Molta gent coneix a Juan Tamariz per ser el paio raret i lleig aquest que fa riure mentre fa jocs de màgia. Algú que des de fa anys surt per la tele (jo el recordo de l’1,2,3?), que sempre fa broma amb el seu aspecte físic i té molta habilitat per prendre’ns el pèl.

El que molta gent no sap és que Juan Tamariz és considerat un dels millors mags que ha donat la historia d’aquest art. Que és admirat arreu del món pels seus coneixements. Que domina àmpliament la majoria de les disciplines màgiques. Que la seva intel·ligència és destacable i que les seves aportacions teòriques són d’incalculable valor.

I el que puc dir jo és que es tracta d’un showman de proporcions grotesques, que t’arrossega dins la seva espiral d’il·lusió i diversió i que gaudeixes com si fossis una criatura. Ja sigui maravellat per la impossibilitat del que fa sobre l’escenari o esgotat per no poder deixar de riure al llarg de l’espectacle.

Una obra d’unes dues hores de duració, dividida en dues parts. La primera i llarga, Juan realitza màgia d’escenari, incloent, com no, algun joc de cartes realment espectacular. Aquesta part compta amb la breu col·laboració de la seva dona, Consuelo Lorgia.

La segona, molt més breu, en una taula i amb una càmara de video, la màgia d’aprop és la protagonista. La que més estima Juan. I es nota en la petita elecció de jocs que mostra, uns clàssics d’aquest disciplina.

La llàstima és que mentre llegeixes aquestes paraules, totes les entrades estan ja esgotades. De manera que si no es programa alguna pròrroga, et tocarà lamentar-te…

A veure si sóc capaç d’explicar-me de manera adequada el que és l’Impro Horror Show.

Es tracta d’un espectacle teatral amb quatre actors de la companyia Planeta Impro. Aquest espectacle es basa en l’improvització, és a dir, el que es faci sobre l’escenari no està preparat amb anterioritat.

Cada component de la companyia, per torns, proposa un joc interpretatiu als tres components restants, amb certes regles, que hauran de seguir improvitzant al màxim possible… I sempre sota una temàtica relacionada amb el gènere del terror.

Però com sabem que estan improvitzant? Molt senzill… Tots els membres del públic, abans d’entrar a la sala, escriuren a un paper una frase. El que vulguin, el que els passi pel cap. Aquestes frases seran utilitzades durant l’obra, escollides a l’atzar, per titular les petites obres que s’interpretin o per seguir fils argumentals dins un mateix joc/obra.

A més, amb certa freqüència, es demana a membres del públic que hi diguin la seva, proposant algun personatge, anomenant un objecte important en l’argument de la petita historia…

Tot plegat dóna com a resultat un espectacle on la diversió està assegurada. L’absurditat de les propostes garantitza la naturalitat de les representacions, les situacions extranyes i els riures de manera habitual. I en gran mesura és responsabilitat dels actors que són veritablement àgils i divertits, i tot i que no es pot garantir que totes i cadascuna de les improvitzacions sigui magnifica, n’hi ha de tots nivells sent la majoria notables.

El gran punt positiu d’aquesta proposta és que una mateixa obra sempre és diferent de l’anterior i la posterior, de manera que es pot repetir molts cops si la teva butxaca ho permet…

I si tenim en compte que aquesta companyia té tres espectacles més que també es basen en l’improvització, com a resultat tenim la possibilitat de gaudir de moltes hores de diversió.

Jo repetiré, seguríssim!

Enllaç | Web de la companyia Planeta Impro

No havia anat a veure mai cap espectacle de La Cubana i realment no m’acabava d’atraure gaire la idea de fer-ho. Ja havia vist algunes de les seves intervencions televisives i m’havien fet el pes, però com que a la meva princesa li venia de gust veure aquesta reedició d’un dels seus clàssics em vaig animar a comprar les entrades com a regal de Nadal.

I no podria haver decidit millor, ja que ens vam passar tot el que dura l’obra rient sense parar.

A mi m’agraden les coses originals i que els esquemes tradicionals es trenquin. I La Cubana ho fa. Fan teatre de carrer i fan participar al públic com a part de l’obra (part imprescindible). Segurament als grans aficionats al teatre no els hi resultarà tan poc habitual (no oblidem que aquest espectacle té més de 15 anys, i em nego a acceptar que durant aquest temps cap companyia hagi adoptat aquest recurs) però als que no hi acostumem a anar-hi ens encanta.

Per llegir una sinopsi de l’argument de l’obra es pot llegir aquest post de Barcelona | Vive la ciudad.

Més informació
Pàgina web de La Cubana