Category: Opinió

Per què no votaré a CiU?

Posted by – 20 November, 2012

Aquestes són les meves raons (personals i intransferibles) que em porten a no votar a CiU a les properes legislatives per al Parlament de Catalunya. No espero que les comparteixis, però com a mínim espero que et portin a la reflexió.

Si vols debatre-les, no tinc cap problema, però no intentis fer-me canviar d’opinió. Estic molt segur d’aquesta decisió.

Abans d’entrar en matèria, l’advertència obligatòria, i és que em sento molt català. I abans català que espanyol (que també), et sembli raonable o no, i pel motiu que sigui. Això és un fet i l’opinió que et construeixis del que escriuré aquí ha de ser articulada a partir d’aquest punt.

No votaré a CiU perquè votar aquest partit és a votar a:

La hipocresia

CiU demana al president del govern espanyol que escolti al poble català (jo també penso que els governants han d’escoltar al poble) quan es manifesta de manera tan notable com ha succeït l’onze de setembre d’enguany. Ara bé, no semblava que l’interessés tant aquest exercici durant el 15M.

Més hipocresia: CiU renega d’Espanya, enfrontat amb el govern del PP. Enemistat? Poder no tant com sembla… Com s’explica si no l’ajuda de CiU al Congrés dels Diputats en més de 150 votacions?

A veure si aquest enfrontement serà un pantomima?

La violència

Si la ciutadania protesta contra el govern, al poder no li tremola la mà. Segur que encara tens ben fresques les imatges del noi de 13 anys a Tarragona o la dona que ha perdut l’ull per culpa d’un impacte d’una bala de goma durant la vaga general del 14N.

Però no ha estat el primer cop. No oblidem el que va passar el 15M. Llavors al govern no l’interessava escoltar a la ciutadania que es va manifestar ocupant Plaça Catalunya. O poder estaven molt preocupats per la brutícia de la plaça… En qualsevol cas, el conseller Puig també va fer servir la violència a través dels Mossos d’Esquadra. Aquest senyor és el número 4 de la candidatura convergent a les properes eleccions.

La gestió econòmica per benefici propi i la manipulació informativa

El cas caféambllet és un atemptat directe a la llibertat informativa i molt probablement un cas de corrupció política apestós.

Corrupció per tot el que pots llegir aquí. T’aviso, fliparàs.

I no només pel contingut sinó perquè… coneixies aquest escàndol? Sí? Segur que llavors a través de les xarxes socials. Però i els mitjans tradicionals? TV3? La Vanguardia? El Periodico? Com pot ser que no n’hagin dit res? Bah, ves a saber, segur que no té res a veure amb els diners públics que hi destina la Generalitat. I menys amb que aquestes subvencions s’hagin vist augmentades (ara no toca pensar en les retallades inhumanes al sector sanitari i el d’educació, no siguis dolent/a). Però és extrany que només se’n hagi fet ressó El Pais, oi?

Pots pensar que no deu ser rellevant si no apareix a la premsa. Però i si resulta que la internacional si que s’hi a fixat. Almenys el Washington Post! I si et serveix el ressó internacional per a la polèmica independentista t’hauria de servir per aquest cas. No siguis trampos/a! ;)

Més corrupció

A Catalunya ens emportem les mans al cap amb la corrupció del PP a comunitats com la valenciana, per exemple. Però aquí també anem ben servits. O ens oblidat del cas Millet? I el millor és que la merda esquitxada arribava a CiU! Però… cap problema! Sempre tenim solucions pels casos d’emergencia. Un copet de mà dels nostres amics d’ERC i no ens mullem el cul.

Si tens estòmac per repassar, llegeix aquí: sanitat, ITV, caixes d’estalvi…

Una herència d’un país de merda

Un país de merda jo el defineixo com un país on no es prioritza l’educació, l’atenció sanitària i l’inversió en I+D per sobre de qualsevol altra cosa. No només no es prioritza sinó que es castiga. Això ens ensenya l’experiència d’aquesta breu legislaturà que està a punt de concloure.

Segons el teu parer, què és un país de merda?

Més del mateix

Si no vas veure el programa Salvados on Jordi Évole entrevista a Artur Mas, deixa’m que et cridi l’atenció a l’últim terç d’aquest. En Jordi li pregunta per si canviaran certs temes en una hipotètica Catalunya independent: peatges, edat de jubilació, gestió de la sanitat pública… I les respostes són que no, que es continuarà amb les polítiques actuals. Perquè? Doncs perquè és la tendència europea. Abans de continuar inverteix 7 minuts en aquest vídeo.

És a dir, serem independents, gestionarem els nostres diners, però com marquin les polítiques europees. Continua oblidant l’estat del benestar com ho estem fent ara. No esperis que tornin la sanitat pública i l’educació universal i de qualitat. No perdis de vista les privatitzacions, i menys les retallades, que la troika les demanarà. I vistes les prioritats d’aquest govern català durant els dos darrers anys, millor ens anem calçant. O esperes que sigui diferent?

No esperis un estatut on no hi figuri com a prioritat el pagament del deute extern que tindrà Catalunya. O et penses que CiU juga contra la banca?

Em deixo alguna cosa?

Moltes. Repassa el hashtag #herenciaciu a twitter. Si encara tens ànims de fer-ho.

Siguem constructius (si podem)

Si has arribat aquí i t’has llegit tot el text, enhorabona. Si has baixat fins els últims paràgrafs buscant quina és la solució que proposo, em sap greu dir-te que no tinc ni la més remota idea.

Sí que tinc certes idees sense que acabin de ser completament raonades o argumentades que deixaré anotades per aquí:

  • De cara a les eleccions, no contemplo com a vàlid traslladar el meu vot a cap altre partit com el PSC, ERC, IU els Verds, PP, SI, PxC, etc. La classe política que tenim a Catalunya és la mateixa que a Espanya i la resta d’Europa: interessos personals per sobre dels ciutadans.
  • Sí contemplo partits minoritaris com per exemple el Partit Pirata, perquè no.
  • Probablement optaré pel vot en blanc, el vot que des de fa uns anys es contempla com la veritable opció de càstic a la classe política (més informació aquí i aquí), o millor encara, al partit Escons en blanc.
  • En el fons el que m’agradaria és poder fer una peineta a la UE, enviar a prendre pel cul l’euro i deixar d’estar regit per les entitats financeres, mercats o el que sigui que ens sotmet per sobre dels interessos dels ciutadans. No sé si serà possible ni si seria una alternativa que de debò ens ajudés a poder reprendre un veritable estat de benestar. Simplement és que no crec que poguem pagar mai el deute extern que tenim com a estat i si volem calés per finançar-los els rebrem sota unes condicions on els que perdem som els de sempre: tu i jo.
  • Alternativa extra?

    Al llarg dels dies que he anat escribint aquesta entrada, he parlat d’aquest tema amb algunes persones. Algunes han estat d’acord amb el que exposo i d’altres no. Però una d’elles tenia una postura que jo no havia contemplat i que em sembla interessant:

    Si l’objectiu es donar un cop al nostre sistema polític o a la classe política que ens governa i al sistema corrupte que l’envolta, com seria més senzill, formant part d’Espanya o sent un estat/país al marge? Si volem reproduir l’exemple islandès, com seria més plausible? Com a mínim interessant, postura que canviaria per complert l’estrategia a seguir durant les eleccions, però que partiria d’una premissa en la qual no hi confio gaire: que CiU realment estigués disposada a seguir un camí que suposi l’autogovern complert.

    Anem acabant que es fa tard

    Que no t’enredin! CiU està utilitzant un fenòmen social i emocional, el de l’independentisme (entenguis o no la seva existència), alimentat per una fortíssima crisi social i econòmica per obtenir rèdits polítics.

    Us prometo que em venen ganes d’emigrar.
    Actua amb consciència.

    És twitter la millor eina per entrevistar-te amb un grup de persones?

    Posted by – 21 January, 2010

    twitter

    El dimecres dia 20 de gener, el pressumpte candidat a les pròximes eleccions a la presidència del FCBarcelona, Sandro Rosell, va estar disponible a través de twitter per respondre durant una hora a les preguntes que aficionats del Barça li fessin (i els que no ho fossin també).

    La xerrada es va estar anunciant com a mínim una setmana abans de la seva realització, el qual va generar una certa expectació… Independentment del fet que un personatge públic com és en Sandro, conegut entre l’aficionat del Barça, estigués disposat a respondre les preguntes de la gent del carrer, part de les expectatives estaven produïdes per l’ús d’un canal de comunicació tan modern com és twitter.

    Aquestes són les meves ràpides conclusions personals:

    Consideracions prèvies

    Les expectatives generades van ser altes. Molts usuaris de twitter van formular les seves preguntes. No sabria dir quants, però m’atreviria a dir que algun centenar seguríssim. I d’arreu del món.

    Si a això li afegim que molts d’ells formulaven més d’una pregunta (tot i que moltes d’elles eren repetides), ens trobem amb una bona quantitat de qüestions susceptibles de ser respostes per en Sandro.

    Com seguir l’entrevista?

    Primera decepció. No em considero un usuari expert en twitter (o un power user), però sí un usuari amb experiència amb el mitjà i coneixements suficients com per donar-li un ús avançat.

    A l’hora marcada tenia en marxa una aplicació d’escritori, el Tweetie, amb una búsqueda: #entrevistasandro, el hashtag que feia servir tothom per formular les preguntes.

    Però aquí el primer error. Si no vaig errat (que podria ser) aquest tag va ser iniciativa dels que preguntàvem. Aquesta és una errada important, perquè crec que ho hauria d’haver definit l’entrevistat, però en cap twitt del seu timeline ho especificava. De fet, no eren poques les persones que no tenien present l’ús d’aquest tag.

    Degut al torrent de twitts amb aquest tags, seguir la “conversa” des de l’aplicació d’escritori era impossible, de manera que vaig optar per obrir dues pestanyes del navegador: una amb aquesta búsqueda i una altra amb el perfil d’en Sandro (per no perdre’m les seves actualitzacions entre tanta intervenció). De fet, amb algun altre programa (com per exemple TweetDeck) recòrrer al navegador no hagués estat necessari.

    El problema és que aquesta estratègia fa que enlloc de tenir l’atenció focalitzada a un sol lloc, com seria el més adequat, estigués repartida. Mal assumpte.

    Una possible solució seria seguir únicament el perfil de Sandro, però això suposava un altre maldecap. Veus una resposta seva, fas un click a l’usuari al qual respon (perquè no coneixes la pregunta) i… oh! sorpresa! Resulta que aquesta persona ha fet tres o quatre o més preguntes! Llegeix-les totes i dedueix de quina es tracta…

    La última alternativa era seguir l’entrevista a través d’alguna pàgina web esportiva, com va ser el cas de El Mundo Deportivo. Al minut ja me’n havia cansat, l’aplicació era lenta i mostrava molt poca conversa. Altament incòmoda, la vaig abandonar ràpidament.

    Problemes inherents a twitter

    La gran pregunta és si independentment dels problemes anteriors, si s’hi hagués aplicat una solució… twitter seria un bon mitjà per fer aquesta xerrada/entrevista? La meva resposta és un rotund no. I és que 140 caràcters són els adequats per formular una pregunta amb substància o intel·ligent. Però són completament insufiecients per donar una resposta amb cara i ulls. Serveixi d’exemple la meva pregunta (que per cert, no va ser contestada). Qui podria respondre-la amb els 140 caràcters? Jo crec que ningú:

    @sandrorosell Què creus que és el que ha anat podrint a en Jan com a president i què faràs perquè no et succeeixi a tu? #entrevistasandro

    Si volem filar prim, segur que seria possible respondre-la satisfactòriament, amb llenguatge sms i fent un telgrama. Però segurament això requereix una capacitat de síntesi força desenvolupada i poder un temps del que no es disposava durant l’entrevista.

    Conclusions

    La primera és que s’ha de tenir en compte la possibilitat de morir d’èxit: seguir les preguntes era una tasca molt difícil. Twitter no és el millor mitjà per seguir tanta quantitat de text.

    La segona és que twitter no permet associar correctament el binomi pregunta – resposta. I en una entrevista això és imprescindible.

    S’hauria d’haver trobat la manera que un usuari fes només una pregunta. Si a mi em resultava complicat seguir-les totes, m’imagino que a en Sandro també (espero no subestimar-lo). No és just que algú que llença una pergunta només un cop s’arrisqui a que el seu twitt es vegi deborat per preguntes repetides o usuaris amb tanta ansia de saber coses de l’entrevistat.

    Cal destacar que l’entrevistat (i el seu equip), van tenir el detall de comentar que es respondria a totes les preguntes posteriorment a una pàgina de facebook. Aquesta va ser una excel·lent solució als problemes ja exposats i que evidentment deurien percebre. De moment, quan encara no han passat vint-i-quatre hores de l’entrevista només s’han penjat a aquesta pàgina les preguntes contestades.

    Alternatives? Doncs com a mínim una, exposada per @miquelpuig. El servei web anomenat formspring.me sembla fet a mida per aquest tipus d’activitats. Tot i que segurament també hagués generat una sèrie de problemes per la gran quantitat de participants.

    Una altra hauria haver imposat unes regles de joc. Per exemple, recollir una única pregunta per usuari durant un espai de temps i respondre-les més tard. O bé a twitter (amb un enllaç a la pregunta original) o a través d’un altre servei (formspring, facebook…). Així evites l’estrés dels usuaris repetint les seves qüestions perquè veuen que no es responen i el temps se’ls hi acaba (tot això tenint en compte que després la gent fa el que li dón la gana i no enten d’horaris).

    Cal no oblidar un tema important. I és que en una hora i quart, aproximadament, es van respondre un total de 34 preguntes (crec comptar). A mi em semblen molt poques, tenint en compte la longitud de les respostes i que, no ens enganyem, eren com a molt d’interés mitg. Però aquest pot ser un problema de no respondre a les qüestions més pròpies de la campanya.

    Realment em sorpren que el suposat equip expert no hagi anticipat els que per mi són greus problemes. El que em fa pensar que en realitat tot això era una mena de “pre-campanya” viral (i més tenint en compte que al no ser una candidatura oficial, en Sandro va deixar ben clar que no respondria a preguntes susceptibles de ser material electoral). Si fos cert, no és un mal ús d’aquestes eines… Però el que no és ben rebut, com en tot a la vida, és que ens intentin donar gat per llebre.

    I si se’m permet el meu segon i últim comentari malpensat, destacaré que m’ha quedat un regust amarg al veure que de les poques preguntes que es van respondre, algunes eren a les preguntes d’algun mitjà de comunicació i d’altres a gent propera a l’entorn de l’equip que assessorava a en Sandro en aquesta materia. I sense ser un tema gaire greu, em deixa una sensació a “activitat poc democràtica”.

    I això és tot, us deixo amb algunes reaccions de la premsa i finalitzo amb el desitg que es generi debat als comentaris :)

    Btv
    El Mundo Deportivo
    Diari Sport
    Terra

    Foto de capçalera d’arkev

    La crisi als centres especials de treball (CETs)

    Posted by – 9 March, 2009

    i-love-the-light-i-dig-the-sun-de-untitled-blue

    És indubtable que avui en dia estem gaudint d’una crisi econòmica que està elevant les xifres de l’atur a uns nivells espectaculars. Molts de nosaltres estem en situacions laborals com a mínim inestables. I si nosaltres estem en una situació complicada, col·lectius que necessiten una especial atenció, més encara.

    Parlo de les persones amb discapacitat intel·lectual, persones per a qui el poder treballar és una porta a la normalitat dins la societat i a la seva realització personal.

    Des de fa més de vint anys existeix la LISMI, la Ley de Integración Social de los Minusválidos, que preveu la contractació en empreses ordinaries de persones amb discapacitat així com la creació d’empreses capaces de garantir una activitat productiva i remuneració a aquests col·lectius.

    Un cop ja hem recordat la situació en la qual ens trobem i sabem de què parlem, toca fer quatre apunts del què està passant a l’actualitat:

    – L’activitat productiva que es fa als CETs s’ha vist greument afectada per les famoses deslocalitzacions.
    – Es calcula que aproximadament un miler de llocs de treball per a persones amb discapacitat intel·lectual està en perill.
    – Aquestes mil persones equival a un 10% del sector.
    – L’atur dins el col·lectiu de les persones amb discapacitat intel·lectual és d’un 72% (72%!!).
    – L’administració té l’obligació de buscar solucions satisfactòries a aquest problema, per tal de que els drets constitucionals del col·lectiu estiguin garantits.

    En realitat, aquests apunts són alguns dels aspectes assenyalats a la xerrada que us deixaré a continuació. Es tracta d’un tall del programa de ràdio Tots x Tots de COM Ràdio, on en Xavier Masllorens, director general de l’APPS (Federació Catalana Pro Persones amb Discapacitat Intel·lectual) exposa la delicada situació del sector. Són només dotze minuts on es retrata amb efectivitat l’actual crisi dels CETs.

    Si per aquelles coses de la vida estàs tant preocupat per la teva situació laboral que t’esgarrifes només de pensar que part dels teus impostos poden finançar la feina a d’altres, m’agradaria que pensessis què és millor: que aquestes persones generin un valor afegit a la societat amb la seva activitat o que l’estat els hi hagi de garantir uns ingressos sense que tinguin activitat? Reflexió que no et farà falta a menys que el benestar emocional d’aquestes persones no et preocupi… Pensa-hi la pròxima vegada que gaudeixis del parc del costat de casa teva net i cuidat o quan mengis un iogurt de la Fageda…

    PD: Aquest tall de ràdio és material protegit amb copyright propietat de COM Ràdio. Si per aquelles coses de la vida això arribés a ulls d’alguna persona responsable de la cadena, vull fer-li arribar que la única intenció del seu ús és difondre la informació que s’hi presenta. Tot i així, si fóra necessari, el retiraria.

    Fotografia | I love the Light & I dig the Sun de Untitled blue

    Polèmica sobre un test que estima el risc de patir depressió

    Posted by – 29 January, 2009

    melancholys-warm-embrace-de-andrew-mason

    Ja fa unes quantes setmanes que vaig tenir notícia d’un qüestionari (o millor dit, una prova psicomètrica) desenvolupat per diferents professionals de la salut mental sota la tutela de la University College London, anomenat Predict Depression (predictD).

    Aquest test, mitjançant una sèrie de preguntes, realitza un càlcul del risc de patir una depressió en un període d’un any. Però la veritable novetat és que es tracta d’una eina suposadament seriosa que està a l’abast de tothom que se’l vulgui autoadministrar a través d’internet.

    Independentment de si és una bona eina o no (és a dir, si mesura el que preten mesurar i res més, que és una qüestió de gran importància) m’ha sorprés llegir al diari Público que existeix certa polèmica pel fet que qualsevol persona pugui accedir-hi, respondre els ítems i obtindre els resultats.

    L’únic que pretenc amb aquesta anotació és argumentar perquè em sembla una bona idea que una eina d’avaluació psicològica estigui a l’abast de tota persona que vulgui utilitzar-la. Per un altre dia deixarem la qüestió sobre els continguts del predictD.

    La crítica realitzada exposa el perill que suposa la possibilitat que algú s’autoadministri la prova i que en malinterpreti els resultats, alarmant-se quan no és necessari o fins i tot dificultant la hipotètica relació amb un professional de la salut per tenir una sèrie d’idees preconcebudes sobre el que li està passant.

    En resum, que adopti una postura hipocondríaca gràcies a la informació que ha obtingut a través d’internet.

    En realitat, aquesta hipocondria derivada del fàcil accés a informació mèdica gràcies a internet és un fenòmen molt discutit pels professionals de la salut. Fenòmen que arriba a dificultar la relació entre pacient i metge quan el primer li dóna més credibilitat a les respostes de google que a les de l’especialista. Si tens més ganes de llegir sobre el tema et recomano aquesta entrada del blog d’Enrique Dans, que expressa amb millors paraules del que jo ho podria fer la meva opinió sobre el tema.

    La meva postura queda bastant resumida en les paraules d’Antonio Cano, president de la Sociedad Española para el Estudio de la Ansiedad y el Estrés que apareixen a l’article del Público:

    Existe la hipocondría, y ya existía antes de Internet. El problema no es la información, sino el que la consume. No podemos prohibir los tests porque los vayan a hacer también los hipocondríacos.

    El problema de la saturació d’informació i interpretació errònia d’aquesta davant dels ulls dels no entesos és real. Ara bé, no per això hauríem de perdre de vista les enormes ventatges que té aquesta facilitat de transmetre el coneixement i les eines que té internet.

    En el cas de la depressió, qualsevol iniciativa que suposi un pas endavant pel que fa a la divulgació d’aquest trastorn, la consenciació de la seva presència i extensió entre nosaltres i la seva normalització, em sembla altament positiva.

    Si, a més, es tracta d’una eina de qualitat i que cobreix un aspecte tant important com és la prevenció, encara em sembla més obscè criticar la iniciativa. Però com ja he comentat abans, aquesta qüestió no és la que ens ocupa.

    El que realment m’agradaria que succeís és que els professionals de la salut (metges, psicòlegs i psiquiatres) baixessin del pedestal social en els que històricament han estat (especialment els metges) i prenguin consciència que el coneixement del que disposen ja està a l’abast de tothom i no s’hi pot fer res. Ells no són els dipositaris d’aquest coneixement i això, evidentment, suposa una sèrie de problemes que s’han de prendre seriosament i afrontar. Però el fet que aquest coneixement sigui de fàcil accés no significa que sigui comprensible per a qui hi accedeixi. I aquest continuarà sent el paper d’aquests professionals.

    No posem pals a les rodes i millor ens adaptem a les ventatges que suposen els canvis socials que vivim i aprenem a combatre els nous problemes i reptes que aquests canvis suposen…

    Enllaços | Per fer el predictD
    Fotografia | Melancholys Warm Embrace de Andrew Mason

    Las personas con discapacidad en el medio penitenciario en España

    Posted by – 11 December, 2008

    Cuando a la gente le explicas que en los centros penitenciaros españoles (comunmente cárceles) hay personas con discapacidad intelectual, suele extrañarse, y lo más normal es que reaccionen con preguntas como:

    ¿La discapacidad no es un eximente o atenuante del delito?
    ¿No los hacen cumplir condena en sitios especializados?

    Y la realidad es que estan llenas de estas personas. Por múltiples motivos, como el desconocimiento sobre esta discapacidad, la falta de detección de casos y un largo etcéra. Y es que existe bastante legislación que debería ser tenida mucho más en cuenta en el momento de dictar sentencia a personas de este colectivo, a la cual hace referencia el estudio que referenciaré al final de esta entrada (páginas 22-32).

    Si has llegado a este punto y no sabes lo que es la discapacidad intelectual, permíteme que haga un pequeño inciso de lo más políticamente incorrecto. Estamos hablando de aquellas personas que hace tiempo eran calificadas como subnormales o más recientemente retrasadas mentales. Evidentemente, estos términos ya no se usan hoy en día debido a las conotaciones negativas que contienen . Pero ¿a que ya sabes de qué estamos hablando?

    Ahora vamos a por la definición internacionalmente aceptada hoy en día, de la AAIDD (American Association of Intellectual and Developmental Disabilities):

    La Discapacidad Intelectual es una discapacidad caracterizada por limitaciones significativas en el funcionamiento intelectual y la conducta adaptativa, tal y como se pone de manifiesto en habilidades prácticas, sociales y conceptuales. Esta discapacidad empieza antes de los 18 años.

    Todas estas líneas son para recomendar encarecidamente a todas aquellas personas a las que les interese el tema la lectura de un reciente estudio del CERMI (Comité Español de Representantes de Personas con Discapacidad) en el que he tenido el honor de colaborar ligeramente y que puede ser descargado desde este enlace [1.9 MB, PDF].

    En dicho estudio se hace un breve repaso teórico del colectivo de personas con discapacidad (no solo intelectual sinó también física y sensorial) así como de ciertos conceptos legales, para posteriormente dedicar su grueso a el análisis cuantitativo y cualitativo de la situación de estas personas.

    Yo simplemente quiero dejar constancia de un par de datos mal contados que me parecen llamativos como pequeño aperitivo de su contenido. Y debo señalar que destaco los datos sobre la Discapacidad Intelectual ya que es el colectivo que conozco.

    Y es que el tema encierra decenas de problemas no absentos de cuestiones éticamente delicadas. Pero por si no queda implícita mi orientación hacia este colectivo, sin ánimo de argumentar nada ahora ya que no es la intención de esta entrada, quede claro que un servidor piensa que hoy en día hay mucha gente con discapacidad intelectual cumpliendo una serie de condendas completamente inapropiadas.

    Nota: Los datos que provienen de la DGIP (Dirección General de Instituciones Penitenciarias), por motivos de competencias excluyen los datos sobre Catalunya.

    Fotografía | Hoa Lo (Hanoi Hilton) Cell de Erik Charlton