Month: May 2008

Conferències, presentacions, jornades i altres pífies

Posted by – 28 May, 2008

Acabo d’assitir al primer dia d’unes jornades, contingut de les quals intentaré parlar més endavant. De moment vull deixar constància d’unes petites reflexions que no són ni noves ni originals sobre la patètica forma en la qual s’acostumen a desenvolupar aquests actes.

I abans de començar la crítica vull deixar clar que aquests tipus d’esdeveniments els he viscut des dels dos costats de la barrera. Anem per feina, doncs.

*No has tingut el temps necessari per preparar la xerrada i no haver de llegir-la? És realment soporífer pels oients. Si és per problemes d’ansietat a l’hora de parlar amb públic, busca un psicòleg cognitiu conductual, t’ajudarà molt, t’ho prometo. I no significa que estiguis malament del cap, eh? Simplement t’ensenyarà a dominar aquest estat de nerviosisme i a poder afrontar tranquilament una exposició en públic…

*Seria possible que no omplissis la presentació (el powerpoint, normalment) de tanta informació? Tant en la xerrada globalment, com en les diapositives en si mateixes…

*Tan complicat és fer un bon powerpoint? Tant pel contingut (punt anterior) com per la forma (colors, gràfiques, imatges, tipografia…).

*És massa demanar que deixis una adreça de correu electrònic a la última diapositiva per si necessitem contactar amb tu?

*No seria convenient que la organització preparés el material pels oients? Em refereixo al contingut de les presentacions. L’experiència seria molt més instructiva i profitosa per tothom. Si a més estigués llesta abans de les jornades, seria la bomba! I no fa falta gastar paper, és tan senzill com muntar un wiki!

*I una pels oients, que avui no es salva ni l’apuntador: No podríem fer un esforç (titànic?) per apagar o silenciar els telèfons mòbils? Si és que avui en dia ja no sonen ni als cines més freqüentats pels adolescents! A veure si l’organització haurà de posar un anunci a través del projector com fan abans de les pel·lícules… (empreses de telefonia, aquí teniu un nou nínxol de negoci!).

Foto de capçalera | The Keynote Crowd at Northern Voice de kk+

Cigrons amb butifarra

Posted by – 26 May, 2008

– 1 porro (dels que es fumen, no)
– 1 all
– Un pot de cigrons cuits
– 2 botifarres
– Xampinyons
– Oli, sal, pebre…

Tallar i sofregir el porro i l’all. Afegir els xampinyons. Afegir les butifarres ben esquinçades. Quan ja estigui fet, abocar-hi els cigrons escorreguts i deixar que es faci tot plegat al gust (a mi m’agraden els cigrons ben refetots). Rectificar de sal i a menjar!

Fàcil, fàcil… Enlloc de porro es pot fer servir ceba tendra. El pròxim cop, abans d’afegir els cigrons, em sembla que deixaré que redueixi tot amb una mica de vi blanc i poder afegeixo alguna herba (una mica d’orenga? o arriscant més, un xic de menta?)…

Indiana Jones y el Reino de la Calavera de Cristal

Posted by – 25 May, 2008

A hores d’ara, si ensopegues amb aquesta entrada i tens un mínim d’interés per veure aquesta pel·lícula, ja estaràs ben servit (o servida) pel que fa a la lectura de crítiques sobre la última aventura d’Indiana Jones. Hauràs llegit comentaris que la posen a parir i d’altres que diuen que no es per tant. Deixa’m donar-te doncs un petit consell.

Indiana Jones y el Reino de la Calavera de Cristal, t’agradarà si encara ets capaç de veure una peli a través dels ulls d’una criatura. I no és gaire senzill això. Hem de pensar que el record que podem tenir de les anteriors pel·lícules és realment poderós. Indiana Jones va ser una saga que va revolucionar el cinema d’aventures de la decada dels 80! Llavors erem cinematogràficament més innocents i teniem uns vint anys menys.

Poder mantenir aquesta innocència no et treurà d’algun moment d’estupor al veure alguna escena, però, francament, per la diversió global, a mi em sembla perdonable. Però penso que és realment preocupant l’escassetat d’idees que mostra últimament Hollywood i la molesta tendència de refer el que està fet amb una o dues voltes més.

Destacable, molt destacable, és la interpretació de Harrison Ford, que es manté en plena forma i dona la talla al llarg de la peli. Em pregunto quantes hores de massatgista haurà necessitat. I el pas del temps es fa manifest en el personatge. Menys mal que no s’ha volgut recrear un Indy pel qual no haguessin passat els anys…

Menció especial a la dolenta dolentota, Cate Blanchett, que està soberbia.

Aprofita per veure al cinema (jo no ho havia fet amb les anteriors) la última peli de Indiana Jones on surt en Harrison Ford, ja que en un futur, no tinc cap dubte que la saga continuarà, però protagonitzada per titellot aquest d’en Shia LaBeouf

Tràiler

Més informació

Enllaç a la Wikipedia (anglès)
Enllaç a la Wikipedia (castellà)

Crítiques


Indiana Jones y el Reino de la Calavera de Cristal, devaluando la saga
a Zona Fandom
Indiana Jones y el Reino de la Calavera de Cristal a ionlitio
Indiana Jones y el Reino de la Calavera de Cristal a LZBlog
‘Indiana Jones y el Reino de la Calavera de Cristal’, en busca del cine perdido a Blogdecine
‘Indiana Jones y el Reino de la Calavera de Cristal’, efectivamente, no era la segunda venida de Cristo a Blogdecine
‘Indiana Jones y el Reino de la Calavera de Cristal’, puro entretenimiento a Blogdecine
‘Indiana Jones y el reino de la calavera de cristal’, popurrí de Spielberg a Blogdecine
‘Indiana Jones y el Reino de la Calavera de Cristal’, el sabor de la nostalgia a Blogdecine

Ja en tinc trenta!

Posted by – 16 May, 2008


Ja en tinc trenta!
Jordi Silva
Editorial Empúries
ISBN: 84-9787-098-0

A poc més d’un obrir i tancar d’ulls ja se’m presenta el feliç esdeveniment que suposa arribar a la bonica edat de 30 anys. I com a molts els hi haurà passat, aquest fet és el mòbil que motiva moltes conyes… I a mi, la primera, em va arribar en forma de llibre per Sant Jordi, i es titula Ja en tinc trenta!, escrit per en Jordi Silva.

No coneixia el llibre. No coneixia l’autor. De manera que tot el que em podia oferir era una absoluta incògnita. I un cop havent acabat de llegir-lo, no puc fer res més que recomanar-lo.

La novel·la explica la història d’un jove a punt de fer trenta anys (jove, evidentment) a qui en aquest banal moment de la seva vida li comencen a superar els esdeveniments que l’envolten. A més, la gent que té ben aprop s’entesta en etiquetar aquest moment com la tan famosa “crisi dels trenta”.

Està narrada en primera persona, ja que el protagonista, l’Andreu, ens explica que és el que li ha estat passant a mesura que s’apropava el seu aniversari. De fet, gran part de l’encant de Ja en tinc trenta! està en aquesta particularitat. Fins i tot es permet el luxe de batejar-nos amb el (original?) nom de Grft per poder dirigir-nos la paraula amb confiança.

Aquest encant al que faig referència és degut a dos motius. El primer és la lleuresa de la lectura. Fàcil i àgil, no ens comportarà gaire inversió de temps llegir aquest llibre. I és així de lleugera perquè és un monòleg. No sé ben bé que ens ha passat als catalans des de fa uns anys, però sembla que hem integrat els monòlegs com a part de la nostra cultura (literària? televisiva?). En qualsevol cas, benvinguda sigui i gràcies al gurú que la va fer explotar, un altre Andreu, Buenafuente.

El segon motiu de l’encant de Ja en tinc trenta! és precisament l’humor que destil·la tota la novel·la. Un humor fàcil i irònic (he comentat ja que el llibre és com un monòleg?) protagonitzat per aquell xixarel·lo que tots (els homes) tenim dins nostre.

No vull descuidar-me de comentar que, no en va, aquesta novel·la és una adaptació del text original del mateix autor que va guanyar el II Premi Fundació Romea de textos teatrals l’any 2004, titulat Íntimes loquacitats i que Àngel Llàcer va dirigir al Teatre Condal amb força èxit durant aquell mateix any.

Després d’haver llegit Ja en tinc trenta!, no sé si pensar que no em caurà a sobre com una gerra d’aigua freda la “crisi dels trenta” tot i dur una vida d’allò més còmoda i senzilla…

Xiulets, Eto’o, Deco i altres despropòsits

Posted by – 13 May, 2008

Al final no m’he resistit i parlaré de futbol. I en quin moment començo a fer-ho. En realitat m’hi vull resistir al màxim perquè intento escriure sobre el que entenc i de futbol, hi entenc com qualsevol aficionat de carrer: menys del que ell mateix pensa.

Per això vull tocar un petit tema sobre el que crec que puc opinar. No vull dissertar sobre si fa falta una neteja al vestidor de can Barça, si Guardiola és la persona adequada per tornar-nos a l’èlit… perquè no en tinc ni idea. En realitat, el tema que vull tractar és una banalitat: Els xiulets que van rebre durant l’últim partit de la lliga 07/08 al Camp Nou Eto’o i Deco.

Sembla ser que tots dos jugadors ja estan pensant en marxar-se, especialment Eto’o, indignats pel tracte que van rebre durant aquest últim partit. Sense entrar a valorar si ja tenien o no un peu fora el club o si seria convenient o no que marxessin, vull intentar explicar el que va passar.

Com a aficionat culé, he de reconèixer que som molt especials. Històricament som patidors, negatius i impacients (tot i que joc formo part de la generació que va començar a interessar-se pel futbol quan es va començar a gestar el Dream Team). No som el perfecte exemple de l’afició que sempre està amb el seu equip i que es deixa la gola a cada partit animant als seus jugadors. Però alhora que patim aquests defectes, tenim unes virtuts. Com per exemple, estar tremendament orgullosos dels nostres colors i dels valors que representa el nostre club. I aquí és on està l’orígen del problema.

Després de dues temporades on les hem vist de tots colors (decadència del millor jugador que han vist mai molts ulls inclosos els meus, síndrome de vedettes a molts jugadors, “rajades” de jugadors sobre companys en públic, falta de títols, sensació de que les lligues les ha guanyades un equip menys dolent, humiliació al Santiago Bernabeu a falta de tres jornades per acabar el campionat, etc.), l’últim que es podia tolerar és que dos dels jugadors més estimats i admirats des que estan al club no donguessin la cara en el moment que ho havien de fer (partit al Bernabeu) i per acabar-ho de rematar ens tractessín d’estúpids (qui s’empassa no sabien que que les targetes grogues que van veure durant el partit anterior al de Madrid els sancionaria de cara la següent jornada? Ja us ho dic jo, ningú). Quan era el moment d’estar allà, de passar-les putes, de pagar la penitència i transmetre el missatge que tot l’horror de la temporada també era responsabilitat d’ells, van amagar-se. Això va fer mal a l’afició.

I el mal és directament proporcional a la glòria que ells mateixos han aportat a l’equip. Té raó Thuram quan diu que ambdós jugadors tenen molta responsabilitat en el meravellós joc que hem gaudit les darreres temporades i els títols de Lliga i Champions. Però els culés valorem quan algú està a les dures i la les madures. I per suposat, és molt significatiu quan no és així. Reflexionem un segon sobre si hagués passat el mateix si els jugadors que s’ho haguessin fet venir bé per no passar vergonya al camp de l’etern rival haguessin estat persones que ens desperten tanta indiferència com Zambrotta o Abidal? Un gran poder comporta una gran responsabilitat li diria al jugador francés que ha defensat als seus companys. I no vull oblidar-me que aquesta temporada era una segona oportunitat després de l’estrepitós fracàs de l’anterior. Tot plegat fa que el gest d’ambdós jugadors fos la gota que va fer vessar el got.

Per acabar-ho d’adobar, diuen que les comparacions són odioses. I resulta que a la plantilla tenim un nouvingut d’aquesta temporada, un portent de força i esperit competitiu que es diu Touré Yaya. Jugador, que segons el meu punt de vista no tenia tanta responsabilitat com la majoria dels seus companys, ha donat la cara amb una hèrnia discal durant tres mesos. Chapeau.

Però per sort el temps col·loca a tothom al seu lloc. Si finalment aquests dos jugadors marxen, els acabarem recordant com el que han significat pel Barça. Eto’o com la representació de la fam de glòria, aquella pantera que només tenia en ment caçar la pilota per destrossar la xarxa de la porteria rival, una fera incontrolable per cap dels seus adversaris. I Deco com la figura de la intel·ligència, l’esperit de l’equip, la seva ànima, a qui tothom escoltava, qui era capaç de desmontar la columna vertebral de qualsevol equip gràcies a la seva força o la seva desmesurada tècnica. Dues peces clau per aconseguir la nostra segona Champions.

I si no marxen, de ben segur que ho oblidarem tot si tornen a ser les seves millors versions i si tots plegats (ells dos i l’afició), ens tornem a sentir orgullosos dels colors que defensem.