Aquesta entrada ja la tenia preparada des de feia alguns dies. Volia esperar a que fos oficial el traspàs de Ronaldinho a algun altre equip i, finalment, sembla ser que jugarà a partir de la temporada que ve al Milà.

Tot i ser del parer que aquí ja no tornaria a ser mai la persona de fa uns anys, no puc evitar sentir pena per la marxa d’un dels jugadors més grans que he pogut veure sobre un terreny de joc. El que ens va tornar la il·lusió després d’una època trista, qui va encendre un llum entre tanta foscor. Però no sé què ens passa a can Barça, que som capaços de convertir en or homes que defensen la nostra samarreta, però que tard o d’hora els fonem com si fossin estany.

Deixaré dos vídeos que he trobat rebuscant per internet. Els dos són muntatges de força qualitat i bon gust, preciosos. Especialment el primer, realment emotiu, tot i que li falten algunes seqüències molt interessants que apareixen al segon dels vídeos. Encara se’m posa la pell de gallina al recordar el gol contra el Milà a les semifinals de Champions, a casa, a la porteria des d’on seguia el partit en directe, i encara em pregunto com va poder marcar aquell gol amb la punta de la bota a Stamford Bridge… Si coneixes alguna altre vídeo de qualitat similar, t’agrairia que ho deixessis comentat.

Ronnie, et desitjo de tot cor que, allà on vagis, tornis a ser el futbolista que somriu cada dia. El jugador que fa feliços als nens. El jugador que ens fa creure que el futbol, encara avui, no només és força i múscul. El jugador que porta de la mà al seu equip perquè ho guanyi tot. L’únic futbolista que fa màgia amb els peus.

Adéu Ronnie, que tinguis molta sort!

P.D.: Per cert, com que aquesta és la segona entrada parlant del Barça, tot i que quan va començar aquest bloc no tenia l’intenció de fer-ho, obro la categoria corresponent a aquest club (i dic club perquè ves a saber si algun dia em dóna per parlar del bàsquet). I és que tot evoluciona, no? O involuciona, segons es miri…

Al final no m’he resistit i parlaré de futbol. I en quin moment començo a fer-ho. En realitat m’hi vull resistir al màxim perquè intento escriure sobre el que entenc i de futbol, hi entenc com qualsevol aficionat de carrer: menys del que ell mateix pensa.

Per això vull tocar un petit tema sobre el que crec que puc opinar. No vull dissertar sobre si fa falta una neteja al vestidor de can Barça, si Guardiola és la persona adequada per tornar-nos a l’èlit… perquè no en tinc ni idea. En realitat, el tema que vull tractar és una banalitat: Els xiulets que van rebre durant l’últim partit de la lliga 07/08 al Camp Nou Eto’o i Deco.

Sembla ser que tots dos jugadors ja estan pensant en marxar-se, especialment Eto’o, indignats pel tracte que van rebre durant aquest últim partit. Sense entrar a valorar si ja tenien o no un peu fora el club o si seria convenient o no que marxessin, vull intentar explicar el que va passar.

Com a aficionat culé, he de reconèixer que som molt especials. Històricament som patidors, negatius i impacients (tot i que joc formo part de la generació que va començar a interessar-se pel futbol quan es va començar a gestar el Dream Team). No som el perfecte exemple de l’afició que sempre està amb el seu equip i que es deixa la gola a cada partit animant als seus jugadors. Però alhora que patim aquests defectes, tenim unes virtuts. Com per exemple, estar tremendament orgullosos dels nostres colors i dels valors que representa el nostre club. I aquí és on està l’orígen del problema.

Després de dues temporades on les hem vist de tots colors (decadència del millor jugador que han vist mai molts ulls inclosos els meus, síndrome de vedettes a molts jugadors, “rajades” de jugadors sobre companys en públic, falta de títols, sensació de que les lligues les ha guanyades un equip menys dolent, humiliació al Santiago Bernabeu a falta de tres jornades per acabar el campionat, etc.), l’últim que es podia tolerar és que dos dels jugadors més estimats i admirats des que estan al club no donguessin la cara en el moment que ho havien de fer (partit al Bernabeu) i per acabar-ho de rematar ens tractessín d’estúpids (qui s’empassa no sabien que que les targetes grogues que van veure durant el partit anterior al de Madrid els sancionaria de cara la següent jornada? Ja us ho dic jo, ningú). Quan era el moment d’estar allà, de passar-les putes, de pagar la penitència i transmetre el missatge que tot l’horror de la temporada també era responsabilitat d’ells, van amagar-se. Això va fer mal a l’afició.

I el mal és directament proporcional a la glòria que ells mateixos han aportat a l’equip. Té raó Thuram quan diu que ambdós jugadors tenen molta responsabilitat en el meravellós joc que hem gaudit les darreres temporades i els títols de Lliga i Champions. Però els culés valorem quan algú està a les dures i la les madures. I per suposat, és molt significatiu quan no és així. Reflexionem un segon sobre si hagués passat el mateix si els jugadors que s’ho haguessin fet venir bé per no passar vergonya al camp de l’etern rival haguessin estat persones que ens desperten tanta indiferència com Zambrotta o Abidal? Un gran poder comporta una gran responsabilitat li diria al jugador francés que ha defensat als seus companys. I no vull oblidar-me que aquesta temporada era una segona oportunitat després de l’estrepitós fracàs de l’anterior. Tot plegat fa que el gest d’ambdós jugadors fos la gota que va fer vessar el got.

Per acabar-ho d’adobar, diuen que les comparacions són odioses. I resulta que a la plantilla tenim un nouvingut d’aquesta temporada, un portent de força i esperit competitiu que es diu Touré Yaya. Jugador, que segons el meu punt de vista no tenia tanta responsabilitat com la majoria dels seus companys, ha donat la cara amb una hèrnia discal durant tres mesos. Chapeau.

Però per sort el temps col·loca a tothom al seu lloc. Si finalment aquests dos jugadors marxen, els acabarem recordant com el que han significat pel Barça. Eto’o com la representació de la fam de glòria, aquella pantera que només tenia en ment caçar la pilota per destrossar la xarxa de la porteria rival, una fera incontrolable per cap dels seus adversaris. I Deco com la figura de la intel·ligència, l’esperit de l’equip, la seva ànima, a qui tothom escoltava, qui era capaç de desmontar la columna vertebral de qualsevol equip gràcies a la seva força o la seva desmesurada tècnica. Dues peces clau per aconseguir la nostra segona Champions.

I si no marxen, de ben segur que ho oblidarem tot si tornen a ser les seves millors versions i si tots plegats (ells dos i l’afició), ens tornem a sentir orgullosos dels colors que defensem.