Month: December 2008

El que més he escoltat durant el 2008

Posted by – 30 December, 2008

discs-2008

A la música no li faig gaire cas dins aquest blog, però tenia ganes de fer un petit repàs a què he estat escoltant al llarg d’aquest 2008.

No sóc un especial amant de la música, no sóc el tipus de persona que la té de fons a casa o quan està a la oficina. Sí que l’escolto sempre quan em desplaço dins la ciutat o quan agafo el cotxe (en aquest últim cas generalment la radio). Mmmmm… estic pensant que també n’escolto quan escombro i frego el pis…

Total, anem al gra, el que m’ha cautivat durant el 2008, que no té perquè ser d’aquest mateix any, sense cap ordre especial:

John Mayer – Continuum

El meu campió particular, de llarg, he escoltat aquest disc desenes de vegades. Vaig descobrir a en John Mayer gràcies a un twitter de no recordo qui i he de dir que amb mi s’ha guanyat un fan. Normalment, quan conec a algun grup o cantant i m’agrada, no acostumo a revisar la seva discografia anterior. No sé ben bé per què. En aquest cas no ha estat així, el que és un petit indicador personal de com m’ha cautivat. L’ús de guitarres de John Mayer em recorda molt a Eric Clapton, poder per això m’ha agradat tant…

Waiting on the world to change

Pastora – Circuitos de lujo

Pastora té l’honor de protagonitzar la cançó que més fàcilment em posa de bon rotllo, Lola, especialment durant els 20 primers segons, que pertany al disc La vida moderna. Ja havia escoltat altres cançons i discs però mai m’havien convençut. Amb Circuitos de lujo ho han fet, ha estat un treball que he escoltat a la majoria de les meves excursions fotogràfiques solitàries.

Cuanta vida

Nach – Un día en suburbia

El hip hop en castellà comença a viure una maduresa excel·lent, després d’anys d’intents sense talent. Ja en fa uns quants que tenim uns quants representants de moltíssima qualitat, dentre ells Nach (o ToteKing, una altre que he escoltat bastant aquest 2008). Si tens curiositat per escoltar grans canços amb bones lletres, rimes ben aconseguides i jocs de paraules enginyosos, Un dia en suburbia és un bon punt de partida. Un gran disc.

Amy Winehouse – Back to black

La nova diva de la música negra amb referències al jazz i blues, que ves a saber quant temps serà capaç de sobreviure a la seva vida d’excessos. Ara bé, si no ho fa, després de tant que l’hem escoltada (poder fins i tot massa), preparem-nos per assumir un nou mite musical. Una predicció de futur gratuita, eh?

Personalment m’encanta la seva veu trencada i, evidentment, la música que interpreta.

Back to black

OST Dreamgirls

Una pel·lícula que em va agradar molt, un musical excel·lent, amb una banda sonora que treu la respiració. Música negra al estil Motown que a mi sempre m’ha encandilat. M’he escoltat la banda sonora tantes vegades que el dia que torni a veure la peli (ja en tinc ganes) me la passaré cantant.

Listen (Beyoncé)

La Casa Azul – La revolución sexual

Un altre dels grans descobriments de l’any. Una llàstima el penós espectacle que hem viscut amb el chiki-chiki (no per la cançó en si mateixa o la representació a la casposa Eurovisió, sinó pel debat a nivell nacional que es va crear) ja que La revolución sexual és un tema magnífic, com tot el disc. Les lletres són tan, tan senzilles i tan properes que les podria haver signat algú que hagués crescut juntament amb mi, el que fa que em senti molt identificat amb molts dels temes. I musicalment, una obra d’art fent servir l’experimentació amb sons poc típics. Imprescindible i divertidíssim.

La revolución sexual

Dido – Safe trip home

Adoro la música de Dido. Penso que ha interpretat alguns dels temes que més seran recordats de finals dels 90 i la primera dècada del 2000 durant molt de temps. I tot que em sembla que tot plegat, comparant-lo amb els seus anteriors treballs, Safe trip home és força fluix, no puc negar que m’agrada bastant. Extranyament amarg i dolç alhora.

Don’t believe in love

Sigur Rós – Med sud eyrum vid spilum endalaust

Aquest islandesos han posat la màgia del 2008. O els estimes o els odies. I jo sóc del segon primer grup. Fa poquets mesos vaig poder veure’ls actuar en directe i continuen sent una meravella. Pura poesia musical (perquè les lletres no s’entenen ni papa). No és el seu millor disc en la meva modesta opinió, però igualment és increible.

Gobbledigook

Vinga, no siguis tímid/a i si has arribat fins aquí, digue’m què és el que més has escoltat durant aquest darrer any…

Piratas del Caribe: En el fin del mundo

Posted by – 29 December, 2008

piratas3

Imaginem per un moment que estàs llegint aquestes línies, i que no has vist encara la tercera entrega d’aquesta sèrie de pelis de pirates. Has vist la primera part i la segona et va deixar l’ai al cor per culpa d’un argument sense finalitzar. I en conseqüència no et faria res veure com s’acaben les aventures de Jack Sparrow. Imaginem a més que tindràs en compte el que llegeixis aquí. Doncs deixa’m dir-te una cosa: estalvia-t’ho.

Acabo de veure una pel·lícula plagada d’escenes sense sentit i absurdes moltes d’elles. Quan per fer una peli trepidant d’aventures els guionistes recorren a infinits girs un darrera l’altre, que en aquest cas són les traicions que es fan els protagonistes, és que alguna cosa falla.

Si a això li sumem el ridícul d’algunes escenes com el que fa la boda celebrada durant la batalla final (poques coses he vist més patètiques) o en general aquesta última lluita (que a més és interminable) fa que el producte resultant sigui per oblidar.

La veritat és que ho trobo una llàstima. Allò que va començar (i on s’hauria d’haver acabat) amb La maldición de la Perla Negra, el retorn de les pel·lícules d’aventures de pirates, amb clares referències al meu adorat Monkey Island, amb acció i humor i un bon acabat general, que va baixar la qualitat durant la segona part (que tot i així era entretinguda), es desfà per complert amb Piratas del Caribe: En el fin del mundo.

De debò, no et perds res (mentida, et perds un conyàs de gairebé tres hores).

Tràiler

Crítiques

‘Piratas del Caribe: En el Fin del Mundo’, decepcionante y vacío espectáculo a Blogdecine
‘Piratas del Caribe: en el Fin del Mundo’, eterna conclusión a Blogdecine

Sin City

Posted by – 28 December, 2008

sin-city

S’està acabant l’any i estic aprofitant la recta final per veure algunes pelis que tenia pendents, entre elles aqusta, Sin City (i encara em queden unes quantes).

Necessitava veure Sin City després d’haver gaudit moltíssim de 300, una altra adaptació d’un còmic de Frank Miller. I com que amb el pas dels anys he pres consciència de com et poden esguerrar una pel·lícula unes altes expectatives, en aquest cas no tenia gaires esperances de trobar-me un entreteniment especialment destacable. I sense ser un coneixedor del còmic original, l’únic que m’esperava era trobar una mena d’homenatge a l’estil narratiu i a l’aparença visual d’aquest.

I la veritat és que, tot i resultar força estrany no val la pena negar que té la seva gràcia. Sin City és un producte resultant de l’edició digital a discreció i a vegades exagerada. Però crec que se li pot perdonar perquè el sentit que té la peli és veure un còmic amb un estil molt peculiar en moviment.

Pel que fa al contingut, a l’argument… doncs també resulta ser estrany. És evident que la manera de narrar fets sobre unes vinyetes i a través de fotogrames té poc a veure. Però repeteixo que Sin City s’ha de veure amb uns ulls diferents als que acostumem a fer servir amb la major part del cinema.

Com a experiment em sembla una peli molt acertada, per passar l’estona, per veure quelcom diferent (com per exemple molta sang blanca) amb un llenguatge diferent al que estem acostumats al cinema. I poca cosa més.

Tràiler

Crítiques

‘Sin City’, soso e irregular cine negro a Blogdecine

Cars

Posted by – 27 December, 2008

cars

Amb Cars ja no tinc cap pel·lícula pendent de Pixar, i després d’haver-la vist, no lamento gens no haver pagat una entrada en el seu moment per veure-la al cine, com sí ho vaig fer amb Ratatouille.

L’he trobat, de llarg, la pitjor de totes les produccions d’aquesta companyia d’animació. Però tot i així, li dóna diverses voltes a moltíssimes de les preteses pelis d’animació d’avui en dia.

Crec que el més just és assenyalar que Cars és excessivament infantil per una persona adulta (tot i que, com jo, gaudeixi dels productes pels petits de la casa) i conté un argument terriblement fàcil i previsible en excés. I per trobar-hi pegues, fins i tot s’hi canta una cançó al més pur estil musical (cosa que em sembla que no havia succeït mai amb Pixar). Ho puc resumir dient que argumentalment m’ha semblat d’allò més simplona.

La gràcia (que és molta) de la peli és l’excel·lent univers construït al voltant dels protagonistes, cotxes humanitzats, amb alguns personatges simpatiquíssims. Univers que és d’una excel·lència tècnica increible, com ens tenen acostumats aquesta colla, que per ell mateix val la pena.

Recomanable amb reserves. Només per a amants de l’animació i seguidors dels treballs de Pixar.

Tràiler

Crítiques

‘Cars’, otra joya de Pixar a Blogdecine
“Cars” de John Lasseter y Joe Ranft a Moonfleet

Daus de pollastre al curry

Posted by – 15 December, 2008

dauets-de-pollastre-amb-curry

El món dels tàpers és apassionant. A la meva feina, un company acostuma a portar un plat de pollastre que li surt prou bo. Al final vaig haver-li de demanar com ho fa i, després de fer alguna petitíssima variació, aquesta és la meva versió dels daus de pollastre al curry.

Per a dues persones:

– Mig litre de llet
– Dos pits de pollastre
– 1 porro
– 1 all
– Un grapat de pinyons
– Un grapat de panses
– Nou moscada
– Curry
– Pebre
– Sal
– Orenga
– Sèsam
– Oli d’oliva

El meu truc per deixar el pit de pollastre ben sucoset és deixar-lo marinant una hora (o més) amb llet. I es nota. Moltíssim.

Piquem el porro i l’all i el sofregim amb un bon raig d’oli d’oliva. Quan esta tot dauradet és el moment de posar-hi els pits tallats a daus (i ben escorreguts). Ara és el moment de posar-hi una mica de nou moscada, sal, pebre i orenga. Quan porti una estoneta fent xup-xup hi podem afegir els pinyons i les panses.

Quan falti una mica perquè el pollastre estigui llest, escampem una culleradeta de curry (molt poquet, una cullera de postres), remenem, deixem uns segons i emplatem.

Finalment decorem amb una mica de sèsam.