Month: January 2009

Polèmica sobre un test que estima el risc de patir depressió

Posted by – 29 January, 2009

melancholys-warm-embrace-de-andrew-mason

Ja fa unes quantes setmanes que vaig tenir notícia d’un qüestionari (o millor dit, una prova psicomètrica) desenvolupat per diferents professionals de la salut mental sota la tutela de la University College London, anomenat Predict Depression (predictD).

Aquest test, mitjançant una sèrie de preguntes, realitza un càlcul del risc de patir una depressió en un període d’un any. Però la veritable novetat és que es tracta d’una eina suposadament seriosa que està a l’abast de tothom que se’l vulgui autoadministrar a través d’internet.

Independentment de si és una bona eina o no (és a dir, si mesura el que preten mesurar i res més, que és una qüestió de gran importància) m’ha sorprés llegir al diari Público que existeix certa polèmica pel fet que qualsevol persona pugui accedir-hi, respondre els ítems i obtindre els resultats.

L’únic que pretenc amb aquesta anotació és argumentar perquè em sembla una bona idea que una eina d’avaluació psicològica estigui a l’abast de tota persona que vulgui utilitzar-la. Per un altre dia deixarem la qüestió sobre els continguts del predictD.

La crítica realitzada exposa el perill que suposa la possibilitat que algú s’autoadministri la prova i que en malinterpreti els resultats, alarmant-se quan no és necessari o fins i tot dificultant la hipotètica relació amb un professional de la salut per tenir una sèrie d’idees preconcebudes sobre el que li està passant.

En resum, que adopti una postura hipocondríaca gràcies a la informació que ha obtingut a través d’internet.

En realitat, aquesta hipocondria derivada del fàcil accés a informació mèdica gràcies a internet és un fenòmen molt discutit pels professionals de la salut. Fenòmen que arriba a dificultar la relació entre pacient i metge quan el primer li dóna més credibilitat a les respostes de google que a les de l’especialista. Si tens més ganes de llegir sobre el tema et recomano aquesta entrada del blog d’Enrique Dans, que expressa amb millors paraules del que jo ho podria fer la meva opinió sobre el tema.

La meva postura queda bastant resumida en les paraules d’Antonio Cano, president de la Sociedad Española para el Estudio de la Ansiedad y el Estrés que apareixen a l’article del Público:

Existe la hipocondría, y ya existía antes de Internet. El problema no es la información, sino el que la consume. No podemos prohibir los tests porque los vayan a hacer también los hipocondríacos.

El problema de la saturació d’informació i interpretació errònia d’aquesta davant dels ulls dels no entesos és real. Ara bé, no per això hauríem de perdre de vista les enormes ventatges que té aquesta facilitat de transmetre el coneixement i les eines que té internet.

En el cas de la depressió, qualsevol iniciativa que suposi un pas endavant pel que fa a la divulgació d’aquest trastorn, la consenciació de la seva presència i extensió entre nosaltres i la seva normalització, em sembla altament positiva.

Si, a més, es tracta d’una eina de qualitat i que cobreix un aspecte tant important com és la prevenció, encara em sembla més obscè criticar la iniciativa. Però com ja he comentat abans, aquesta qüestió no és la que ens ocupa.

El que realment m’agradaria que succeís és que els professionals de la salut (metges, psicòlegs i psiquiatres) baixessin del pedestal social en els que històricament han estat (especialment els metges) i prenguin consciència que el coneixement del que disposen ja està a l’abast de tothom i no s’hi pot fer res. Ells no són els dipositaris d’aquest coneixement i això, evidentment, suposa una sèrie de problemes que s’han de prendre seriosament i afrontar. Però el fet que aquest coneixement sigui de fàcil accés no significa que sigui comprensible per a qui hi accedeixi. I aquest continuarà sent el paper d’aquests professionals.

No posem pals a les rodes i millor ens adaptem a les ventatges que suposen els canvis socials que vivim i aprenem a combatre els nous problemes i reptes que aquests canvis suposen…

Enllaços | Per fer el predictD
Fotografia | Melancholys Warm Embrace de Andrew Mason

Spotify: Escolta la música que vulguis al moment

Posted by – 20 January, 2009

spotify

Aquesta entrada està especialment indicada pels meus contactes del facebook. Els que llegiu això a través del blog probablement ja sabreu el que aquí explicaré.

Vull compartir amb vosaltres un programa d’ordinador que em sembla una meravella: Spotify, amb el que podràs escoltar la música que et vingui de gust a l’instant.

Per començar, te l’has de descarregar, després de registrar-te, des d’aquesta adreça. Instala’l al teu ordinador i ja estaràs preparat/da per gaudir de la música.

T’explico ràpidament què pots fer amb el programa:

1. Fes servir el buscador per trobar la música que et vingui de gust escoltar. Molt probablement la trobaràs. I si no és així, probablement en un futur sí que hi serà.

Amb els resultats pots filtrar per artista, àlbums, popularitat entre els usuaris de les cançons, etc.

2. Si no saps què vols escoltar, fes click a la opció Radio. Et trobaràs un munt de gèneres musicals que els pots dividir per dècades. Pots fer múltiples seleccions, per exemple, escoltar Pop i Soul des dels 80 fins als nostres dies, o Jazz, Blues i R&B de la primera dècada del 2000… El que tu vulguis.

3. Fer les teves llistes de reproducció. A la part inferior del panell de l’esquerra, selecciona la opció New Playlist i dóna-li un nom. Allà pots guardar les cançons que vulguis per escoltar-les més tard. Per exmple, d’entre les meves llistes tinc: Eminem, U2, Queen, The Cranberries, Manolo García… on guardo les meves cançons preferides de cada grup. A més, tinc una anomenada Hits on guardo una miscel·lania de cançons que m’encanten i una altra que es diu Descobriments, on guardo cançons de grups que no coneixia, per investigar-los quan em vingui de gust.

4. Ara ve el millor: aquestes llistes de reproducció les pots compartir (també es pot fer amb les cançons). Fes un click amb el botó dret del ratolí sobre la llista que vulguis compartir i selecciona la opció Copy HTTP Link. Ara ja pots enviar-la per correu, posar-la pel facebook, als comentaris d’aquesta entrada… el que se t’acudeixi. Si ja tens el programa instal·lat, fes un click sobre aquesta selecció de cançons de Jamiroquai que et deixo aquí. Veus que fàcil?

5. Et regalo un enllaç molt interessant on pots trobar una quantitat destacable de llistes de reproducció que comparteixen usuaris d’Spotify: aquest. Hi ha playlists com per exemple les 15 millors cançons de Bob Dylan, les cançons del Guitar Hero World Tour o d’altres per les que t’hauràs de registrar a la pàgina, com les 500 millors cançons segons la Rolling Stone Magazine o llistes d’èxits dividides per països.

6. El programa es sincronitza entre diferents ordinadors. Això vol dir que si l’instal·les a diferents màquines, totes les llistes de reproducció que hagis fet estaran disponibles a tots els ordinadors on el facis servir.

I per acabar un parell de notes. La primera és que l’ús gratuït del programa suposa (en teoria) patir una mica de publicitat. Sincerament, jo l’he fet servir molt i encara no l’he sentida. És d’esperar que en un futur, i més amb l’èxit que està tenint Spotify, d’aquí poc sí que la poguem apreciar. En tot cas no crec, ni de broma, que sigui tanta com la que podem escoltar a una radio convencional.

Consumeix una mica d’ampla de banda, però en excés. Pots navegar i fer d’altres coses per internet sense patir desconexions.

I sí estàs patint per la legalitat del programa, has de saber que és legal 100%. La música que està disponible és fruit dels acords entre distintes discogràfiques i l’empresa responsable d’Spotify.

Finalment, us deixo amb un video sobre el funcionament del programa (en anglès), per si no m’he explicat gaire bé (segur que no) i enllaços a webs on es comparteixin llistes de reproducció (que aniré actualitzant). Si llegeixes tot això des del facebook no el podràs veure, hauràs de fer click aquí. I si t’animes, perquè no m’envies alguna llista de reproducció? El que vulguis, la teva selecció del teu artista preferit, les 10 millors cançons per… pel que sigui… Em faria molta gràcia! ;)


Spotify – the story from Spotify on Vimeo.

Webs on trobar més llistes:

Spotyshare
Spotify Lists
Your Spotify
Spotify Friends
Listiply
Specifyspot

Humus

Posted by – 19 January, 2009

humus-babazar

M’encanta l’humus. Feia una mica de temps que tenia tahina a casa però encara no m’havia animat a fer-ne. Total, que després de veure la recepta al fantàstic blog del Cocinero Fiel (amb un bon vídeo on veure com fer l’humus) no vaig trigar gaire en intentar-ho. Però com sempre, amb uns petits canvis:

– 200 gr de cigrons (una mica més) ja cuits
– 1 all
– Un raig d’oli d’oliva
– El suc de mitja llimona
– Sal
– Pebre
– Una cullerada de tahina (que es pot comprar a qualsevol súper asiàtic)
– Pebre dolç

Tan senzill com posar tots els ingredients a la batedora (menys el pebre dolç, que és posa per donar un toc a l’humus ja fet). Ho posem en un bol o plat, amb una mica del pebre dolç i un altre raig d’oli d’oliva, el més bo que tinguem. I ja està! Fàcil, oi?

A mi m’agrada menjar-lo amb un bon pa, com per exemple, algun que tingui llavors…

Fotografia | de Babazar

1r aniversari del blog

Posted by – 12 January, 2009

its-over-de-shermeee

Avui mateix aquest blog cumpleix el seu primer aniversari. Com que en realitat, el seu modest i únic objectiu és ser un veritable diari personals però amb les seves pàgines a la vista de tothom, em permetré el luxe de fer un resum de l’any que em permeti veure ràpidament què és allò que més m’ha cridat l’atenció.

Els meus veritables protagonistes d’aquest any han estat les pel·lícules, al cinema i a casa. I com que tinc la fortuna, al igual que amb la música, de poder gaudir de molts gèneres, poc cine del que he vist m’ha deixat la sensació d’haver preferit estar fent una altra cosa.

Pel que fa a les grans sales amb crispetes a les mans i després d’haver pagat una caríssima entrada, el millor d’aquest 2008, sense cap mena de dubtes, han estat dues obres d’art: Wall-E i El caballero oscuro. Menció especial per American Gangster.

En canvi, des de la comoditat del sofà de caseta, em costa molt decidir-me per unes poques pelis. He vist molt cinema que m’ha cautivat. De fet, al repàs que he fet de la llista, en un primer cop d’ull obtinc deu pelis destacables segons el meu criteri. Faig un esforç i les deixo només en cinc: [REC] (impresionant la por que em va fer), Ratatouille (magnífica), Casino Royale (un gran retorn d’un personatge clàssic i una increible primera escena), Juno (deliciosa) i Hijos de los hombres (amb una de les millors escenes que he vist mai, segons el meu parer).

La lectura serà la primera espineta clavada de l’any. I és que llegeixo menys del que m’agradaria. Hauria de deixar més de banda l’ordinador i buidar la pila de llibres que tinc al despatx… Escollir el millor de l’any em sembla molt fàcil: Harry Potter i les relíquies de la mort. I sí, ho mantindré protesti qui protesti i digui el que digui. Sóc un fan incondicional de les aventures del jove mag (versions literàries) i la última entrega em va emocionar. La menció especial és per El juego de Ender, una molt grata sorpresa per un ignorant de la obra de Orson Scott Card.

Un dels pilars del blog, com a mínim pel que fa a la quantitat d’entrades que hi ha al respecte, han estat les receptes. No pretenc (ni puc) fer propostes cuilinaries propies, sinó simplement anotar les meves versions d’aquelles receptes que trobo per internet i poso en pràctica a casa per trobar-les ràpidament quan necessito consultar-les. No destacaré cap recepta en particular, però si que mencionaré l’anècdota, i és que he publicat una recepta per encàrrec, un risotto de bolets que em va demanar en Sergi.

Pel que fa a la fotografia, una de les meves passions (com a mínim durant aquest any, més endavant ja veurem), vaig començar publicant de tant en tant alguna de les meves fotos, vaig deixar constància del dia que em vaig comprar un 50mm, vaig fer un experiment convocant un photowalk a Barcelona, vaig esmentar una genial exposició al Maremàgnum on hi havia una foto feta per mi, vaig formar part d’un photowalk a multitudinari a nivell nacional i he acabat muntant un photoblog.

Sempre intento ser prudent, però al final, no puc estar-m’hi de dir la meva. I com que aquest és el meu espai, dic el que em dóna la gana. Ho he fet sobre diversos temes (i fins i tot en castellà per aconseguir més ressó) com per exemple el vídeo a flickr, he intentat mantenir-me ferm en el meu desitg de no voler un iPhone, he respost a la crítica més habitual que es fa als blogs comercials i he opinat sobre els drets d’autor en ralació a internet. Tampoc he pogut mossegar-me la llengua sobre el meu Barça i vaig criticar a Deco i Eto’o i em vaig acomiadar de la màgia d’en Ronnie. I també m’he atrevit a trencar una llança a favor de les persones amb discapacitat intel·lectual, pel que fa als Jocs Paralímpics i per la situació penal de molts d’ells.

Si passem a altres coses una mica més intrascendents arribem als videojocs, un altre de les meves aficions. I com que tinc una predilecció obsessiva amb Nintendo, l’any ha estat un monogràfic de Wii i NDS. Pel que fa a la primera, del que he jugat, molt destacables tres títols: Super Smash Bros. Brawl, Mario Kart Wii i Zack and Wiki. I per la portàtil The Legend of Zelda: Phantom Hourglass i Elite Beat Agents.

A mitjans de l’any se’m va acudir el que crec que és una bona idea: anar fent un resum mensual d’aquelles notícies d’allò que succeixi al món i que em cridin l’atenció. Crec que és una bona manera de contextualitzar la resta de coses que anoto per aquí i em soluciona el petit problema que tinc a l’hora de situar temporalment els esdeveniments que es converteixen en material de diaris i telenoticies.

Només tinc dues entrades sobre música durant aquest primer any però estic prou content amb les dues: quan vaig anar al concert de Sigur Rós i els vuit discs que més he escoltat durant el 2008.

I per anar finalitzant aquest post interminable, algunes de les coses que he senyalat sota l’etiqueta de personal: amb un grup de companys de la facultat hem publicat un llibre, Higiene y prevención de la Ansiedad. També recordo la primera Twittbarna i l’enèssima vegada que no em perdo els espectaculars focs de Blanes. I si algú vol un parell de suggerències a l’hora de viatjar a Eivissa les pot trobar aquí.

Durarà això un any més? Jo aposto a que sí

Fotografia | It’s over… de Shermeee

Antes que el diablo sepa que has muerto

Posted by – 10 January, 2009

antes-que-el-diablo-sepa-que-has-muerto

Aquesta pel·lícula ha estat un gran èxit de crítica, una de les més aclamades del ja finalitzat 2008. Tot plegat té el perill d’elevar en excés les expectatives de qui s’apropi a la peli, que és el que em sembla que m’ha succeït.

En el meu cas, sense saber gairebé res de l’argument, i només havent sentit elogis, m’he trobat amb un drama de característiques majúscules que, tot i veure’n clarament les virtuts, se m’ha fet un pèl llarga i lenta.

Però realment és la única pega que li puc trobar, i és que les virtuts semblen una llista del súper de la compra setmanal: bons personatges, excel·lent evolució d’aquests, magnífica historia, perfectament explicada, molt bones interpretacions, impactant en els moments precisos…

Gairebé mai comento res sobre el contingut dels arguments de les pel·lícules que veig i aquesta no serà una excepció. Només diré que és un drama tràgic i que en resum es tracta d’una bona pel·lícula que suposo agradarà als amants del cinema.

PD: M’oblidava d’esmentar la sorpresa, al meu entendre, que ha estat la interpretació de Ethan Hawke, actor pel qual no tinc cap filia especial (al contrari) però que em sembla que està genial en el seu paper de fracassat. A veure si repeteix als seus pròxims treballs.

Tràiler

Crítiques

‘Antes que el Diablo Sepa que has Muerto’, perro viejo a Blogdecine
‘Antes que el diablo sepa que has muerto’, mucho título para este film a Blogdecine