Una veritable sorpresa aquesta receta… Em sembla una petita obra d’art, una mescla perfecte de sabors dolços i salats i també d’ingredients freds i calents… Molt, molt apropiada per aquesta època de l’any i segurament també per quan apreti més la calor (sense perdre de vista que aquest matí he estat fent un café en una terrassa mentre prenia el sol en màniga curta).

L’he trobat al libre Cocinando con Karlos Arguiñano (Bainet Media SA) i val la pena tastar-la. Em sembla que passarà a ser una de les meves habituals:

Per 2-3 plats

Per a la vinagreta

Tallar els pits de pollastre a daus, salpebrar-los i deixar-los macerar en el suc d’una llimona, uns 30 minuts. Bullir l’arròs, escòrrer i reservar.

Podem tallar els platans a rodanxetes, al igual que els raves mentre macera el pollastre. I també aprofitem per fer la vinagreta amb els ingredients esmentats anteriorment.

Fem els daus de pollastre (ben escorreguts) a la paella, a mi m’agraden ben dauradets. I un cop fets ja podem unir tots els ingredients per muntar el plat: l’arròs blanc, les panses, els raves, el plàtan, el pollastre, barrejar bé i regar-ho amb la vinagreta.

De debò que em sembla un plat magnífic…

I continuo amb la xocolata… i estrenem recepta d’un llibre, en aquest cas, Los postres de Eva Arguiñano.

El llibre no és meu i per tant no puc donar més referències, em sap greu. El que sí que aprofitaré és per fer una crítica als llibres d’aquesta familia tan televisiva. I és que tot i ser receptaris prou interessants, es nota que (almenys aquest que comento i un que tinc a casa del Karlos) que estan fets amb poques ganes, ràpid i per omplir la butxaca.

Explicacions tipus telegrama (que no discutirem que molts cops és suficient) i fotografies amb poca traça i dedicació… Això em fa pensar en l’increible llibre que es podria editar amb alguns posts de blogs de cuina. Podríem fer una veritable obra d’art!

És igual, anem al tema que avui em noto xerraire i com que ara mateix no tinc a ningú a qui menjar-li l’orella em desfogo escribint… Total, com la recepta no té gaire misteri vesteixo el post amb tonteries…

La mousse de xocolata poder és el postre més senzill dels que he fet mai. I no sé ben bé perquè fins avui no m’havia atrevit a fer-ne (de totes maneres no n’estic 100% segur). M’encanta la textura d’aquestes postres (estic pensant que hauré de fer alguna de llimona també…). Posaré la recepta tal i com la he seguit del llibre i posteriorment algunes idees.

Per a 2-3 mousses

Al bany maria fonem la xocolata amb el raig de llet. Quan està ben desfet afegim la cullerada de sucre i els rovells d’ou i barregem bé fins a integrar-ho tot. Deixem que es refredi una mica.

D’altra banda batem a punt de neu les clares, que barrejarem amb la mescla anterior. Amb cura, poc a poc i d’avall amunt, perquè la textura sigui la més adequada.

Aprofito per recomanar la compra d’un d’aquests electrodomèstics que serveixen per muntar les clares i la nata. Tot i que no es faci gaire reposteria (com és el meu cas) la comoditat que em suposa compensa amb escreix l’inversió feta (que d’altre banda, he de confessar que va ser molt baixa, em sembla que al Lidl). Jo he vist muntar clares amb forquilla (…) o amb les varilles. I és la millor manera d’aconseguir un braç de tenista com el d’en Rafa Nadal i de que la gent no es cregui el perquè de la teva deformació i t’acusin de pajillero. Esteu avisats.

Això, la recepta… Només falta posar en gots o copes i deixar refredar a la nevera. Ja està!

A partir d’aquí podem fer centenars de variacions interessants. A la xocolata fosa amb la llet, el sucre i els ous, hi podem afegir una miqueta d’algun licor que lligui amb la xocolata: taronja, café, etc.

Podem també infusionar la llet amb alguna herba (romaní, farigola, menta…) i després fer-la servir per desfer la xocolata.

I finalment podem inventar amb la decoració: anous, nata, fruits de bosc…

No crec que descobreixi res si dic que com millor sigui la xocolata feta servir, millor serà la mousse. Aquesta és la veritable clau.

Per cert! Aprofito per comentar que he fet un índex (cronològic) de toooootes les receptes que hi ha al blog, cosa que facilita bastant la consulta d’aquestes. Es pot trobar a la columna de la dreta, just sobre l’enllaç de contacte.

A per la mousse!

La primera en la frente.

Si una de les normes del joc 52 noves receptes era fer-les de llibres i no d’internet, me la salto a la primera. Sóc així de xulo. Però és que no podia resistir la temptació de provar una cosa tan senzilla com la que proposen al genial bloc La cuina vermella… Una delicia pel sentit de la vista i si t’hi poses, pel del gust!

Total, que és exactament la mateixa recepta, sense invents dels meus. Però continuo una mica mosca perquè no aconsegueixo la textura que desitjo i penso que no m’acaben de sortir els muffins ben rodons.

Pel que fa a la textura, continuaré fent proves. Aquest cop no he fet l’animalada que feia amb la meva adaptació d’una recepta del Jamie Oliver per fer aquestes magdalenes de canyella i anous: tots els ingredients a la batedora. Però tot i així, no m’ha acabat de convèncer el resultat final.

Que ningú s’equivoqui, estan delicioses… Però encara no és el muffin pel qual passaré a ser immortal a la memòria col·lectiva de les meves amistats i familia. Mira que és bona la reposteria, però exigent de pebrots…

Per uns 9 muffins:

Barrejar els ingredients sòlids en un bol, que quedi tot ben integrat: la farina, el llevat, el sucre i el cacau en pols.

En un altre bol, l’ou lleugerament batut, l’essència de vainilla, l’oli i la llet. Tot ben integrat també.

Fem un foradet al bol dels sòlids, estil volcà, i hi aboquem poc a poc el líquid mentre barregem, ben a poc a poc i amb molta suavitat fins que tenim tota la massa preparada.

Falta afegir els bocins de xoxolata amb llet i mesclar-ho bé.

Només falta posar-ho tot al forn, a 180º uns 25 minutets.

Bon profit!

Tinc una desena de bons i interessants llibres de cuina que no aprofito i sempre tinc la temptació de comprar-ne més. Això s’ha acabat. M’obligo a treure’ls-hi profit.

Durant 52 setmanes cuinaré, almenys, una recepta nova (que no hagi fet mai) d’alguns d’aquests llibres. La penjaré per aquí per portar el compte i que no se me’n escapi cap.

M’estableixo una sèrie de regles:

• Fotografiar el plat (ahir, per exemple, vaig fer uns macarrons amb bolets i pernil boníssims, però amb la gana que tenia vaig oblidar fotografiar-los).
• Numerar les receptes.
• Les receptes que agafi d’internet no entren en el projecte (si no, no obriré els llibres). En mal moment he posat aquesta norma, cabo de veure una recepta a La cuina vermella que se m’està fent la boca aigua…
• No hi ha un mínim de complexitat exigida per les receptes (pot ser una truita d’alguna cosa, però no ho he d’haver fet mai).
• Si alguna setmana m’ho salto, he de recuperar la següent, de manera que d’aquí un any hagi cuinat 52 noves receptes.
• Com que tinc problemes amb l’atoritat, puc saltar-me aquestes regles quan vulgui i com vulgui.
• Si acabo complint, em donaré un premi.

Començo la setmana del dilluns 22 de març. Per celebrar la primavera.

Fotografia | Witch’s Kitchen de Theresa Thompson

Del llibre La cuina salvavides de Mireia Carbó, amb una petita modificació a l’hora de muntar el plat:

Ingredients per 2 persones:

- 1 Albergínia
- Xampinyons al gust
- 1 all
- 4 talls de pernil serrà
- 2 ous
- Oli i sal

Comencem coent l’alberginia neta i sense la part verda al microones a màxima potència. A un plat amb tres cullerades d’aigua, durant 10 minuts. La girem i 5 minuts més. Estarà fet quan sigui completament tova al tocar-la amb el dit. La deixem refredar, la pelem, la tallem a bocinets i la salem.

A unes caçoletes individuals de fang hi freguem un all. El piquem i el posem a una paella amb un bon raig d’oli, així com els xampinyons tallats a làmines ben finetes i una mica de sal. Coem fins que els xampis perdin tota l’aigua.

A les caçoletes hi posem dos talls de pernil amb forma de creu (les puntes sobresurtiran de les caçoletes). Ha de ser grandets i sencers. Posem a sobre l’albergínia i els xampinyons. Tanquem el cistellet de pernil i amb una cullera sopera aixafem lleugerament la part superior, fent un espai on posarem un rovell d’ou. La clara la llençarem per sobre tot el muntatge.

Només falta posar-ho al forn, ja calent, a uns 180º fins que estigui l’ou cuit al nostre gust.