb Promesas del este, ja en porto dues, i a més, m’han deixat meravellat (la primera és American Gangster).
Segons el meu parer, Promesas del este és una pel·lícula sublim. El tracte que se’ls dóna als personatges és completament personal, gens superficial i poc tòpic. Es tracta de personatges absolutament creibles (amb el que hi té a veure les interpretacions fantàstiques del repartiment), tractats com a persones i no esquemes.
Viggo Mortensen està increible, mai m’havia cridat l’atenció la seva capacitat interpretativa però em trec el barret amb aquesta feina. Mereix aquest petit paràgraf diferenciat de la resta.
La història és interessantíssima, amb el seu punt de sorpresa inesperada. A més, gaudeix d’un ritme pausat que afavoreix aquest clima tan “humà”, sense marge per banalitzar els esdeveniments.
Sense cap mena de dubtes, d’allò millor que he vist en molt de temps. Recomanable 100%. Ah! I dura una hora i mitja!
Portava una molt bona ratxa de pel·lícules vistes que m’havien agradat força i era evident que més tard o més d’hora hauria d’ensopegar amb alguna que m’aborrís soberanament.
La protagonista d’aquesta entrada és Shaun of the Dead (Zombies Party a Espanya, algú m’ho pot explicar?) i el fet que hagi fet qualsevol cosa menys disfrutar-la ha estat tota una sorpresa, sobretot després d’haver gaudit (tampoc en excés, eh?) d’Arma Fatal. Mateix director, mateixos guionistes, mateixos protagonistes… diferent resultat.
A la peli li falta ritme, li falta humor, li falten interpretacions, li falta sentit… li falta de tot. Només li sobra una cosa: metratge.
No tinc gaires ganes d’extendre’m excessivament amb aquest post, només vull registrar la sensació que m’ha produit. Esperava riure una mica (només una mica, no tenia expectatives excessivament altes), però és que he somrigut dues vegades al llarg de la pel·lícula i he estat a punt de no acabar de veure-la (i feia anys que no desitjava prèmer l’stop abans d’arribar als crèdits finals). No la recomanaria mai.
