Psiquiatras, psicólogos y otros enfermos
Rodrigo Muñoz Avia
Ed. Alfaguara
ISBN: 978-84-204-6739-9
Vaig decidir llegir aquest llibre amb un títol tan suggerent per satisfer les meves petites ànsies masoquistes. Sempre he trobat que riure’s d’un mateix és un exercici bastant sa i per sort o per desgràcia, les paròdies sobre la meva professió són numeroses.
En aquest sentit he acabat un tant decepcionat del llibre, perquè els professionals de la salut mental que hi apareixen són personatges altament extremats. No dic que dins de la professió no hi existeixin persones com les retratades al llibre, no som persones diferents a la resta de la gent, i per tant, gent extranya tenim dins el col·lectiu. Però tots ells acaben definits com a persones desquiciades (en part com el mateix protagonista), i trobo a faltar més “finura” i menys traç gruix en el dibuix d’aquests persontages.
En tot cas, si has llegit aquest llibre o penses fer-ho, vull dir-te que per norma general, els qui ens dediquem a la salut mental i al benestar de les persones no som així. Espero que no sigui perquè l’autor hagi tingut tan males experiències amb nosaltres… Si és així, ¡Rodrigo, mándame un email!
Pel que fa a la història, la compararé amb l’anterior llibre que he llegit, l’entretingut Ja en tinc trenta! I és que hi he trobat alguna similitud i certes diferències que em serveixen per valorar-lo.
En primer lloc, els protagonistes tenen molt en comú: són homes que aparentment tenen unes vides plàcides i de sobte, gràcies a factors externs, aquesta placidesa es transforma en problemes. És llavors quan han de buscar el camí que els redreci cap a la felicitat o a un estat que se li assembli. A més, ambdues noveles estan escrites en clau d’humor, buscant la complicitat del lector.
I ara venen les diferències. Psiquiatras, psicólogos y otros enfermos és molt més amarg i àcid que el Ja en tinc trenta!. Aquí, el protagonista, es mou dins una inquietud molt més àmplia i molt més profunda, on la comicitat es troba en la ironia i sarcasme i que fa servir per relatar els esdeveniments i en el surrealisme d’allò que li suceeix. Ja en tinc trenta! era molt més lleuger, més comic per la personalitat del protagonista. Mentre que el segon era un passarell, el primer és un desgraciat.
Aquest és el fort del llibre que ens ocupa. L’autor demostra un saber fer força destacat i és capaç de fer-nos somriure en certs passatges d’important amargor. Això sí, el que m’agradaria senyalar també, és que la carència principal del relat és el baix ritme que manté la historia. Amb mi i la meva lectura, Psiquiatras… s’ha arriscat a perdre un lector en certs moments per no enganxar-me tant com jo necessito. Ara bé, això és molt personal, i em sembla que últimament tinc necessitats molt intenses en aquest sentit.
Per últim destacaré que el final del llibre m’ha causat sensacions oposades. Per un costat m’ha deixat fred la resolució sobtada del tram final i una de les conclusions de la historia, la que fa referència al meu gremi (que em fa pensar que en realitat la crítica no és una parodia sinó una afrimació literal). D’altra banda, la segona de les conclusions, desde un punt de vista professional la comparteixo totalment (el que em fa pensar que per molt psicòlegs o psiquiatres que siguem alguns, no ens diferenciem de les persones que tan sols comptem amb sentit comú, com l’autor o el protagonista). I no diré res més perquè tinc per costum no desvetllar detalls de la historia.
En qualsevol cas, el llibre és recomanable, m’ha agradat molt com escriu Rodrigo Muñoz. Però desitjo que la resta de la seva obra contingui una mica més de marxa.
Per cert, l’autor disposa del seu propi blog i sembla interessant…
