S’està acabant l’any i estic aprofitant la recta final per veure algunes pelis que tenia pendents, entre elles aqusta, Sin City (i encara em queden unes quantes).
Necessitava veure Sin City després d’haver gaudit moltíssim de 300, una altra adaptació d’un còmic de Frank Miller. I com que amb el pas dels anys he pres consciència de com et poden esguerrar una pel·lícula unes altes expectatives, en aquest cas no tenia gaires esperances de trobar-me un entreteniment especialment destacable. I sense ser un coneixedor del còmic original, l’únic que m’esperava era trobar una mena d’homenatge a l’estil narratiu i a l’aparença visual d’aquest.
I la veritat és que, tot i resultar força estrany no val la pena negar que té la seva gràcia. Sin City és un producte resultant de l’edició digital a discreció i a vegades exagerada. Però crec que se li pot perdonar perquè el sentit que té la peli és veure un còmic amb un estil molt peculiar en moviment.
Pel que fa al contingut, a l’argument… doncs també resulta ser estrany. És evident que la manera de narrar fets sobre unes vinyetes i a través de fotogrames té poc a veure. Però repeteixo que Sin City s’ha de veure amb uns ulls diferents als que acostumem a fer servir amb la major part del cinema.
Com a experiment em sembla una peli molt acertada, per passar l’estona, per veure quelcom diferent (com per exemple molta sang blanca) amb un llenguatge diferent al que estem acostumats al cinema. I poca cosa més.
Tràiler