Com a regla general m’agraden les pel·lícules de Woody Allen (amb algunes excepcions, clar). Alguns dels seus drames són senzillament brillants i algunes de les seves comèdies magistrals. I dic això tot i saber que em falta per veure bona part de la seva filmografia (inclosos alguns dels seus considerats clàssics).
Un cop assenyalada la meva relació entre en Allen i jo, em disposo a fer un brevíssim comentari sobre Scoop. I si és breu, és perquè no mereix gaire cosa més.
Scoop entra dins la categoria de les comèdies. I comèdies lleugeres de debò. Realment és una peli que no crec que tingui res d’especial (ni l’Scarlett Johansson ni en Hugh Jackman, que seran molt guapos però aquí estan molt lluny de lluir-se a nivell interpretatiu, segurament pel guió). L’argument és simple i habitual, a més de previsible. Però realment no crec que es busqués una cosa diferent a l’hora de fer aquesta pel·lícula.
L’únic realment destacable és el mateix Woody Allen, que, com sempre, fa d’ell mateix: un neuròtic verborrèic. I si ets del tipus de persona que no pot amb ell, continuaràs sense poder suportar-lo i a més aquesta peli et semblarà una soberana pèrdua de temps.
Tot plegat fa tenir la sensació que aquest senyor ha fet aquesta pel·lícula simplement per passar l’estona i passar-s’ho bé amb els seus amics. I segur que ho han aconseguit.
Resumint, si no la veus no t’hauràs perdut res. Ara bé, per passar l’estona, Scoop no és una mala elecció.
Tens ganes d’anar al cine, mires la cartellera i busques alguna cosa interessant. Trobes poca cosa (bé, no és del tot cert, hi ha alguna coseta que sí ho és però en VOSE, però com que no vas sol, descartes aquesta possibilitat). I mig animat per algunes crítiques que has llegit, decideixes anar a veure l’última superproducció signada per Marvel.
Iron Man és un dels poquets superherois que em semblaven interessants quan era ben petit i llegia de tant en tant algun còmic. Però no entrava dins la categoria dels grans de debò: Spiderman, Superman i Batman. Més aviat era un dels de segona fila i per això no m’interessava massa aquesta pel·lícula.
Doncs després d’haver vist Iron Man, he de dir que m’ha deixat un bon gust de boca. Sense ser res de l’altre dijous, compleix perfectament. Persontatges que no són buits, argument simple però no mal construit, amb un guió que no perd força, acció sense desmesura… Resumint, certament lloable per no caure en alguns defectes fàcils més que pels seus encerts (deixant a banda els efectes especials, que són una meravella).
Destacaré que Iron Man és una posta en escena del que serà una saga (una trilogia poder?), de manera que el veritable protagonista triga en aparèixer, mentre el metratge s’entreté més en com neix aquest. I si no creus que ens esperen unes quantes entregues, espera a que finalitzin els crèdits al acabar la pel·lícula…
En conclusió, una nova aproximació personal a un superheroi que sembla que s’està posant de moda a Hollywood (sembla que s’adonin ara que per fer grans taquilles no és condició indispensable fer un bodrio infumable). Una excel·lentalternativa per una estona d’esbarjo “crispeter”.
I abans que m’oblidi! Avui incloc el comentari de la meva princesa sobre la pel·lícula. Ràpid i curt, en una frase: “Al final no s’han acabat donant un petó!”. Que ningú em reclami responsabilitats…
Acabo fent un incís, ja que si estàs legint això i t’interessen les pel·lícules amb aquest tipus de protagonistes, deixa’m preguntar-te si has vist ja la millor peli de superherois que s’ha fet mai? Es diu El protegido…
Sense cap mena de dubte, la saga Mario Kart serà una de les que recordaré tota la meva vida. Les hores que m’han fet gaudir tots els jocs que han sortit sota aquest nom són incontables. I quan dic tots em refereixo literalment a tots (menys el de GBA). Des del Super Mario Kart per la SNES (possiblement la consola que més he gaudit) fins el de Wii, que és el motiud’aquesta entrada.
Val a dir que menys el primer dels jocs, tots, per un motiu o un altre m’havien decepcionat en certa mesura. Jo crec que principalment pel l’escàs nivell de dificultat que tenien els jocs exceptuant l’infern que suposaven les curses de 150cc al Super Mario Kart. I en segon lloc per algunes “millores” introduides a cada joc que crec que no li aportaven res positiu (sense anar més lluny, el famós snaking a la NDS o els dos conductors per kart al Mario Kart: Double Dash per a la GC). I tenia dos motius per tenir por amb el Mario Kart Wii: El control amb el volant (por mínima perquè es pot fer servir el pad de la GC) i sobretot la possibilitat de pilotar motos.
Doncs després de jugar-hi bastant estic en disposició d’afirmar que el Mario Kart Wii està al mateix nivell que el Super Mario Kart. Anem a veure el perquè del meu atreviment:
1. Circuits: No tinc paraules per descriure com m’han agradat els 16 circuits dissenyats per aquesta nova entrega. Llargs, originals, plens de dreceres, amb alguns trams de dificultat lleugerament alta… Una meravella. No recordava aquesta sensació amb un Mario Kart des de… bé, de fet,no la recordava. La única llàstima és que no siguin 32 enlloc de 16.
2. Les motos: El meu gran temor abans de jugar. L’encís després de fer-ho. El control de les motos és diferent, especialment a l’hora de derrapar per agafar les corves, però se li pot treure molt de partit a aquests vehícles. M’han agradat tant que ara mateix només corro amb les motos! Quina gran idea!
3. Dificultat: La justa. Molt senzill a 50cc i 100cc, però no tant a 150cc. Tot i així jo preferiria que fos més complicat.
4. Dinàmica de la cursa: En la línia de la resta de Mario Karts, excloent el de SNES. El gran repte si vols guanyar una cursa és sobreviure a les cacicades a les que et sometran els rivals amb l’ajut dels ítems que vas recollint mentre corres. Al Super Mario Kart (SNES) hi existia un component més important de “simulador” de conducció. Era molt important aprendre de memòria el recorregut del circuit i esgarrapar totes les dècimes possibles a cada tram, on una sortida de pista et condemnava a no poder guanyar la cursa. Des de llavors això va canviar. Per bé o malament. I creix la importància de la sort o saber defensar-te de la resta de rivals. Com la IA de la màquina no és molt destacable, si jugues sol no ho notaràs en excés. Però quan juguis a l’online, cada cursa es convertirà en una increible batalla on per desgràcia, la sort hi té massa pes.
5. Online: No estic acostumat a jugar a jocs online, la veritat. Però avui en dia, en un joc com aquest és imprescindible. Les partides són molt còmodes i ràpides. Trobo a faltar la possibilitat de fer campionats, ja que es tracta de córrer una cursa rera l’altre. Poder això es pot fer amb els amics, però de moment no ho he probat. Encara no sé si els meus amics amb una wii l’han comprat. Si llegeixes això i vols deixar als comentaris un codi d’amic del Mario Kart Wii, no et tallis.
6. Control amb el volant: Sorprenentment he llegit a alguns blocs que és complicat fer servir aquest tipus de control. Jo, acostumat tota la vida a pads de totes les formes i colors, i no haver tingut mai un volant amb el que jugar a jocs de carreres (que en realitat no m’apassionen), crec que és increiblement fàcil jugar al Mario Kart Wii amb el seu volant. I qui digui el contrari o no ho ha probat (o no més de cinc minuts) o té un problema físic.
Les conclusions ja les he anotat al principi de l’entrada i de totes maneres estan implícites després d’haver escrit tota aquesta parrafada: Mario Kart Wii és un must have d’aquesta consola i un dels jocs més divertits que crec que et pots trobar avui en dia.
