El dimecres dia 20 de gener, el pressumpte candidat a les pròximes eleccions a la presidència del FCBarcelona, Sandro Rosell, va estar disponible a través de twitter per respondre durant una hora a les preguntes que aficionats del Barça li fessin (i els que no ho fossin també).

La xerrada es va estar anunciant com a mínim una setmana abans de la seva realització, el qual va generar una certa expectació… Independentment del fet que un personatge públic com és en Sandro, conegut entre l’aficionat del Barça, estigués disposat a respondre les preguntes de la gent del carrer, part de les expectatives estaven produïdes per l’ús d’un canal de comunicació tan modern com és twitter.

Aquestes són les meves ràpides conclusions personals:

Consideracions prèvies

Les expectatives generades van ser altes. Molts usuaris de twitter van formular les seves preguntes. No sabria dir quants, però m’atreviria a dir que algun centenar seguríssim. I d’arreu del món.

Si a això li afegim que molts d’ells formulaven més d’una pregunta (tot i que moltes d’elles eren repetides), ens trobem amb una bona quantitat de qüestions susceptibles de ser respostes per en Sandro.

Com seguir l’entrevista?

Primera decepció. No em considero un usuari expert en twitter (o un power user), però sí un usuari amb experiència amb el mitjà i coneixements suficients com per donar-li un ús avançat.

A l’hora marcada tenia en marxa una aplicació d’escritori, el Tweetie, amb una búsqueda: #entrevistasandro, el hashtag que feia servir tothom per formular les preguntes.

Però aquí el primer error. Si no vaig errat (que podria ser) aquest tag va ser iniciativa dels que preguntàvem. Aquesta és una errada important, perquè crec que ho hauria d’haver definit l’entrevistat, però en cap twitt del seu timeline ho especificava. De fet, no eren poques les persones que no tenien present l’ús d’aquest tag.

Degut al torrent de twitts amb aquest tags, seguir la “conversa” des de l’aplicació d’escritori era impossible, de manera que vaig optar per obrir dues pestanyes del navegador: una amb aquesta búsqueda i una altra amb el perfil d’en Sandro (per no perdre’m les seves actualitzacions entre tanta intervenció). De fet, amb algun altre programa (com per exemple TweetDeck) recòrrer al navegador no hagués estat necessari.

El problema és que aquesta estratègia fa que enlloc de tenir l’atenció focalitzada a un sol lloc, com seria el més adequat, estigués repartida. Mal assumpte.

Una possible solució seria seguir únicament el perfil de Sandro, però això suposava un altre maldecap. Veus una resposta seva, fas un click a l’usuari al qual respon (perquè no coneixes la pregunta) i… oh! sorpresa! Resulta que aquesta persona ha fet tres o quatre o més preguntes! Llegeix-les totes i dedueix de quina es tracta…

La última alternativa era seguir l’entrevista a través d’alguna pàgina web esportiva, com va ser el cas de El Mundo Deportivo. Al minut ja me’n havia cansat, l’aplicació era lenta i mostrava molt poca conversa. Altament incòmoda, la vaig abandonar ràpidament.

Problemes inherents a twitter

La gran pregunta és si independentment dels problemes anteriors, si s’hi hagués aplicat una solució… twitter seria un bon mitjà per fer aquesta xerrada/entrevista? La meva resposta és un rotund no. I és que 140 caràcters són els adequats per formular una pregunta amb substància o intel·ligent. Però són completament insufiecients per donar una resposta amb cara i ulls. Serveixi d’exemple la meva pregunta (que per cert, no va ser contestada). Qui podria respondre-la amb els 140 caràcters? Jo crec que ningú:

@sandrorosell Què creus que és el que ha anat podrint a en Jan com a president i què faràs perquè no et succeeixi a tu? #entrevistasandro

Si volem filar prim, segur que seria possible respondre-la satisfactòriament, amb llenguatge sms i fent un telgrama. Però segurament això requereix una capacitat de síntesi força desenvolupada i poder un temps del que no es disposava durant l’entrevista.

Conclusions

La primera és que s’ha de tenir en compte la possibilitat de morir d’èxit: seguir les preguntes era una tasca molt difícil. Twitter no és el millor mitjà per seguir tanta quantitat de text.

La segona és que twitter no permet associar correctament el binomi pregunta – resposta. I en una entrevista això és imprescindible.

S’hauria d’haver trobat la manera que un usuari fes només una pregunta. Si a mi em resultava complicat seguir-les totes, m’imagino que a en Sandro també (espero no subestimar-lo). No és just que algú que llença una pergunta només un cop s’arrisqui a que el seu twitt es vegi deborat per preguntes repetides o usuaris amb tanta ansia de saber coses de l’entrevistat.

Cal destacar que l’entrevistat (i el seu equip), van tenir el detall de comentar que es respondria a totes les preguntes posteriorment a una pàgina de facebook. Aquesta va ser una excel·lent solució als problemes ja exposats i que evidentment deurien percebre. De moment, quan encara no han passat vint-i-quatre hores de l’entrevista només s’han penjat a aquesta pàgina les preguntes contestades.

Alternatives? Doncs com a mínim una, exposada per @miquelpuig. El servei web anomenat formspring.me sembla fet a mida per aquest tipus d’activitats. Tot i que segurament també hagués generat una sèrie de problemes per la gran quantitat de participants.

Una altra hauria haver imposat unes regles de joc. Per exemple, recollir una única pregunta per usuari durant un espai de temps i respondre-les més tard. O bé a twitter (amb un enllaç a la pregunta original) o a través d’un altre servei (formspring, facebook…). Així evites l’estrés dels usuaris repetint les seves qüestions perquè veuen que no es responen i el temps se’ls hi acaba (tot això tenint en compte que després la gent fa el que li dón la gana i no enten d’horaris).

Cal no oblidar un tema important. I és que en una hora i quart, aproximadament, es van respondre un total de 34 preguntes (crec comptar). A mi em semblen molt poques, tenint en compte la longitud de les respostes i que, no ens enganyem, eren com a molt d’interés mitg. Però aquest pot ser un problema de no respondre a les qüestions més pròpies de la campanya.

Realment em sorpren que el suposat equip expert no hagi anticipat els que per mi són greus problemes. El que em fa pensar que en realitat tot això era una mena de “pre-campanya” viral (i més tenint en compte que al no ser una candidatura oficial, en Sandro va deixar ben clar que no respondria a preguntes susceptibles de ser material electoral). Si fos cert, no és un mal ús d’aquestes eines… Però el que no és ben rebut, com en tot a la vida, és que ens intentin donar gat per llebre.

I si se’m permet el meu segon i últim comentari malpensat, destacaré que m’ha quedat un regust amarg al veure que de les poques preguntes que es van respondre, algunes eren a les preguntes d’algun mitjà de comunicació i d’altres a gent propera a l’entorn de l’equip que assessorava a en Sandro en aquesta materia. I sense ser un tema gaire greu, em deixa una sensació a “activitat poc democràtica”.

I això és tot, us deixo amb algunes reaccions de la premsa i finalitzo amb el desitg que es generi debat als comentaris :)

Btv
El Mundo Deportivo
Diari Sport
Terra

Foto de capçalera d’arkev

És indubtable que avui en dia estem gaudint d’una crisi econòmica que està elevant les xifres de l’atur a uns nivells espectaculars. Molts de nosaltres estem en situacions laborals com a mínim inestables. I si nosaltres estem en una situació complicada, col·lectius que necessiten una especial atenció, més encara.

Parlo de les persones amb discapacitat intel·lectual, persones per a qui el poder treballar és una porta a la normalitat dins la societat i a la seva realització personal.

Des de fa més de vint anys existeix la LISMI, la Ley de Integración Social de los Minusválidos, que preveu la contractació en empreses ordinaries de persones amb discapacitat així com la creació d’empreses capaces de garantir una activitat productiva i remuneració a aquests col·lectius.

Un cop ja hem recordat la situació en la qual ens trobem i sabem de què parlem, toca fer quatre apunts del què està passant a l’actualitat:

- L’activitat productiva que es fa als CETs s’ha vist greument afectada per les famoses deslocalitzacions.
- Es calcula que aproximadament un miler de llocs de treball per a persones amb discapacitat intel·lectual està en perill.
- Aquestes mil persones equival a un 10% del sector.
- L’atur dins el col·lectiu de les persones amb discapacitat intel·lectual és d’un 72% (72%!!).
- L’administració té l’obligació de buscar solucions satisfactòries a aquest problema, per tal de que els drets constitucionals del col·lectiu estiguin garantits.

En realitat, aquests apunts són alguns dels aspectes assenyalats a la xerrada que us deixaré a continuació. Es tracta d’un tall del programa de ràdio Tots x Tots de COM Ràdio, on en Xavier Masllorens, director general de l’APPS (Federació Catalana Pro Persones amb Discapacitat Intel·lectual) exposa la delicada situació del sector. Són només dotze minuts on es retrata amb efectivitat l’actual crisi dels CETs.

Si per aquelles coses de la vida estàs tant preocupat per la teva situació laboral que t’esgarrifes només de pensar que part dels teus impostos poden finançar la feina a d’altres, m’agradaria que pensessis què és millor: que aquestes persones generin un valor afegit a la societat amb la seva activitat o que l’estat els hi hagi de garantir uns ingressos sense que tinguin activitat? Reflexió que no et farà falta a menys que el benestar emocional d’aquestes persones no et preocupi… Pensa-hi la pròxima vegada que gaudeixis del parc del costat de casa teva net i cuidat o quan mengis un iogurt de la Fageda…

[audio:http://ibelchi.com/audio/masllorens_comradio.mp3]

PD: Aquest tall de ràdio és material protegit amb copyright propietat de COM Ràdio. Si per aquelles coses de la vida això arribés a ulls d’alguna persona responsable de la cadena, vull fer-li arribar que la única intenció del seu ús és difondre la informació que s’hi presenta. Tot i així, si fóra necessari, el retiraria.

Fotografia | I love the Light & I dig the Sun de Untitled blue

Ja fa unes quantes setmanes que vaig tenir notícia d’un qüestionari (o millor dit, una prova psicomètrica) desenvolupat per diferents professionals de la salut mental sota la tutela de la University College London, anomenat Predict Depression (predictD).

Aquest test, mitjançant una sèrie de preguntes, realitza un càlcul del risc de patir una depressió en un període d’un any. Però la veritable novetat és que es tracta d’una eina suposadament seriosa que està a l’abast de tothom que se’l vulgui autoadministrar a través d’internet.

Independentment de si és una bona eina o no (és a dir, si mesura el que preten mesurar i res més, que és una qüestió de gran importància) m’ha sorprés llegir al diari Público que existeix certa polèmica pel fet que qualsevol persona pugui accedir-hi, respondre els ítems i obtindre els resultats.

L’únic que pretenc amb aquesta anotació és argumentar perquè em sembla una bona idea que una eina d’avaluació psicològica estigui a l’abast de tota persona que vulgui utilitzar-la. Per un altre dia deixarem la qüestió sobre els continguts del predictD.

La crítica realitzada exposa el perill que suposa la possibilitat que algú s’autoadministri la prova i que en malinterpreti els resultats, alarmant-se quan no és necessari o fins i tot dificultant la hipotètica relació amb un professional de la salut per tenir una sèrie d’idees preconcebudes sobre el que li està passant.

En resum, que adopti una postura hipocondríaca gràcies a la informació que ha obtingut a través d’internet.

En realitat, aquesta hipocondria derivada del fàcil accés a informació mèdica gràcies a internet és un fenòmen molt discutit pels professionals de la salut. Fenòmen que arriba a dificultar la relació entre pacient i metge quan el primer li dóna més credibilitat a les respostes de google que a les de l’especialista. Si tens més ganes de llegir sobre el tema et recomano aquesta entrada del blog d’Enrique Dans, que expressa amb millors paraules del que jo ho podria fer la meva opinió sobre el tema.

La meva postura queda bastant resumida en les paraules d’Antonio Cano, president de la Sociedad Española para el Estudio de la Ansiedad y el Estrés que apareixen a l’article del Público:

Existe la hipocondría, y ya existía antes de Internet. El problema no es la información, sino el que la consume. No podemos prohibir los tests porque los vayan a hacer también los hipocondríacos.

El problema de la saturació d’informació i interpretació errònia d’aquesta davant dels ulls dels no entesos és real. Ara bé, no per això hauríem de perdre de vista les enormes ventatges que té aquesta facilitat de transmetre el coneixement i les eines que té internet.

En el cas de la depressió, qualsevol iniciativa que suposi un pas endavant pel que fa a la divulgació d’aquest trastorn, la consenciació de la seva presència i extensió entre nosaltres i la seva normalització, em sembla altament positiva.

Si, a més, es tracta d’una eina de qualitat i que cobreix un aspecte tant important com és la prevenció, encara em sembla més obscè criticar la iniciativa. Però com ja he comentat abans, aquesta qüestió no és la que ens ocupa.

El que realment m’agradaria que succeís és que els professionals de la salut (metges, psicòlegs i psiquiatres) baixessin del pedestal social en els que històricament han estat (especialment els metges) i prenguin consciència que el coneixement del que disposen ja està a l’abast de tothom i no s’hi pot fer res. Ells no són els dipositaris d’aquest coneixement i això, evidentment, suposa una sèrie de problemes que s’han de prendre seriosament i afrontar. Però el fet que aquest coneixement sigui de fàcil accés no significa que sigui comprensible per a qui hi accedeixi. I aquest continuarà sent el paper d’aquests professionals.

No posem pals a les rodes i millor ens adaptem a les ventatges que suposen els canvis socials que vivim i aprenem a combatre els nous problemes i reptes que aquests canvis suposen…

Enllaços | Per fer el predictD
Fotografia | Melancholys Warm Embrace de Andrew Mason

Cuando a la gente le explicas que en los centros penitenciaros españoles (comunmente cárceles) hay personas con discapacidad intelectual, suele extrañarse, y lo más normal es que reaccionen con preguntas como:

¿La discapacidad no es un eximente o atenuante del delito?
¿No los hacen cumplir condena en sitios especializados?

Y la realidad es que estan llenas de estas personas. Por múltiples motivos, como el desconocimiento sobre esta discapacidad, la falta de detección de casos y un largo etcéra. Y es que existe bastante legislación que debería ser tenida mucho más en cuenta en el momento de dictar sentencia a personas de este colectivo, a la cual hace referencia el estudio que referenciaré al final de esta entrada (páginas 22-32).

Si has llegado a este punto y no sabes lo que es la discapacidad intelectual, permíteme que haga un pequeño inciso de lo más políticamente incorrecto. Estamos hablando de aquellas personas que hace tiempo eran calificadas como subnormales o más recientemente retrasadas mentales. Evidentemente, estos términos ya no se usan hoy en día debido a las conotaciones negativas que contienen . Pero ¿a que ya sabes de qué estamos hablando?

Ahora vamos a por la definición internacionalmente aceptada hoy en día, de la AAIDD (American Association of Intellectual and Developmental Disabilities):

La Discapacidad Intelectual es una discapacidad caracterizada por limitaciones significativas en el funcionamiento intelectual y la conducta adaptativa, tal y como se pone de manifiesto en habilidades prácticas, sociales y conceptuales. Esta discapacidad empieza antes de los 18 años.

Todas estas líneas son para recomendar encarecidamente a todas aquellas personas a las que les interese el tema la lectura de un reciente estudio del CERMI (Comité Español de Representantes de Personas con Discapacidad) en el que he tenido el honor de colaborar ligeramente y que puede ser descargado desde este enlace [1.9 MB, PDF].

En dicho estudio se hace un breve repaso teórico del colectivo de personas con discapacidad (no solo intelectual sinó también física y sensorial) así como de ciertos conceptos legales, para posteriormente dedicar su grueso a el análisis cuantitativo y cualitativo de la situación de estas personas.

Yo simplemente quiero dejar constancia de un par de datos mal contados que me parecen llamativos como pequeño aperitivo de su contenido. Y debo señalar que destaco los datos sobre la Discapacidad Intelectual ya que es el colectivo que conozco.

Y es que el tema encierra decenas de problemas no absentos de cuestiones éticamente delicadas. Pero por si no queda implícita mi orientación hacia este colectivo, sin ánimo de argumentar nada ahora ya que no es la intención de esta entrada, quede claro que un servidor piensa que hoy en día hay mucha gente con discapacidad intelectual cumpliendo una serie de condendas completamente inapropiadas.

Nota: Los datos que provienen de la DGIP (Dirección General de Instituciones Penitenciarias), por motivos de competencias excluyen los datos sobre Catalunya.

Fotografía | Hoa Lo (Hanoi Hilton) Cell de Erik Charlton

Gràcies a l’aparició d’internet, de tothom és ben sabut que la informació que tenim al nostre abast és realment quantiosa. La facilitat amb la que circula lliurement qualsevol contingut és total, el que fa que, si ens ho proposem poguem disposar als nostres ordinadors de qualsevol fotografia, llibre, cançó, vídeo… el que sigui.

Del que vull parlar és dels beneficis de la lliure circulació del coneixement, beneficis que molta gent no sembla ser capaç d’apreciar.

El que ha disparat el fet que faci aquesta reflexió és realment una anècdota, però que crec força significativa. Tot comença amb aquesta entrada d’un blog que llegeixo, la cuina de casa, on es fan cinc cèntims d’unes classes de cuina impartides per Mireia Carbó. La Mireia és una cuinera bastant coneguda pel públic català, gràcies a la publicació de tres llibres de receptes de cuina i d’haver participat fa un temps a un programa d’una televisó local de Barcelona. Actualment imparteix unes classes mensuals i gratuites a la seu social d’un conegut supermercat (a les que jo hi assisteixo de tant en tant). Personalment em sembla una persona amb molt de carisma, una bona cuinera i una persona capaç de transmetre els seus coneixements. A més, tinc un dels seus llibres (totalment recomanats).

El que m’ha fet disparar l’alarma amb la Mireia és que en aquest bloc esmentat es publica un petit video sobre un truquet perquè s’enganxin els pinyons mentre es fan els panellets. Sembla ser que a la Mireia no li agrada que la grabin en video mentre fa les classes i va demanar que només estigués disponible uns dies. Personalment, opino que es tracta d’una postura recelosa cap a que es divulgui la seva classe de manera gratuïta a través d’internet. Per què? Doncs per un comentari que li vaig sentir fer fa gairebé un any, durant una de les seves classes. Resulta que en aquestes, abans de començar, se’ns reparteixen les receptes per escrit. I mentre la Mireia anava cuinant i explicant els plats en qüestió, la gent allà present ens vam adonar que hi havia un petit (gran) error en la transcripció d’aquesta, concretament amb unes mesures d’uns ingredients. Li ho vam fer notar i ens va explicar que estava fet expressament perquè així s’evitava que la distribuissim fàcilment a través d’internet.

Independenment que l’estratègia fos absurda (si realment m’interessa distribuir-la, segur que perdré el temps de transcriure-la correctament) em sembla un error bastant important, sempre i quan els drets d’autor siguin de la seva propietat i no del supermercat que patrocina les classes.

La Mireia pensa que si tenim a disposició nostre a través d’internet les seves receptes no comprarem els seus llibre. Això és un error. Que les seves receptes estiguin correctament compartides per internet només resultarà en una publicitat senzilla que aproparà molt més els seus llibres a tothom. Qui es descarregarà la cinquantena de receptes que forma part d’un dels llibres? Qui no preferirà tenir un llibre ben presentat i còmode de llegir enlloc d’un recull d’arxius o un pdf per consultar a l’ordinador? Ja ho dic jo, molt poca gent. Qui descobrirà una bona cuinera que sap explicar com fer alguns plats? Torno a contestar jo mateix, potencialment una enorme quantitat de gent. I això només farà que produirli beneficis indirectes (i probablement econònomics) enlloc de pèrdues!

Un bon exemple del perquè de la meva afirmació el tenim en el món de la literatura. La prova més interessant la tenim amb el famós Paulo Coelho. Aquest escriptor de fama mundial va muntar un bloc a través del qual distribueix lliurement versions electròniques de les seves noveles de manera gratuïta. Resultat? Les ventes de les seves novel·les es van veure augmentades. Com que aquest motiu pot ser objecte de discusió ja que ens ho hem de creure simplement perquè el mateix Coelho ho diu, podem afirmar que en cap cas els seus ingressos hauran disminuït (si no, no tindria sentit que continués amb l’experiència després d’uns anys d’haver-la iniciat).

I en els casos en els que un llibre el que fa es demostrar les teves capacitats professionals (com seria l’exemple de la Mireia), la campanya de màrqueting que t’està realitzant la distribució de continguts de manera gratuïta és ingent. Si fos per mi, el llibre amb el que vaig col·laborar sobre ansietat i estrés, es distribuiria també de manera gratuita per internet. Independenment de que els beneficis econòmics que em suposa la seva venta són ínfims, quina millor carta de presentació de les meves capacitats professionals tinc que aquest llibre? Si fos de lliure distribució, la quantitat de gent que podria conèixer que puc treballar de manera efectiva amb els seus problemes d’ansietat és… enorme. I si després volen comprar el llibre (perquè és més còmode de llegir o qualsevol motiu), doncs endavant! Però segur que els probabilitat de fer negoci per altres vies incrementaria (gent que ve a la meva consulta, gent que em convida a jornades o conferències, etc.).

Però el cas que em resulta més trist sobre aquest problema és la ciència. Que les investigacions científiques que es realitzen arreu del planeta i es publiquen a les revistes científiques (o journals) siguin accessibles a través de costoses subscripcions em sembla una de les incongruències més estúpides del coneixement humà, a més d’un sense sentit ja que atempta contra els mateixos principis del coneixement científic. Menys mal que gràcies a internet sorgeixen noves iniciatives que permeten desfer-nos d’aquestes limitacions i que alhora suposen un model de negoci (perquè no s’ofengui ningú quan penso que lucrar-se amb un journal és un insult a la intel·ligència humana). Per als curiosos/es estic parlant de SciVee, una mena de youtube adaptat a la publicació de investigacions.

I no parlem de les tonteries que hom ha de sentir quan demana les ponències d’unes jornades i li responen que haurà d’esperar a que tots els ponents converteixin les presentacions en powerpoint a arxius pdf perquè no es puguin alterar o falsejar com a pròpies (com si no es pogués fer de totes maneres…).

Per tot això, no puc estar més d’acord (com acostuma a passar) amb aquesta cita al bloc que fa poc vaig llegir, Vida de un consultor. És un perfecte resum del que he volgut explicar amb tantes línies de text:

Los contenidos son sólo pistas, ventanas al conocimiento que da valor a su autor, pero el verdadero valor está en seguir produciendo conocimiento, no en atesorar lo que ya debería ser viejo después de presentarlo

Fotografia | The perfect Watermark de Jayel Aheram