Ja fa unes quantes setmanes que vaig tenir notícia d’un qüestionari (o millor dit, una prova psicomètrica) desenvolupat per diferents professionals de la salut mental sota la tutela de la University College London, anomenat Predict Depression (predictD).
Aquest test, mitjançant una sèrie de preguntes, realitza un càlcul del risc de patir una depressió en un període d’un any. Però la veritable novetat és que es tracta d’una eina suposadament seriosa que està a l’abast de tothom que se’l vulgui autoadministrar a través d’internet.
Independentment de si és una bona eina o no (és a dir, si mesura el que preten mesurar i res més, que és una qüestió de gran importància) m’ha sorprés llegir al diari Público que existeix certa polèmica pel fet que qualsevol persona pugui accedir-hi, respondre els ítems i obtindre els resultats.
L’únic que pretenc amb aquesta anotació és argumentar perquè em sembla una bona idea que una eina d’avaluació psicològica estigui a l’abast de tota persona que vulgui utilitzar-la. Per un altre dia deixarem la qüestió sobre els continguts del predictD.
La crítica realitzada exposa el perill que suposa la possibilitat que algú s’autoadministri la prova i que en malinterpreti els resultats, alarmant-se quan no és necessari o fins i tot dificultant la hipotètica relació amb un professional de la salut per tenir una sèrie d’idees preconcebudes sobre el que li està passant.
En resum, que adopti una postura hipocondríaca gràcies a la informació que ha obtingut a través d’internet.
En realitat, aquesta hipocondria derivada del fàcil accés a informació mèdica gràcies a internet és un fenòmen molt discutit pels professionals de la salut. Fenòmen que arriba a dificultar la relació entre pacient i metge quan el primer li dóna més credibilitat a les respostes de google que a les de l’especialista. Si tens més ganes de llegir sobre el tema et recomano aquesta entrada del blog d’Enrique Dans, que expressa amb millors paraules del que jo ho podria fer la meva opinió sobre el tema.
La meva postura queda bastant resumida en les paraules d’Antonio Cano, president de la Sociedad Española para el Estudio de la Ansiedad y el Estrés que apareixen a l’article del Público:
Existe la hipocondría, y ya existía antes de Internet. El problema no es la información, sino el que la consume. No podemos prohibir los tests porque los vayan a hacer también los hipocondríacos.
El problema de la saturació d’informació i interpretació errònia d’aquesta davant dels ulls dels no entesos és real. Ara bé, no per això hauríem de perdre de vista les enormes ventatges que té aquesta facilitat de transmetre el coneixement i les eines que té internet.
En el cas de la depressió, qualsevol iniciativa que suposi un pas endavant pel que fa a la divulgació d’aquest trastorn, la consenciació de la seva presència i extensió entre nosaltres i la seva normalització, em sembla altament positiva.
Si, a més, es tracta d’una eina de qualitat i que cobreix un aspecte tant important com és la prevenció, encara em sembla més obscè criticar la iniciativa. Però com ja he comentat abans, aquesta qüestió no és la que ens ocupa.
El que realment m’agradaria que succeís és que els professionals de la salut (metges, psicòlegs i psiquiatres) baixessin del pedestal social en els que històricament han estat (especialment els metges) i prenguin consciència que el coneixement del que disposen ja està a l’abast de tothom i no s’hi pot fer res. Ells no són els dipositaris d’aquest coneixement i això, evidentment, suposa una sèrie de problemes que s’han de prendre seriosament i afrontar. Però el fet que aquest coneixement sigui de fàcil accés no significa que sigui comprensible per a qui hi accedeixi. I aquest continuarà sent el paper d’aquests professionals.
No posem pals a les rodes i millor ens adaptem a les ventatges que suposen els canvis socials que vivim i aprenem a combatre els nous problemes i reptes que aquests canvis suposen…
Enllaços | Per fer el predictD
Fotografia | Melancholys Warm Embrace de Andrew Mason
