Ara que estan fent (o ja tenen fet) el remake als Estats Units, per fi puc borrar aquesta pel·lícula de la meva llista de pendents. I ho hauria d’haver fet abans…

La veritat és que m’ha deixat amb un molt bon gust de boca poder gaudir d’una historia que qualificaria de tendra i inquietant alhora.

Tendra per la infantil i innocent relació que s’estableix entre els dos protagonistes, dos criatures d’onze anys (aproximadament, no ho recordo ben bé) amb les seves preocupacions preadolescents i tenyides de l’absència de les preocupacions adultes.

Inquietant perquè ella és un monstre de la natura que necessita de la mort per a la seva supervivència i perquè que algú pugui representar conceptes tan diametralment oposats com el terror i l’innocència abans esmentada trenca els esquemes. Segurament el gran mèrit de la peli.

A destacar la lentitud i parsimonia de les seves escenes i diàlegs, on els silencis són molt sovint protagonistes. Una característica que personalment, si no és gratuïta i està ben utilitzada per narrar la historia, ho reconec, em perd.

Original, com a mínim i bastant interessant, en uns temps on els vampirs estan massa de moda, protagonitzant excessos d’acné i fantotxades diverses. Està claríssim, a uns bons ullals la crueltat adulta i la innocència infantil els hi senta la mar de bé…

Tràiler

Crítiques

‘Déjame entrar’, poesía en clave vampírica
‘Déjame entrar’, nieve y sangre
‘Déjame entrar’, renovando el mito vampírico

D’entrada ja comento que si algú està interessat o interessada en l’argument de Los mundos de Coraline, el millor que pot fer és dirigir-se als enllaços que deixo a la part inferior d’aquest post. I és que com que em fa una mandra horrible resumir-lo, ho deixo en mans de veritables experts de la síntesi. Jo només deixaré plasmada l’increible sensació que m’ha produit aquesta meravella.

I és que magnífica és la sensació de fantasia i terror que aconsegueix aquest conte, que com he llegit per algun lloc, ben bé podria ser una peli de terror per a nens. Tot el metratge és una aixeta ben oberta d’imaginació sense fronteres, tant la part més fantàstica com la més tenebrosa. Un no parar d’al·lucinar amb les idees creades i la direcció artística de la peli, de debò. Poques paraules se m’acudeixen per descriure-ho.

Argumentalment, doncs una història de tall clàssic, amb força previsibilitat, amb alguns punts negres, però que no s’ha d’entendre com un punt negatiu que pesi en excés. És taaaan espectacular l’embolcall de la trama, que val la pena deixar-se endur per aquesta proposta, una mena de viatge al món infantil: un viatge a l’alegria i a la por.

I si tenim en compte que tot ha estat rodat mitjaçant stop motion (sí, sí, els ninotets que els mous mentre fotografies fotograma a fotograma), no queda més remei que qualificar Los mundos de Coraline com una petita obra d’art.

Espera… encara et falten motius per veure la peli? Doncs deixarem constància que és obra de Henry Selick, casulament també autor de la joia que és Pesadilla antes de Navidad (estic pensant que a més d’un i una aquest serà el motiu per no veure-la).

Terroríficament bonica…

Tràiler

Crítiques

Crítica. ‘Los mundos de Coraline’
‘Los mundos de Coraline’, belleza sin alma
‘Los mundos de Coraline’, la fantástica oscuridad de Selick
‘Los mundos de Coraline’, Henry Selick traduciendo a Neil Gaiman

Les pel·lícules de por asiàtiques tenen un regust especial. Particularment les japoneses.

Com que són productes adaptats a una cultura completament diferent a la nostra, són bastant “rares”, però alhora intenten connectar amb una emoció humana tan universal com la por, el terror.

Dark Water, de Hideo Nakata, el mateix director de The Ring, és un bon exemple. Les conductes dels personatges, el ritme, els diàlegs, algunes situacions, no serien els que podríem trobar en una típica producció americana. Per això i per altres motius (mandra de l’espectador, raons econòmiques, prejudicis…) Hollywood tendeix a fer aquests remakes de bones pelis extrangeres, com el d’aquesta.

Però si un tolera bé aquestes diferències culturals, el que ens interessa que són les emocions, a la versió japonesa les pot trobar. I sense ser una meravella del setè art, Dark Water val la pena pels amants del cine de terror i intriga. Especialment interessant i meritòria trobo l’atmòsfera claustrofòbica creada a partir de pocs persatges, poques ubiacacions i un element tan poc (en principi) terrorífic com és l’aigua. Bastant recomanable, sí senyor…

Trailer

Crítiques

Dark Water a La Butaca
Dark Water a Bloggermania

Ara sí, ara ja he vist totes les pel·lícules a dia d’avui del director Shyamalan (per aquí he escrit sobre La joven del agua). I poder The happening (o El incidente) és la més fluixeta de totes, o això m’ha semblat…

No obstant, com m’ha passat amb la resta de la filmografia de l’hindú, crec que es tracta d’una peli digne de ser destacada. Però d’altre banda, no m’extranya gaire que s’hagi endut molts pals i és que no em sembla una pel·lícula de digestió… diguem típica.

M’agradaria destacar que existeixen certs passatges del film que m’ha resultat realment inquietants: algunes escenes de suïcidis, els llargs silencis quan s’acosta l’amenaça (que a més és invisible!), el terror que mostren els personatges… Però entenc que hagi decepcionat a molta gent per dos motius:

El primer és perquè és molt més introspectiva del que estem acostumats amb es pel·lícules de terror (si es pot qualificar així a The happening), de manera que trobem poca acció i un ritme pausat.

El segon és el combinat explicació del misteri + desenllaç. L’explicació del perquè de les morts de milers de persones haurà resultat molt inverossímil per a molta gent i el final… diré que completament fora del control dels protagonistes (per si algú llegeix això sense haver-la vist), el que pot trencar amb l’esquema típic on els personatges resolen un conflicte de manera activa o passiva amb les seves accions.

Perfecte per veure una tarda qualsevol on no es té res millor a fer, segurament no és addient per repetits visionats. I em reitero, de la filmografia de Shya ( partir d’ara anomenaré a Shyamalan així, que em costa un huevo escriure el seu nom), l’obra més fluixa de totes. Però això no és gens complicat quan la resta són pel·lícules magnífiques al meu entendre.

PD: No et deixis enganyar pel tràiler ja que és com si fos d’una altra peli. Quin costum tant lleig de fer muntatges d’aquest tipus en els que et fan entendre que les pel·lícules són d’un gènere completament diferent…

Tràiler

Crítiques

‘El Incidente’ (‘The Happening’), malas señales a Blogdecine
Crítica: ‘El Incidente’ a Cinematical
Crítica de El incidente a Muchocine

Bastant entretinguda aquesta broma de peli… però completament prescindible. Sense cap mena de dubtes es veu clarament trepitjada en la categoria de zombies moderns per les meravelloses 28 días después y 28 semanas después.

D’un bon inici comença l’acció, però poc a poc es va diluint fins que els moments interessants es van distanciant i l’atmòsfera de tensió es dilueix força depressa.

I com que avui estic mandrós (estic posant al dia tota aquesta caseta virtual meva) ho deixaré aquí. Només per a fanàtics del gènere…

Trailer

Crítiques

El amanecer de los muertos a La Off-Off-Crítica