Sóc un fan de les películes de Pixar des de fa ja uns quants anys. Toy Story, Monstruos S.A., Buscando a Nemo, Los Increíbles… Totes elles són sinònims de fabulosos contes desenvolupats gràcies a les més meravelloses tècniques digitals posades en pràctica per artistes.
Algunes d’elles no les he anat a veure al cine, com Los Increíbles o Ratatouille, perquè a priori tenen uns arguments que no em semblen gaire atractius (tot i saber que seran pel·lícules que no em quedaran pendents perquè les veuré més tard en DVD). I llavors sempre m’arrepenteixo de no haver comprat una entrada…
En el cas de Ratatouille, possiblement sigui la millor de totes les que he vist. Un argument de conte infantil, amb tot el que això comporta, i un pas més enllà pel que fa a l’animació digital, una veritable obra d’art.
Pixar fa pelis per a nens que poden gaudir tots els adults. I quan ets un nen gran, veure’n una et produeix el mateix que li passa al senyor Ego (persontage de Ratatouille) quan tasta el plat que li dóna nom a la pel·lícula (la millor escena de la peli).
I aquesta és una sensació meravellosa i especial.
No puc esperar a veure Wall-E als cines aquest estiu…
Traìler
Més informació
Entrada de Ratatouille a la Wikipedia
Crítiques
‘Ratatouille’, cine con mayúsculas de Pixar a Blogdecine
[...] Amb Cars ja no tinc cap pel·lícula pendent de Pixar, i després d’haver-la vist, no lamento gens no haver pagat una entrada en el seu moment per veure-la al cine, com sí ho vaig fer amb Ratatouille. [...]