Amb aquesta peli la liarem grossa… Premisses:

a) Sóc un fan incondicional de les aventures d’en Harry Potter. En novel·la.
b) Harry Potter i el misteri del Príncep és, de llarg, la novel·la més emocionalment intensa. La que et fa un nus a l’estòmac. La que et fa veure que els esdeveniments de la saga han arribat a un punt sense retorn. La que t’ho gira tot cap per avall. En la que veus com, per molt imbècil que et pugui sembla a vegades el protagonista, es converteix en un adult davant els teus ulls. La que té el final més trist.
c) Tota adaptació al cinema d’una novel·la deixa de banda molts elements argumentals.
d) Ja feia força temps que vaig llegir la novel·la i l’oblit no perdona.

Donant per fet el punt c), al afrontar aquesta pel·lícula (i la resta d’elles) t’has de deixar anar una mica per tal de poder gaudir-la, i si t’ajuda el punt d) tens molt guanyat. Però tot i ser així, has de ser una mica sever amb el que fa al punt b).

I si ho som, aquesta adaptació falla més que una escopeta de fira. Perquè tota la mínima tensió que crea durant el metratge és la sexual (ui, poder no hauria de dir això amb un repartiment tant jove… o no, millor no ens enganyem, que ja deuen tenir els ous pelats de moltes coses aquesta colla). I això és un mojón en tota regla pel que fa a la fidelitat a la historia original. Però bé, què es pot esperar d’un producte destinat a teenagers com són aquestes pelis? No, si al final resultarà que les novel·les són per adults i les pelis pels nens…

En defensa de la peli (que en realitat no m’ha desagradat tant) és que té bastanta lògica i coherència interna i deixa l’oportunitat que tota la saga cinèfila sigui “rodona” tota ella. I cony, que és divertidota, malament no ho passaràs…

Ara bé, si algú em preguntés, li recomanaria que es llegís els llibres abans que veure les pelis, però en realitat no es tracta d’això ja que són dos estils comunicatius completament diferents i no tenen perquè ser incompatibles i ni tan sols anar agafadets de la mà. No?

M’he explicat?

Tràiler

Crítiques

Crítica de Harry Potter Y El Misterio Del Príncipe a Dandel
‘Harry Potter y el misterio del príncipe’, dándole la espalda al original a ZonaFandom

‘Harry Potter y el misterio del príncipe’, desastrosa sexta parte de la famosa saga a Blogdecine
Harry Potter y el misterio del príncipe y el filtro del amor a Blogdecine

Aquesta entrada forma part d’aquesta col·lecció d’anotacions. Avui toca monogràfic Nintendo i no cal que patiu, que ja estem acabant! :)

21. Super Mario All Stars (SNES)

A mi, que vaig fer el salt del Super Mario Land al Super Mario World, aquesta posada al dia (de l’any 1993) dels antics Mario Bros de 8 bits em va saber a glòria. Especialment el Super Mario Bros 3, que molta gent considerava que estava per sobre del Super Mario World (no és el meu cas, em sembla fals) però que va resultar ser el millor joc disponible per la mítica NES. Moltíssimes hores de diversió, i tant…

22. Super Mario Land (GB)

El primer Mario al que vaig jugar. Tenia tant encant… Un Mario per la “petita” Game Boy, un joc del 1989, no podia ser una meravella tècnica. Però tenia un nosequè que enamorava. I la prova la vaig tenir amb la decepció que em vaig endur amb la seva segona part. Tècnicament li donava mil voltes però era la meitat de divertit (i la meitat de complicat, i no hi ha res que em destrempi més que un joc massa fàcil).

No oblidaré mai al meu pare girant 90º la Game Boy perquè en Mario arribés més lluny amb els seus salts! xD

23. Super Mario Kart (SNES)

El número 1, sense discussió alguna. Evidentment que el component nostàlgic li afegeix valor per a mi, però el que és indubtable és que era el més complicat de tots els Mario Kart que han aparegut mai i era el que li donava més longitud de vida (i si no t’ho creus, prova-ho amb un emulador i digue’m si ets capaç de guanyar totes les copes d’or amb el mateix temps que ho has fet amb qualsevol altre de la nissaga).

Puc recordar que el Nadal que me’l van portar els reis (per a la meva familia, els reis passaven la nit del 24 de desembre, no sé perquè teníem aquest privilegi) me’l vaig passar jugant-hi. Sol i acompanyat. Amb el pijama i la bata, normalment.

Obra mestra de Nintendo del 1992, a la que només és capaç d’aproparse el Mario Kart Wii.

24. Super Mario World (SNES)

Aquest, evidentment, va ser el primer Mario que em va emocionar de debò. Era llarg, difícil, addictiu… Mai vaig arribar a aconseguir els 96 nivells del joc, però em vaig quedar molt, molt aprop. El recordaré sempre, a més, per ser el primer joc que vaig tenir per la SNES, l’any 1992 (tot i ser del 1990, però ja se sap que sent europeu…)

25. Super Smash Bros Melee (GC)

No vaig jugar al de la N64 i posteriorment he tingut el de Wii, que possiblement és millor. Però la sorpresa que em va causar aquest joc, la revolució que va significar en els jocs de lluita i les hores que vam passar a la UTC per les tardes que no teniem feina picant-nos, faran que aquesta versió sempre tingui el seu espai en el meu cor… :)

Menys d’una setmana després d’haver-me llegit el primer dels llibres de la saga literaria més famosa dels últims temps obra del suec Stieg Larsson, m’arrisco i vaig a veure l’adaptació corresponent a la gran pantalla. I quina decepció més gran…

Aborrida, mal rodada, sense ritme, sense sentit, amb canvis importants a l’argument… Un patètic salt al cinema.

És vox populi que normalment les adaptacions de novel·les al cinema deixen bastant que desitjar. No seré jo qui porti la contrària al saber popular, però també és cert que amb les expectatives justes es pot gaudir perfectament de moltes d’aquestes pel·lícules. Com per exemple m’ha passat amb algunes adaptacions de la saga de Harry Potter (sí, no sabies que m’encanta l’obra de Rowling? Doncs per aquí veuràs seguríssim els comentaris a les tres pelis que falten per estrenar).

Però en el cas que ens ocupa ha estat fet d’una manera tan burda… Els canvis necessaris dins l’argument per quadrar la història dins una pel·lícula són absurds. Afegeixen confusió a l’argument i redueixen els personatges a caricatures amb motivacions contradictories (en el millor dels casos, perquè molts cops són sense sentit).

Un llibre tant trepidant es converteix en una peli d’allò més aborrida.

Si em poso benevolent i busco alguna cosa positiva, només puc destacar l’interpretació de Noomi Rapace en el paper de Lisbeth Salander. Aconsegueix transmetre la complexa personalitat de la protagonista de la història. Ara bé, ho fa fins on pot, ja que el guió l’obliga a cometre certes accions incongruents respecte a com es mostra a la novel·la.

Si no has llegit el llibre, no sé si t’agradarà Millenium, però si per les teves mans ha passat el llibre, el meu consell és que te l’estalviïs, que el cine està caríssim avui en dia i segur que pots invertir aquests calés en d’altres coses que et satisfacin molt més.

Jo no penso veure cap de les dues que falten per finalitzar la trilogia…

Tràiler

Crítiques

Lisbeth Salander en ‘Millennium 1: Los hombres que no amaban a las mujeres’ a Blogdecine
Crítica. ‘Los hombres que no amaban a las mujeres’, nuestra película de la semana a Cinematical
Millennium 1: Los hombres que no amaban a las mujeres? a Cinefilo
Crítica Millenium I: Los hombres que no amaban a las mujeres a quealucine
‘Millennium 1: Los hombres que no amaban a las mujeres’, algo huele a podrido en Suecia a Blogdecine

Un trimestre més i nova música bastant escoltada al meu iPod, al Winamp i amb l’Spotify… La novetat és que pel proper període de tres mesos, també l’estaré escoltant al nou equip de música del belchipis© :)

Juanito Makandé – Sueña

Flamenquito guai que he descobert gràcies a la meva germana secreta, amb molt de hip hop i altres ritmes més modernets. La veritat és que es tracta d’un disc molt entretingut, molt de la festa estiuenca i amb un parell de canços bastant bones i enganxadisses. El veredicte és: mola!

Sueña

Album Leaf – Into the blue again

Doncs no sabria molt bé com definir aquest tipus de música… Molt melòdica i molt instrumental… S’aparta completament dels circuits comercials i la majoria de les cançons d’aquest disc (i que casualment són les que més m’agraden) no tenen lletra.

M’inspira una certa calidesa i tranquilitat… En qualsevol cas, el millor és escoltar-los.

Always for you

nu-b – Paisajes sonoros

Feia molt temps que tenia rondant aquest disc per casa o l’ipod, però mai li havia prestat gaire atenció… Segurament perquè la veu del cantant em recordava tant a Bunbury (al que no li tinc una especial estima). Sempre que ho havia intentat havia abandonat ràpid, ràpid.

I que millor que passar-me una estona morta en el transport públic per aconseguir el que no havia fet fins ara: escoltar d’una tirada el disc i arrepentir-me de no haver-ho fet abans. Amb alguns altibaixos al meu entendre, d’un estil que no em va especialment, però que en línies generals m’agrada molt.

Si a més existeix l’”agravant” que conec a un dels components del grup, doncs no puc fer res més que recomanar-lo. Molt bo!

nu-b – Paisajes sonoros [enllaç spotify]

Una razón

Amy Macdonald – This is the life

Poca cosa es pot dir d’aquest top ventes, top hits, top tot… Molt marxós, molt enganxós i la mar de divertit.

L’Amy també mola! I especialment la tornada del This is the life:

And you’re singing the songs
Thinking this is the life
And you wake up in the morning and your head feels twice the size
Where you gonna go? Where you gonna go?
Where you gonna sleep tonight?

La pots cantar bé? A mi em costa un huevo… :D

Aquesta entrada forma part d’aquesta col·lecció d’anotacions.

16. Nemesis (MSX2)

El primer mata-mata (o mata-marcians?) horitzontal al que recordo haver jugat i el que segurament seria el que inicià un nou gènere dins els videojocs. I és que parlem d’un veritable clàssic de (un altre cop) Konami i de fa tant de temps com el 1985.

Increiblement difícil per les meves habilitats, no vaig arribar a acabar-lo mai. Però em va fer crèixer un petit cuquet per gaudir posteriorment de meravelles com l’R-Type i el Parodius (únics jocs d’aquest tipus als que he jugat, la veritat).

17. Prince of Persia (PC)

Poder el primer joc de plataformes al que vaig jugar! Em flipava la subtilitat amb la que s’havia d’anar avançant a molts punts del laberint i aquells moviments tant fluids i realistes del protagonista!

Em vaig enamorar d’aquest tipus de joc i des de llavors que les famoses plataformes han estat el gènere amb el que més he gaudit de llarg. Quin tros de joc aquest del 1989!!!

Com a anècdota, no oblidaré mai com el pare d’un bon ex-amic meu, després de fer una còpia del seu joc a casa seva, no em va deixar endur-me els meus disquets amb la còpia que havia fet… Em vaig haver de comprar el joc! Quin imbècil…

18. Pro Evolution Soccer 5 (XBOX)

Definitivament, el joc de futbol. En majúscules. El millor al que he jugat a nivell tècnic, de facilitat de control, de llibertat de joc i a nivell de realisme. Llàstima que no tingui aquest punt nostàlgic que tant m’agrada com en la resta de jocs d’aquest tipus dins aquesta llista.

Un tros de joc, que sembla ser superat per les posteriors versions (i pels de la batalla contra els FIFA), però que ha estat l’últim que he tingut i l’últim al que hi he jugat tant.

En realitat, aquesta joia de Konami de l’any 2005 (segurament el més actual d’aquesta llista i si no, un d’ells) estic convençut que es veuria superat per qualsevol de les últimes novetats pel que fa als videojocs d’aquest esport, degut a la constant evolució que viuen.

19. Secret of Mana (SNES)

D’Squaresoft i del 1993. Un RPG com pocs… Una altra mostra d’un tipus de joc que pertany a un gènere que no m’apassiona especialment, però que al ser una petita obra d’art em va enamorar.

La seva duració, la història, els seus personatges… tot plegat li conferia una magia especial que em feia passar hores i hores davant la tele i la súper.

Com que mai he tingut gaire traça amb els RPG, no el vaig arribar a acabar mai, però per la guia que vaig llegir amb tota l’explicació del joc, sé que m’hi vaig quedar molt, però que molt aprop. Una llàstima, perquè mirar de completar-lo a aquestes alçades seria una feina impossible per escassa habilitat, poques ganes i menys hores disponibles.

20. Street Fighter II (Arcade i SNES)

Sense cap mena de dubtes: Street Fighter II (i cap altre sucedani amb pocs extres) ha estat el joc que més hores m’ha mantingut amb el pad a la mà (o el joystick de la màquina arcade), fruit de la tremenda addicció que em va crear.

En un primer lloc va aparèixer per màquines arcade al 1991, fruit de la feina de Capcom. Puc recordar perfectament les partides amb els amics al saló recreatiu del barri, on hi havia un noiet xinès d’uns vuit o nou anys que guanyava a tothom a qui se li posava per davant.

Tot i això, com més el vaig gaudir va ser a la SNES, gràcies al carregador de jocs NTSC (joc més carregador, unes 15.000 pessetes), que a més, em va convertir en la estrella dels amics, ja que cap d’ells podia disposar d’un Street Fighter a casa. Mític.