A la música no li faig gaire cas dins aquest blog, però tenia ganes de fer un petit repàs a què he estat escoltant al llarg d’aquest 2008.
No sóc un especial amant de la música, no sóc el tipus de persona que la té de fons a casa o quan està a la oficina. Sí que l’escolto sempre quan em desplaço dins la ciutat o quan agafo el cotxe (en aquest últim cas generalment la radio). Mmmmm… estic pensant que també n’escolto quan escombro i frego el pis…
Total, anem al gra, el que m’ha cautivat durant el 2008, que no té perquè ser d’aquest mateix any, sense cap ordre especial:
John Mayer – Continuum
El meu campió particular, de llarg, he escoltat aquest disc desenes de vegades. Vaig descobrir a en John Mayer gràcies a un twitter de no recordo qui i he de dir que amb mi s’ha guanyat un fan. Normalment, quan conec a algun grup o cantant i m’agrada, no acostumo a revisar la seva discografia anterior. No sé ben bé per què. En aquest cas no ha estat així, el que és un petit indicador personal de com m’ha cautivat. L’ús de guitarres de John Mayer em recorda molt a Eric Clapton, poder per això m’ha agradat tant…
Waiting on the world to change
Pastora – Circuitos de lujo
Pastora té l’honor de protagonitzar la cançó que més fàcilment em posa de bon rotllo, Lola, especialment durant els 20 primers segons, que pertany al disc La vida moderna. Ja havia escoltat altres cançons i discs però mai m’havien convençut. Amb Circuitos de lujo ho han fet, ha estat un treball que he escoltat a la majoria de les meves excursions fotogràfiques solitàries.
Cuanta vida
Nach – Un día en suburbia
El hip hop en castellà comença a viure una maduresa excel·lent, després d’anys d’intents sense talent. Ja en fa uns quants que tenim uns quants representants de moltíssima qualitat, dentre ells Nach (o ToteKing, una altre que he escoltat bastant aquest 2008). Si tens curiositat per escoltar grans canços amb bones lletres, rimes ben aconseguides i jocs de paraules enginyosos, Un dia en suburbia és un bon punt de partida. Un gran disc.
Amy Winehouse – Back to black
La nova diva de la música negra amb referències al jazz i blues, que ves a saber quant temps serà capaç de sobreviure a la seva vida d’excessos. Ara bé, si no ho fa, després de tant que l’hem escoltada (poder fins i tot massa), preparem-nos per assumir un nou mite musical. Una predicció de futur gratuita, eh?
Personalment m’encanta la seva veu trencada i, evidentment, la música que interpreta.
Back to black
OST Dreamgirls
Una pel·lícula que em va agradar molt, un musical excel·lent, amb una banda sonora que treu la respiració. Música negra al estil Motown que a mi sempre m’ha encandilat. M’he escoltat la banda sonora tantes vegades que el dia que torni a veure la peli (ja en tinc ganes) me la passaré cantant.
Listen (Beyoncé)
La Casa Azul – La revolución sexual
Un altre dels grans descobriments de l’any. Una llàstima el penós espectacle que hem viscut amb el chiki-chiki (no per la cançó en si mateixa o la representació a la casposa Eurovisió, sinó pel debat a nivell nacional que es va crear) ja que La revolución sexual és un tema magnífic, com tot el disc. Les lletres són tan, tan senzilles i tan properes que les podria haver signat algú que hagués crescut juntament amb mi, el que fa que em senti molt identificat amb molts dels temes. I musicalment, una obra d’art fent servir l’experimentació amb sons poc típics. Imprescindible i divertidíssim.
La revolución sexual
Dido – Safe trip home
Adoro la música de Dido. Penso que ha interpretat alguns dels temes que més seran recordats de finals dels 90 i la primera dècada del 2000 durant molt de temps. I tot que em sembla que tot plegat, comparant-lo amb els seus anteriors treballs, Safe trip home és força fluix, no puc negar que m’agrada bastant. Extranyament amarg i dolç alhora.
Don’t believe in love
Sigur Rós – Med sud eyrum vid spilum endalaust
Aquest islandesos han posat la màgia del 2008. O els estimes o els odies. I jo sóc del segon primer grup. Fa poquets mesos vaig poder veure’ls actuar en directe i continuen sent una meravella. Pura poesia musical (perquè les lletres no s’entenen ni papa). No és el seu millor disc en la meva modesta opinió, però igualment és increible.
Gobbledigook
Vinga, no siguis tímid/a i si has arribat fins aquí, digue’m què és el que més has escoltat durant aquest darrer any…