El dimecres dia 20 de gener, el pressumpte candidat a les pròximes eleccions a la presidència del FCBarcelona, Sandro Rosell, va estar disponible a través de twitter per respondre durant una hora a les preguntes que aficionats del Barça li fessin (i els que no ho fossin també).

La xerrada es va estar anunciant com a mínim una setmana abans de la seva realització, el qual va generar una certa expectació… Independentment del fet que un personatge públic com és en Sandro, conegut entre l’aficionat del Barça, estigués disposat a respondre les preguntes de la gent del carrer, part de les expectatives estaven produïdes per l’ús d’un canal de comunicació tan modern com és twitter.

Aquestes són les meves ràpides conclusions personals:

Consideracions prèvies

Les expectatives generades van ser altes. Molts usuaris de twitter van formular les seves preguntes. No sabria dir quants, però m’atreviria a dir que algun centenar seguríssim. I d’arreu del món.

Si a això li afegim que molts d’ells formulaven més d’una pregunta (tot i que moltes d’elles eren repetides), ens trobem amb una bona quantitat de qüestions susceptibles de ser respostes per en Sandro.

Com seguir l’entrevista?

Primera decepció. No em considero un usuari expert en twitter (o un power user), però sí un usuari amb experiència amb el mitjà i coneixements suficients com per donar-li un ús avançat.

A l’hora marcada tenia en marxa una aplicació d’escritori, el Tweetie, amb una búsqueda: #entrevistasandro, el hashtag que feia servir tothom per formular les preguntes.

Però aquí el primer error. Si no vaig errat (que podria ser) aquest tag va ser iniciativa dels que preguntàvem. Aquesta és una errada important, perquè crec que ho hauria d’haver definit l’entrevistat, però en cap twitt del seu timeline ho especificava. De fet, no eren poques les persones que no tenien present l’ús d’aquest tag.

Degut al torrent de twitts amb aquest tags, seguir la “conversa” des de l’aplicació d’escritori era impossible, de manera que vaig optar per obrir dues pestanyes del navegador: una amb aquesta búsqueda i una altra amb el perfil d’en Sandro (per no perdre’m les seves actualitzacions entre tanta intervenció). De fet, amb algun altre programa (com per exemple TweetDeck) recòrrer al navegador no hagués estat necessari.

El problema és que aquesta estratègia fa que enlloc de tenir l’atenció focalitzada a un sol lloc, com seria el més adequat, estigués repartida. Mal assumpte.

Una possible solució seria seguir únicament el perfil de Sandro, però això suposava un altre maldecap. Veus una resposta seva, fas un click a l’usuari al qual respon (perquè no coneixes la pregunta) i… oh! sorpresa! Resulta que aquesta persona ha fet tres o quatre o més preguntes! Llegeix-les totes i dedueix de quina es tracta…

La última alternativa era seguir l’entrevista a través d’alguna pàgina web esportiva, com va ser el cas de El Mundo Deportivo. Al minut ja me’n havia cansat, l’aplicació era lenta i mostrava molt poca conversa. Altament incòmoda, la vaig abandonar ràpidament.

Problemes inherents a twitter

La gran pregunta és si independentment dels problemes anteriors, si s’hi hagués aplicat una solució… twitter seria un bon mitjà per fer aquesta xerrada/entrevista? La meva resposta és un rotund no. I és que 140 caràcters són els adequats per formular una pregunta amb substància o intel·ligent. Però són completament insufiecients per donar una resposta amb cara i ulls. Serveixi d’exemple la meva pregunta (que per cert, no va ser contestada). Qui podria respondre-la amb els 140 caràcters? Jo crec que ningú:

@sandrorosell Què creus que és el que ha anat podrint a en Jan com a president i què faràs perquè no et succeeixi a tu? #entrevistasandro

Si volem filar prim, segur que seria possible respondre-la satisfactòriament, amb llenguatge sms i fent un telgrama. Però segurament això requereix una capacitat de síntesi força desenvolupada i poder un temps del que no es disposava durant l’entrevista.

Conclusions

La primera és que s’ha de tenir en compte la possibilitat de morir d’èxit: seguir les preguntes era una tasca molt difícil. Twitter no és el millor mitjà per seguir tanta quantitat de text.

La segona és que twitter no permet associar correctament el binomi pregunta – resposta. I en una entrevista això és imprescindible.

S’hauria d’haver trobat la manera que un usuari fes només una pregunta. Si a mi em resultava complicat seguir-les totes, m’imagino que a en Sandro també (espero no subestimar-lo). No és just que algú que llença una pergunta només un cop s’arrisqui a que el seu twitt es vegi deborat per preguntes repetides o usuaris amb tanta ansia de saber coses de l’entrevistat.

Cal destacar que l’entrevistat (i el seu equip), van tenir el detall de comentar que es respondria a totes les preguntes posteriorment a una pàgina de facebook. Aquesta va ser una excel·lent solució als problemes ja exposats i que evidentment deurien percebre. De moment, quan encara no han passat vint-i-quatre hores de l’entrevista només s’han penjat a aquesta pàgina les preguntes contestades.

Alternatives? Doncs com a mínim una, exposada per @miquelpuig. El servei web anomenat formspring.me sembla fet a mida per aquest tipus d’activitats. Tot i que segurament també hagués generat una sèrie de problemes per la gran quantitat de participants.

Una altra hauria haver imposat unes regles de joc. Per exemple, recollir una única pregunta per usuari durant un espai de temps i respondre-les més tard. O bé a twitter (amb un enllaç a la pregunta original) o a través d’un altre servei (formspring, facebook…). Així evites l’estrés dels usuaris repetint les seves qüestions perquè veuen que no es responen i el temps se’ls hi acaba (tot això tenint en compte que després la gent fa el que li dón la gana i no enten d’horaris).

Cal no oblidar un tema important. I és que en una hora i quart, aproximadament, es van respondre un total de 34 preguntes (crec comptar). A mi em semblen molt poques, tenint en compte la longitud de les respostes i que, no ens enganyem, eren com a molt d’interés mitg. Però aquest pot ser un problema de no respondre a les qüestions més pròpies de la campanya.

Realment em sorpren que el suposat equip expert no hagi anticipat els que per mi són greus problemes. El que em fa pensar que en realitat tot això era una mena de “pre-campanya” viral (i més tenint en compte que al no ser una candidatura oficial, en Sandro va deixar ben clar que no respondria a preguntes susceptibles de ser material electoral). Si fos cert, no és un mal ús d’aquestes eines… Però el que no és ben rebut, com en tot a la vida, és que ens intentin donar gat per llebre.

I si se’m permet el meu segon i últim comentari malpensat, destacaré que m’ha quedat un regust amarg al veure que de les poques preguntes que es van respondre, algunes eren a les preguntes d’algun mitjà de comunicació i d’altres a gent propera a l’entorn de l’equip que assessorava a en Sandro en aquesta materia. I sense ser un tema gaire greu, em deixa una sensació a “activitat poc democràtica”.

I això és tot, us deixo amb algunes reaccions de la premsa i finalitzo amb el desitg que es generi debat als comentaris :)

Btv
El Mundo Deportivo
Diari Sport
Terra

Foto de capçalera d’arkev

(Aquesta entrada és la continuació d’aquest text)

I ara toca el moment de repassar en moviment alguns dels millors moments de la temporada. Ja tenim els pitets preparats? doncs toca babejar una mica:

Final de Champions: Barça 2 – Manchester United 0

Lliga: Real Madrid 2 – Barça 6

Final de la Copa del Rey: Barça 4 – Athletic de Bilbao 1

Semifinals de Champions: Chelsea 1 – Barça 1

Quarts de Final de Champions: Barça 4 – Bayern de Munich 0

Vuitens de Final de Champions: Barça 5 – Olympic de Lyon 2

Lliga: Barça 6 – Atlético de Madrid 1

Després d’una temporada a totes llums espectacular per part del nostre equip arriba el moment de fer balanç i un petit homenatge al que hem pogut veure i sentir durant aquest curs.

I m’agradaria deixar per escrit abans de començar, que tot i que no s’haguessin aconseguit els tres títols com ha succeït, estaria fent aquest exercici també i segurament el resultat final no seria gaire diferent. I és que aquest equip ha ofert un homenatge al futbol, a l’esport que tant ens agrada, durant tota la temporada. Perquè?

Pels títols

Lliga espanyola, Copa del Rei i Champions. És diu ràpid però és tota una gesta. Mai cap equip espanyol ho havia aconseguit abans. I a Europa només quatre (Celtic de Glasgow, Ajax, PSV i Manchester United, i que cadascú jutgi la duresa de les lligues locals d’aquests equips i per tant el mèrit d’aconseguir els tres títols).

Tots els equips amb jugadors d’èlit i que aspiren a tots els títols pateixen unes llarguíssimes temporades que, juntament amb les competicions de seleccions internacionals, fan que els jugadors acumulin una quantitat de partits, minuts i quilòmetres que no ajuden precisament a mantenir un òptim nivell físic al llarg de l’any.

Si al fet anterior li sumem que tots els entesos en futbol acostumen a diferenciar clarament les diferències competitives que suposen els tornejos on es premia la regularitat dels que es desenvolupen a través d’eliminatòries, tenim com a resultat que el fet de guanyar tota competició que se’t posi per davant és molt més meritori.

Però és que hem guanyat la tercera Champions! El títol de més renom, el de més prestigi, el que tants cops se’ns ha negat històricament! I amb un partit relativament plàcid! I contra un equip de primeríssima categoria!

Tot un somni esportiu convertit en realitat.

Per la cantera

Un altre motiu per sentir-se orgullós d’aquest Barça, la importància dels jugadors del planter dins l’equip. I cal remarcar, perquè ningú entengui malament, que no parlem de jugadors catalans (que déu n’hi do) o espanyols (encara més) sinó de jugadors que han crescut des de ben joves mamant barça, que entenen el famós entorn, que saben el que significa l’equip pels seguidors, que saben com ens apassionen aquests colors… El que fa que ens poguem identificar amb molts d’ells i sentir com més nostres les seves victòries.

Una prova? Doncs per exemple set canterans a l’alineació titular de la final de la Champions contra el Manchester United: Valdés, Puyol, Piqué, Iniesta, Xavi, Busquets i Messi.

Pel joc

Des de ben iniciada la temporada tots els mitjans han remarcat el bon joc de l’equip blaugrana. Els aficionats de l’esport, que en realitat la majoria no en sabem gaire de futbol (per no dir gens), se’ns ha caigut la baba durant mesos veient un equip que: agafava la pilota i no volia que el rival la tingués en cap moment, que tornava bojos als jugadors amb els que s’enfrontaven que corrien desesperats darrera la pilota, que accelerava o dormia el partit segons li convenia, que dibuixava jugades com si d’un arquitecte es tractés, que no en poques ocasions ha passat literalment per sobre els rivals (en joc i al marcador) i amb jugadors que en qualsevol moment et deixaven un gest tècnic (o una successió) per la memòria.

Per Guardiola

Un entrenador al que tots coneixíem de la seva etapa com a jugador del primer equip, tot un símbol en el seu moment de barcelonisme i catalanisme. I un dels pocs jugadors als que es podia escoltar parlar ja que tenia (i té) més de dos dits de front…

Sense experiència alguna a primer nivell (la temporada passada entrenava al segon equip i el feia lluitar per l’ascens a 2ªB) molts no hi vam confiar (i jo el primer, que preferia a Mourinho, que ruc que vaig ser!), però ha demostrat que de futbol en sap un tros, que és intel·ligent i un perfecte director d’equip (i lider de masses? tinc un amic que opina que tard o d’hora serà President de la Generalitat…).

Un Guardiola al que donava gust sentir a les rodes de premsa. Sempre tenia alguna cosa interessant a dir, sempre tant educat, amable i modest. Chapeau pel Pep.

Pel rendiment dels jugadors

Destacar algun jugador seria injust perquè el resultat final és degut a l’equip (no oblidem que d’això es tracta, d’un esport d’equip), però és que tots han estat a un nivell realment excepcional:

Eto’o sent un increible golejador, obrint les llaunes més complicades i perseguint la porteria com si li anés la vida; Messi, la exquisitesa, l’imparable, el que es posa a còrrer i la pilota se li enganxa als peus i és practicament impossible d’atrapar; Henry tornant a ser el jugador de tècnica infinita i era com un punyal a les zones vitals dels rivals; Dani Alves, una locomotora de combustible que no s’acaba mai, que tomba els rivals a base d’embestides des del primer minut i fins l’últim; Puyol i Piqué, dos centrals d’una categoria inmensa; Xavi i Iniesta, sense cap mena de dubte els millors migcampistes de tot el planeta; Victor Valdés, sempre tant criticat però el que no falla mai als moments realment importants; un Touré Yayá que no éstà fet de carn i ossos sinó d’un altre material molt més resistent, destruint qualsevol intent del rival de pensar mentre tenia la pilota entre els peus…

Per la transformació

I finalment pel canvi que ha experimentat un equip que amb un parell de retocs respecte al de la temporada passada, ha passat de ser aquell grup de jugadors que s’arrossegaven per molts estadis fent gal·la d’una impotència increible (només vaig fer un parell de comentaris al respecte per aquí, sobre alguna polèmica i per un adéu trist i alegre alhora).

Qui ens ho anava a dir que faríem un salt tant gran amb tant “poc”?

Aquesta entrada ja la tenia preparada des de feia alguns dies. Volia esperar a que fos oficial el traspàs de Ronaldinho a algun altre equip i, finalment, sembla ser que jugarà a partir de la temporada que ve al Milà.

Tot i ser del parer que aquí ja no tornaria a ser mai la persona de fa uns anys, no puc evitar sentir pena per la marxa d’un dels jugadors més grans que he pogut veure sobre un terreny de joc. El que ens va tornar la il·lusió després d’una època trista, qui va encendre un llum entre tanta foscor. Però no sé què ens passa a can Barça, que som capaços de convertir en or homes que defensen la nostra samarreta, però que tard o d’hora els fonem com si fossin estany.

Deixaré dos vídeos que he trobat rebuscant per internet. Els dos són muntatges de força qualitat i bon gust, preciosos. Especialment el primer, realment emotiu, tot i que li falten algunes seqüències molt interessants que apareixen al segon dels vídeos. Encara se’m posa la pell de gallina al recordar el gol contra el Milà a les semifinals de Champions, a casa, a la porteria des d’on seguia el partit en directe, i encara em pregunto com va poder marcar aquell gol amb la punta de la bota a Stamford Bridge… Si coneixes alguna altre vídeo de qualitat similar, t’agrairia que ho deixessis comentat.

Ronnie, et desitjo de tot cor que, allà on vagis, tornis a ser el futbolista que somriu cada dia. El jugador que fa feliços als nens. El jugador que ens fa creure que el futbol, encara avui, no només és força i múscul. El jugador que porta de la mà al seu equip perquè ho guanyi tot. L’únic futbolista que fa màgia amb els peus.

Adéu Ronnie, que tinguis molta sort!

P.D.: Per cert, com que aquesta és la segona entrada parlant del Barça, tot i que quan va començar aquest bloc no tenia l’intenció de fer-ho, obro la categoria corresponent a aquest club (i dic club perquè ves a saber si algun dia em dóna per parlar del bàsquet). I és que tot evoluciona, no? O involuciona, segons es miri…

Al final no m’he resistit i parlaré de futbol. I en quin moment començo a fer-ho. En realitat m’hi vull resistir al màxim perquè intento escriure sobre el que entenc i de futbol, hi entenc com qualsevol aficionat de carrer: menys del que ell mateix pensa.

Per això vull tocar un petit tema sobre el que crec que puc opinar. No vull dissertar sobre si fa falta una neteja al vestidor de can Barça, si Guardiola és la persona adequada per tornar-nos a l’èlit… perquè no en tinc ni idea. En realitat, el tema que vull tractar és una banalitat: Els xiulets que van rebre durant l’últim partit de la lliga 07/08 al Camp Nou Eto’o i Deco.

Sembla ser que tots dos jugadors ja estan pensant en marxar-se, especialment Eto’o, indignats pel tracte que van rebre durant aquest últim partit. Sense entrar a valorar si ja tenien o no un peu fora el club o si seria convenient o no que marxessin, vull intentar explicar el que va passar.

Com a aficionat culé, he de reconèixer que som molt especials. Històricament som patidors, negatius i impacients (tot i que joc formo part de la generació que va començar a interessar-se pel futbol quan es va començar a gestar el Dream Team). No som el perfecte exemple de l’afició que sempre està amb el seu equip i que es deixa la gola a cada partit animant als seus jugadors. Però alhora que patim aquests defectes, tenim unes virtuts. Com per exemple, estar tremendament orgullosos dels nostres colors i dels valors que representa el nostre club. I aquí és on està l’orígen del problema.

Després de dues temporades on les hem vist de tots colors (decadència del millor jugador que han vist mai molts ulls inclosos els meus, síndrome de vedettes a molts jugadors, “rajades” de jugadors sobre companys en públic, falta de títols, sensació de que les lligues les ha guanyades un equip menys dolent, humiliació al Santiago Bernabeu a falta de tres jornades per acabar el campionat, etc.), l’últim que es podia tolerar és que dos dels jugadors més estimats i admirats des que estan al club no donguessin la cara en el moment que ho havien de fer (partit al Bernabeu) i per acabar-ho de rematar ens tractessín d’estúpids (qui s’empassa no sabien que que les targetes grogues que van veure durant el partit anterior al de Madrid els sancionaria de cara la següent jornada? Ja us ho dic jo, ningú). Quan era el moment d’estar allà, de passar-les putes, de pagar la penitència i transmetre el missatge que tot l’horror de la temporada també era responsabilitat d’ells, van amagar-se. Això va fer mal a l’afició.

I el mal és directament proporcional a la glòria que ells mateixos han aportat a l’equip. Té raó Thuram quan diu que ambdós jugadors tenen molta responsabilitat en el meravellós joc que hem gaudit les darreres temporades i els títols de Lliga i Champions. Però els culés valorem quan algú està a les dures i la les madures. I per suposat, és molt significatiu quan no és així. Reflexionem un segon sobre si hagués passat el mateix si els jugadors que s’ho haguessin fet venir bé per no passar vergonya al camp de l’etern rival haguessin estat persones que ens desperten tanta indiferència com Zambrotta o Abidal? Un gran poder comporta una gran responsabilitat li diria al jugador francés que ha defensat als seus companys. I no vull oblidar-me que aquesta temporada era una segona oportunitat després de l’estrepitós fracàs de l’anterior. Tot plegat fa que el gest d’ambdós jugadors fos la gota que va fer vessar el got.

Per acabar-ho d’adobar, diuen que les comparacions són odioses. I resulta que a la plantilla tenim un nouvingut d’aquesta temporada, un portent de força i esperit competitiu que es diu Touré Yaya. Jugador, que segons el meu punt de vista no tenia tanta responsabilitat com la majoria dels seus companys, ha donat la cara amb una hèrnia discal durant tres mesos. Chapeau.

Però per sort el temps col·loca a tothom al seu lloc. Si finalment aquests dos jugadors marxen, els acabarem recordant com el que han significat pel Barça. Eto’o com la representació de la fam de glòria, aquella pantera que només tenia en ment caçar la pilota per destrossar la xarxa de la porteria rival, una fera incontrolable per cap dels seus adversaris. I Deco com la figura de la intel·ligència, l’esperit de l’equip, la seva ànima, a qui tothom escoltava, qui era capaç de desmontar la columna vertebral de qualsevol equip gràcies a la seva força o la seva desmesurada tècnica. Dues peces clau per aconseguir la nostra segona Champions.

I si no marxen, de ben segur que ho oblidarem tot si tornen a ser les seves millors versions i si tots plegats (ells dos i l’afició), ens tornem a sentir orgullosos dels colors que defensem.