Month: January 2011

Harry Potter y las reliquias de la muerte (I)

Posted by – 27 January, 2011

Probablement la millor de la saga, al meu entendre, juntament amb Harry Potter y el preso de Azkaban.

I és que aquesta entrega té algunes escenes molt ben aconseguides, un ritme que a mi m’ha encantat, una foscor i aire depressiu que li calia i encaixa molt bé totes les seves peces (menys una que m’ha descol·locat i que gràcies a la meva prodigiosa memòria hauria de revisar al llibre), excloent alguns detalls.

Tot i que la solució “fem una pel·lícula en 2 entregues” no m’agrada gens al pensar que es tracta d’una presa de pèl amb raons comercials, penso que és el millor que li podia escaure a la novel·la. Per intentar que gairebé res aparegui perquè sí, i és que el llibre és molt extens i succeeixen moltíssimes coses dignes de ser explicades. I més tenint en compte que per finalitzar la saga s’ha de deixar tot el que es pugui ben lligadet…

A veure com queda tot de lligat amb l’última entrega. Però tot i això encara puc (i he de) afirmar que les pelis queden a anys llum dels llibres, que sí són màgics de debò. Deixa’t de tonteries i intenta llegir-ne algun. Si tens sort i t’agraden, els gaudiràs molt…

Crítiques:

‘Harry Potter y las Reliquias de la Muerte. Parte 1′, la más tensa y adulta de la saga a Blogdecine
‘Harry Potter y las reliquias de la muerte: parte I’, la magia vuelve a la saga a Blogdecine

Tràiler:

Ou de pascua: He rescatat al foro de cineol, una crítica que vaig fer uns anys sobre la peli Harry Potter y el preso de Azkaban. Era per un petit concurs que em permetía ser crític de la pàgina i poder participar a passes privats per premsa d’estrenes de cinema. No ho vaig aprofitar mai, però m’ha fet gràcies tornar a llegir les bajanades que vaig escriure i l’aire pompós i intel·lectualoide que vaig intentar donar-li a l’escrit. Que quedi constància que si les meves “crítiques” actuals no estan currades és perquè no em dóna la gana xD

No es sencillo intentar criticar una película como Harry Potter y el prisionero de Azkaban si uno se considera un acérrimo fan de sus historias. Mejor dicho, un fan de los libros.

Lo sencillo sería recurrir a los típicos tópicos de que casi ninguna adaptación a la pantalla grande hace justicia a las novelas, pero no nos engañemos. Al ser dos medios de comunicación tan distintos, comparar ambas cosas es lo mismo que comparar la televisión y la radio. Es decir, una tonteria. Por lo tanto, centrémonos en lo que nos interesa: la película.

Si empezamos por la historia, empezaremos por lo mejor de nuestra sesión de cine al lado del señor Potter. No se me ocurre mejor adjetivo para definirla que adulta. Da un paso delante a las “aventurillas de poca monta” que vivieron los proyectos de magos en sus dos anteriores películas, para convertirse en algo más propio de una saga de cine con historias pendientes de ser resueltas en futuras secuelas. Sorpresas, revelaciones sobre el tormentoso pasado del protagonista, aparición de personajes que tendrán importancia en el futuro… y oscuridad. Porqué Harry Potter y el prisionero de Azkaban es sensiblemente más tétrica que sus anteriores adaptaciones. Gran responsabilidad sobre este punto la tiene la fotografía y ambientación de la película, a las que dedicaremos su párrafo de gloria más adelante. Creo que es una obligación comentar la velocidad de la historia, o el ritmo del film, o como prefieran calificar a la rápida sucesión de acontecimientos a lo largo del metraje. Para algunos será un valor añadido el tener que estar pendientes de todo aquello que sucede delante de sus ojos para no perderse detalles importantes. Para otros será un pequeño esfuerzo que les privará de conocer más acerca del fondo de los personajes y sus relaciones. Pero mi opinión al respecto, y sin que sirva de precedente, me la guardo.

Respecto a la adaptación, me parece un trabajo muy interesante en el que todos los posibles cabos sueltos por culpa de la eliminación de partes de la historia original quedan muy bien atados. En resumen, Harry Potter y el prisionero de Azkaban es una historia entretenida, digna de ser disfrutada en el cine.

En cuanto a las interpretaciones… una de cal y otra de arena. Y es que si las valoramos en función de la credibilidad de sus personajes, y siendo una percepción completamente subjetiva, dos actores y una actriz tienen todos los números para llevarse los palos. Ni más ni menos que el protagonista, Daniel Radcliff (Harry Potter), su compañera de estudios Emma Watson (Hermione) y su insoportable enemigo Tom Felton (Draco Malfoy): no me creo ninguno de estos personajes. Cierto es que a sus tiernas edades (ya casi no tan tiernas), hay mucho margen de mejora en su trabajo de cara a futuras carreras cinematográficas (aunque se admiten apuestas). Pero en los pocos pasajes del guión en los que deben reflejar alguna emoción algo intensa… mejor opinen ustedes mismos.

Por otro lado, tenemos las exquisitas interpretaciones de Alan Rickman (Profesor Snape) que demanda a gritos un historia en la que él sea el absoluto protagonista (por pedir, que no quede) y la apuesta segura de Gary Oldman (Sirius Black) que aunque escaso, intenso. Mención especial para otra de las estrellas del reparto, Emma Thompson (Profesora Trelawney) que a algunos les resultara graciosa y a otros estúpida. A mi, sinceramente, ni fu ni fa.

Antes he adelantado que una de las grandes cualidades del film es la atmósfera que se ha creado para ambientar la historia. Y es que se han rediseñado los escenarios donde se desarrolla la acción: la escuela de Howgarts, la casa de Hagrid, el mismo entorno del colegio… Una palmadita en la espalda para director Alfonso Cuarón, al responsable de fotografía Michael Seresin y a todos aquellos profesionales que hayan tenido algo que ver con este aspecto. Por primera vez, los escenarios parecen reales y creíbles, y no sacados de un cuento de hadas fantástico. Dan ganas de hacer una visita a la escuela durante su jornada de puertas abiertas.

Y la música no merece un particular comentario. Y es que con decir John Williams, no hace falta extenderse más. No seré yo quien critique a uno de los más grandes genios actuales de la música en el celuloide. Y no porqué no me atreva a criticar a un “crack mediático”, sino porqué no creo que lo merezca.

Para todos aquellos que hayan optado por la opción inteligente de saltar directamente al último párrafo de esta crítica, no puedo más que recomendar el pagar una entrada de cine para ver Harry Potter y el prisionero de Azkaban. Si es usted un seguidor incondicional del libro, es visión obligada. Por muy maniático que sea, algo positivo le encontrará seguro. Si le gustaron las dos películas antecesoras, es posible que ésta le guste más todavía, Si en cambio, no le gustaron, no pierda el tiempo si tiene algo más interesante que hacer. Si no ha visto ninguna de las anteriores, pruebe. Piense que en el peor de los casos habrá perdido poco dinero. Y si quiere llevar a sus hijos o sobrinos… que no sean demasiado pequeños. Quizás les de miedo los dementores o le acaben dando el coñazo al tratarse de una película algo larga. Como nota final, si no ha leído el libro y al acabar de ver esta película ha disfrutado, no dude en hacerse con la novela. Le garantizo que disfrutará como un crío y que necesitará leerlas todas.

Que la disfruten.

3r aniversari del blog

Posted by – 20 January, 2011

Aquest cop m’he passat una setmana (i una mica més). I ja van 3 aniversaris! Veeeeenga, torna a tocar fer un resum (m’encanten els resums). Aviso que ve carregadet, eh? x)

Començaré per la novetat. Aquest any he estrenat categoria, Màgia. No s’hi pot trobar res més que una referència al gran espectacle Magia Potagia de Juan Tamariz, a qui vaig tenir la sort de conèixer pocs dies després i l’honor de rebre una classe magistral impagable, així com l’efemèride de la meva primera “actuació” davant públic a la sala Cincómonos (post privat).

I parlant d’espectacles, línia exclusiva i menció especial al millor que he vist aquest any: Varekai, del Cirque du Soleil.

Per acabar amb l’oci en directe, menció especial al Cruïlla Barcelona i a Muchachito a l’Apolo.

I la meva estimada fotografia? Aaaah… Doncs aquest any, sorprenentment per mi mentre reviso, hi ha cosetes interessants: La fotografia que em va fer el bo de l’Àlex Salvador pel seu projecte (ja acabat) 365 retratos, la sessió promocional del segon disc de nu-b, la sessió pre-mamà de l’Eli i el Da, la projecció de Barcelona Photobloggers i el meu resum fotogràfic de l’any (privat). A veure si aquest 2011 faig una petita explosió fotogràfica. La necessito.

Toca la cuina, golafres! Resulta que és la categoria de més èxit d’aquest espai, normal si tenim en compte que és el que més pot aprofitar qualsevol persona que llegeixi el que escric i que hi ha més entrades d’aquest tema que de qualsevol altre. No destacaré cap recepta, només em recordaré que sóc un meló i que només començar un “projecte” el vaig abandonar. Esto es lo que hay :) I que no m’oblidi, fa pocs dies vaig fer una llista dels blogs culinaris que llegeixo. Bocatto di cardinale

Continuem amb una mica de miscel·lània: una reflexió sobre l’ús que li dono a twitter (curiosament ara mateix el faig servir molt poquet), aquest any hem guanyat l’Eurolliga amb un bàsquet espectacular, porto gairebé un any sense llegir (últimament tinc poques ganes, fa pocs dies ho discutia) i només m’hi he posat amb La mecánica del corazón i durant aquest temps he vist moltes sèries. Però el que és destacable és que per sort o per desgràcia, s’ha acabat Lost.

I per acabar, cine i videoclub, dues categories alhora. Destacaré del que he vist a la gran pantalla La red Social i Toy Story 3. Deixo de costat Inception, una petita decepció. I a la pantalla més petita m’han agradat molt El curioso caso de Benjamin Button, Leones por corderos, Cómo entrenar a tu dragón y Déjame entrar.

Queden algunes revisions més de pelis, de les vistes al cine o a la tele, que per dates entren en aquest any, però cap d’elles mereix estar en aquest resum.

Aquest nou any molt més, que penso seguir invertint temps (el necessari és poc en realitat) en aquest meu petit espai. A veure si aconsegueixo anar introduint novetats, que no sabeu l’il·lusió que fa adonar-se’n de com canvien les coses (o no canvien) quan fas un cop de vista enrera :)

- Felicitats Belchito!
– Gràcies, carinyu!

Fotografia | [Bint.3???] de Aih.

Diamantes de sangre

Posted by – 16 January, 2011

He trigat massa en excriure sobre Diamantes de sangre. Tant, que no crec que tingui res interessant que dir al respecte (com si acostumés a dir coses interessants…). Millor llegir les crítiques que sempre deixo una mica més avall.

Sense arribar a ser un pel·liculot, m’ha deixat bastant bon sabor de boca. Bona acció, trepidant, amb missatge, blablabla… El que no m’ha agradat és la Jennifer Connely. Guapíssima però… insípida?
l
Però… perquè cony són tan llargues les pelis d’avui en dia?

Crítiques

‘Diamante de Sangre’, espectacular y sobrecogedor drama a Blogdecine
‘Diamante de Sangre’, inmensos DiCaprio y Hounsou a Blogdecine

Tràiler

2 pelis tontunes: Planet 51 i Phillip Morris ¡Te quiero!

Posted by – 14 January, 2011

Planet 51: Peli d’animació a un molt bon nivell tècnic, però massa infantil com pel que el públic adult (sí, em considero adult) la gaudeixi. Previsible i d’humor fàaaaaacil.

El millor: Les referències a Alien. La d’ET massa evident i fàcil també.

Crítiques: ‘Planet 51′, el cine español rompiendo fronteras i ‘Planet 51′, un pequeño timo a Blogdecine

Phillip Morris ¡Te quiero!: Tonta, amb relativa poca gràcia, amb un Jim Carrey a mitges: o fas l’histriònic de debò o sigues seriós, però no un coitus interruptus que deixa mal sabor de boca. I no em crec al McGregor. I no fa gràcia tot plegat. No cal que la veieu, de debò…

El millor: Res.

Crítiques: ‘Phillip Morris, ¡te quiero!’, la poética recreación de una historia real, ‘Phillip Morris, ¡te quiero!’, fallida tragicomedia que juega a todo y se queda en nada i ‘Phillip Morris: ¡Te quiero!’, un loco enamorado a Blogdecine.

El curioso caso de Benjamin Button

Posted by – 11 January, 2011

No sé ben bé com afrontar la tasca d’escriure alguna cosa sobre aquesta pel·lícula protagonitzada per Brad Pitt (com diria algú, tobueno), Cate Blanchett (guapíssima) i dirigida per David Fincher (sí, al final m’he animat, ja només em queda Zodiac).

Començaré pel que menys m’ha agradat, que de fet, m’ha molestat bastant. I és que la duració d’aquesta és de 167 minuts!! Una animalada que fa que per moments es faci una peli molt llarga, interminable.

No ajuda gaire que el ritme sigui pausat, tranquil i delicat. Característica que m’encanta en algunes pelis, de debò, però que tot plegat fa que el que podria haver estat una joia tard o d’hora desitgis que finalitzi. Quina llàstima…

Independentment d’aquest petit gran defecte, la historia em sembla deliciosa. Sense ser pastelosa (la meva gran por) es tracta d’una petita fàbula sobre la necessitat de que les coses es facin en el moment més oportú perquè puguin funcionar.

Dues cosetes que crec que són mereixedores de ser destacades. La primera són els efectes visuals, espectaculars, no en va es va endur tres premis als Oscar al 2009 (maquillatge, efectes especials i direcció artística). I la segona, la increïble escena de l’accident de la Blanchett (o Daisy): pura màgia en forma de cinema.

Tràiler

Crítiques

‘El curioso caso de Benjamin Button’, extraordinaria fábula sobre la vida a Blogdecine