ibelchi.com blog

Al final no m’he resistit i parlaré de futbol. I en quin moment començo a fer-ho. En realitat m’hi vull resistir al màxim perquè intento escriure sobre el que entenc i de futbol, hi entenc com qualsevol aficionat de carrer: menys del que ell mateix pensa.

Per això vull tocar un petit tema sobre el que crec que puc opinar. No vull dissertar sobre si fa falta una neteja al vestidor de can Barça, si Guardiola és la persona adequada per tornar-nos a l’èlit… perquè no en tinc ni idea. En realitat, el tema que vull tractar és una banalitat: Els xiulets que van rebre durant l’últim partit de la lliga 07/08 al Camp Nou Eto’o i Deco.

Sembla ser que tots dos jugadors ja estan pensant en marxar-se, especialment Eto’o, indignats pel tracte que van rebre durant aquest últim partit. Sense entrar a valorar si ja tenien o no un peu fora el club o si seria convenient o no que marxessin, vull intentar explicar el que va passar.

Com a aficionat culé, he de reconèixer que som molt especials. Històricament som patidors, negatius i impacients (tot i que joc formo part de la generació que va començar a interessar-se pel futbol quan es va començar a gestar el Dream Team). No som el perfecte exemple de l’afició que sempre està amb el seu equip i que es deixa la gola a cada partit animant als seus jugadors. Però alhora que patim aquests defectes, tenim unes virtuts. Com per exemple, estar tremendament orgullosos dels nostres colors i dels valors que representa el nostre club. I aquí és on està l’orígen del problema.

Després de dues temporades on les hem vist de tots colors (decadència del millor jugador que han vist mai molts ulls inclosos els meus, síndrome de vedettes a molts jugadors, “rajades” de jugadors sobre companys en públic, falta de títols, sensació de que les lligues les ha guanyades un equip menys dolent, humiliació al Santiago Bernabeu a falta de tres jornades per acabar el campionat, etc.), l’últim que es podia tolerar és que dos dels jugadors més estimats i admirats des que estan al club no donguessin la cara en el moment que ho havien de fer (partit al Bernabeu) i per acabar-ho de rematar ens tractessín d’estúpids (qui s’empassa no sabien que que les targetes grogues que van veure durant el partit anterior al de Madrid els sancionaria de cara la següent jornada? Ja us ho dic jo, ningú). Quan era el moment d’estar allà, de passar-les putes, de pagar la penitència i transmetre el missatge que tot l’horror de la temporada també era responsabilitat d’ells, van amagar-se. Això va fer mal a l’afició.

I el mal és directament proporcional a la glòria que ells mateixos han aportat a l’equip. Té raó Thuram quan diu que ambdós jugadors tenen molta responsabilitat en el meravellós joc que hem gaudit les darreres temporades i els títols de Lliga i Champions. Però els culés valorem quan algú està a les dures i la les madures. I per suposat, és molt significatiu quan no és així. Reflexionem un segon sobre si hagués passat el mateix si els jugadors que s’ho haguessin fet venir bé per no passar vergonya al camp de l’etern rival haguessin estat persones que ens desperten tanta indiferència com Zambrotta o Abidal? Un gran poder comporta una gran responsabilitat li diria al jugador francés que ha defensat als seus companys. I no vull oblidar-me que aquesta temporada era una segona oportunitat després de l’estrepitós fracàs de l’anterior. Tot plegat fa que el gest d’ambdós jugadors fos la gota que va fer vessar el got.

Per acabar-ho d’adobar, diuen que les comparacions són odioses. I resulta que a la plantilla tenim un nouvingut d’aquesta temporada, un portent de força i esperit competitiu que es diu Touré Yaya. Jugador, que segons el meu punt de vista no tenia tanta responsabilitat com la majoria dels seus companys, ha donat la cara amb una hèrnia discal durant tres mesos. Chapeau.

Però per sort el temps col·loca a tothom al seu lloc. Si finalment aquests dos jugadors marxen, els acabarem recordant com el que han significat pel Barça. Eto’o com la representació de la fam de glòria, aquella pantera que només tenia en ment caçar la pilota per destrossar la xarxa de la porteria rival, una fera incontrolable per cap dels seus adversaris. I Deco com la figura de la intel·ligència, l’esperit de l’equip, la seva ànima, a qui tothom escoltava, qui era capaç de desmontar la columna vertebral de qualsevol equip gràcies a la seva força o la seva desmesurada tècnica. Dues peces clau per aconseguir la nostra segona Champions.

I si no marxen, de ben segur que ho oblidarem tot si tornen a ser les seves millors versions i si tots plegats (ells dos i l’afició), ens tornem a sentir orgullosos dels colors que defensem.