Israel BelchiPsicòleg i apassionat d'internet, la informàtica i els gadgets. Cinèfil, amant de la fotografia, de la lectura i d'una infinitat de coses més.
Aquest és el meu diari a la xarxa.
Moltes d’elles endarrerides. Em sembla que mai havia estat veient tantes alhora. I les que no he començat però em moro de ganes de veure-les…
Sherlock
True Blood
Battlestar Galactica
Firefly
Glee
How I met your mother
The Big Bang Theory
Fringe
Gràcies a la iniciativa del Festival Internacional de Cinema de Sitges, ahir vaig tenir la sort de poder assistir a la preestrena de la pel·lícula més esperada de l’any, l’últim treball de Christopher Nolan: Inception.
Les expectatives estaven altíssimes: la seva curta filmografia està plagada d’increibles pel·lícules (Memento, Batman Begins, The Dark Knight, The Prestige), el tràiler d’Inception és espectacular (abans de veure la peli només vaig veure uns 20 segons) i el múscul del màrqueting ha funcionat fantàsticament bé, la crítica i el públic americà d’acord…
Opinió personal? Lleugerament decepcionant. Que no em malinterpreti ningú, Inception no m’ha desagradat. És espectacular, té bon ritme (certs moments un pèl massa lenta), exigeix molta atenció i l’argument és molt interessant. Però, i no sé perquè, esperava més.
Hi ha certs passatges realment embolicats que no he acabat d’entendre i segurament això ha influit bastant en la meva percepció de la pel·lícula. Perquè us feu una idea, és la típica producció que necessita un segon visionat per percebre moltes coses que segurament et passen per alt el primer cop que la veus.
Si algú veu la peli i necessita una mica d’ajuda, al final de l’entrada deixo una infografia (d’aquest blog) que ajuda a comprendre els esdeveniments del metratge. No la miris si encara no l’has vist i penses anar al cine. Jo quan la torni a veure recorreré a aquesta.
I sí, poder no m’ha acabat de convèncer perquè no l’he entés, no com d’altres coses… (o sóc més tarugo del que em pensava, que ja podria ser).
Si més no, una d’aquestes pel·lícules que et fan pensar sobre ella i discutir-la amb els teus acompanyants…
Tràiler
Crítiques
‘Origen’, hipnótico juego laberíntico a Blogdecine
‘Origen’, brillante arquitectura sin alma a Blogdecine
‘Origen’, arrolladora fantasía a Blogdecine
‘Origen’, y los sueños cine son a Blogdecine
Infografia de la línia temporal d’Inception
D’entrada, el que he escrit per twitter:
Por cierto, Toy Story 3 es brutal. No es la mejor de las tres pelis, no. Es la mejor de Pixar.
Al meu entendre supera a Ratatouille, a les dues entregues anteriors de Toy Story i si m’arrisco, fins i tot a Wall·E. Emoció, missatge i sobretot molta aventura i molt riure.
Els nous personatges són excel·lents (especialment el mico, era veure’l i no podia fer res més que riure o un bebé gegant que fa por en una escena concreta), l’acció trepidant, la primera escena un espectacle d’imaginació, el ritme frenètic, el final emotiu… I evidentment que no fa falta parlar sobre la qualitat tècnica de l’animació, no? Sent de Pixar…
Total, que si realment t’interessa un anàlisis en condicions de la peli, ja deus saber que els meus dits no el teclejaran. Per això dóna-li un cop d’ull als enllaços del final d’aquesta entrada (que s’aniran actualitzant durant els pròxims dies a mesura que en vagi trobant).
T’agradarà més o menys, però és una obligació veure Toy Story 3…
Tràiler
Crítiques
‘Toy Story 3′, apoteósica aventura
‘Toy Story 3′, los juguetes vuelven a atrapar el corazón de adultos y niños
‘Toy Story 3′, ¿dónde dejé mis viejos juguetes?
‘Toy Story 3′ es la mejor película de Pixar a Blogdecine
Genial la única jornada a la que vaig assitir del Cruïlla Barcelona 2010.
Enumeraré aquelles coses que guardaré a la memòria d’aquest divendres 16 de juliol:
Fotografia | Love of Lesbian de clicia
Ara que estan fent (o ja tenen fet) el remake als Estats Units, per fi puc borrar aquesta pel·lícula de la meva llista de pendents. I ho hauria d’haver fet abans…
La veritat és que m’ha deixat amb un molt bon gust de boca poder gaudir d’una historia que qualificaria de tendra i inquietant alhora.
Tendra per la infantil i innocent relació que s’estableix entre els dos protagonistes, dos criatures d’onze anys (aproximadament, no ho recordo ben bé) amb les seves preocupacions preadolescents i tenyides de l’absència de les preocupacions adultes.
Inquietant perquè ella és un monstre de la natura que necessita de la mort per a la seva supervivència i perquè que algú pugui representar conceptes tan diametralment oposats com el terror i l’innocència abans esmentada trenca els esquemes. Segurament el gran mèrit de la peli.
A destacar la lentitud i parsimonia de les seves escenes i diàlegs, on els silencis són molt sovint protagonistes. Una característica que personalment, si no és gratuïta i està ben utilitzada per narrar la historia, ho reconec, em perd.
Original, com a mínim i bastant interessant, en uns temps on els vampirs estan massa de moda, protagonitzant excessos d’acné i fantotxades diverses. Està claríssim, a uns bons ullals la crueltat adulta i la innocència infantil els hi senta la mar de bé…
Tràiler
Crítiques
‘Déjame entrar’, poesía en clave vampírica
‘Déjame entrar’, nieve y sangre
‘Déjame entrar’, renovando el mito vampírico