Encara no sé ben bé perquè tenia aquesta pel·lícula guardad esperant tant de temps per veure-la. Havia sentit coses molt bones sobre ella, però suposo que no tenia (o no li veia) aquella cosa que fa que em vinguin moltes ganes de seure al sofà i contemplar la tele durant un parell d’hores.

I ara me’n faig creus. Resulta que tenia una petita joia de les que m’agraden, allà, guardada al calaix dels dvds, esperant-me per fer-me somriure.

Si intentés resumir la història el més breument possible crec que diria que Good bye, Lenin! és una mena de conte d’amor. De l’amor que sent un noi per la seva mare. Un amor sense límits que l’empeny a arrossegar a la seva familia per crear un món que ja no existeix per a la seva progenitora quan aquesta desperta d’un coma de vuit mesos.

L’acció es desenvolupa en un moment històric recent d’Europa: els mesos post-caiguda del mur de Berlín. La familia protagonista viu al costat est de Berlín, l’antiga República Democràtica Alemana. La mare de la familia resulta ser una activista socialista amb fortes conviccions, que pateix un infart poc temps abans de la caiguda del mur. Després de vuit mesos d’estar en coma, el mur ja ha caigut. Però el seu fill, per culpa de l’advertència del metge que diu que la salut de la mare és delicada i que qualsevol alteració la podria matar, decideix dur-la a casa i mantenir-la al marge dels canvis socials i polítics que viu el seu país sense que se’n adoni.

Tota la pel·lícula gira entorn a aquesta obra teatral, plena de dificultats per ser representada, amb moments còmics i amb moments molt durs ja que els dos fills de la familia passen per una època molt important per les seves vides personals. Un retrat emocionant de l’amor abans esmentat i de les dificultats que passava una familia de l’Alemanya de l’Est amb el seu context polític com a fil conductor.

No és necessari explicar res més sobre aquesta petita meravella. Només recomanar-te que, si estàs llegint això i no l’has vist, no perdis gaire temps més.

Més informació

El mur de Berlín a la wikipedia
Good bye Lenin! ala wikipedia

Tràiler

A veure si m’endreço el suficient com per poder començar el que escriuré sobre aquesta pel·lícula.

Pensava criticar el gènere del cine d’humor perquè en general no fem res més que empassar-nos autèntiques xorrades sense cap tipus de gràcia que acostumen a insultar la intel·ligència dels espectadors. Especialment si són facturades a Hollywood. Però começo a pensar que sóc una mica cascarràbies (tinc la sensació que no faig més que criticar gèneres de cine).

Suposo que el millor serà parlar sobre les sensacions que m’ha produit Arma Fatal. Però em sembla que quedarà sent una entrada massa lleugera.

O poder si li donés una puntuació general a la peli… Però m’he proposat de manera ferma no puntuar res en aquest blog (ni pelis, ni videojocs, ni obres de teatre… res de res) perquè ho trobo estúpid i prentenciós.

Segurament la millor manera d’escriure sobre Arma Fatal serà llistar aquelles coses que m’han agradat i aquelles que no. Com vaig fer amb 28 meses después i que em va resultar molt còmode d’escriure i crec que bastant fidel a la conclusió final que em queda després de veure una pel·lícula. Som’hi, doncs.

M’ha agradat

- El to general d’humor al llarg de la peli. Aconsegueix transmetre un estat d’ànim divertit, fent gaudir de petits detalls en clau còmica.
- El muntage. Aquesta és una variable a la que mai (o gairebé mai) li havia dedicat la més mínima atenció. Però aquí està feta servir com a element còmic. I funciona! La manera i el ritme a l’hora de presentar certes escenes és realment divertit.
- L’humor d’aquesta peli no és insultant. Sí, també hi ha tonteries bastant estúpides i poc intel·ligents, però no cau (gaire) amb l’humor més baix com podria ser l’escatologia o la violència, però no és la norma general.

No m’ha agradat

- Les mateixes tonteries que esmento al punt anterior. Em deixa un mal regust de boca que certs intents de fer-me riure ho aconsegueixin fàcilment i d’altres gens ni mica.
- Els detalls “gore”. No em desagraden en si mateixos, però a aquesta pel·lícula crec que li sobren. No acostumen a ser còmics (o almenys de la manera que a mi m’agrada, em sembla un recurs fàcil).

Crec que tenia massa espectatives creades abans de veure Arma Fatal. I és que fa temps que no veig una pel·lícula d’humor que em faci riure de debò. Si faig un exercici de memòria intentant recordar la última peli que m’hagi fet riure de debò (sense esforçar-me molt) em ve al cap La vida de Brian. D’això fa massa temps!

Però per ser just diré que Arma Fatal és divertida i una bona suggerència si no tens res millor a fer (o per veure).

Més informació

Arma Fatal (Hot Fuzz) a la wikipedia

Crítiques

‘Arma fatal’ (’Hot Fuzz’), posiblemente la película más divertida del año a blogdecine
Arma Fatal (Hot Fuzz) a Mis Fotogramas
‘Arma Fatal’, riendo a mil por hora a blogdecine

Tràiler

Tinc la sensació que són temps difícils pel gènere dels shoot’em up. No és el tipus de joc que m’atrau gaire i pot ser que en desconegui les joies d’avui en dia. Però em sembla que queda bastant lluny la època daurada dels Nemesis, Parodius, 1942 o U.N.Squadron (els únics que realment m’han agradat).

Per això em resulta curiós que, en el cas de l’Space Invaders, es rescati un dels més mítics videojocs (i dels més antics), amb un rentat de cara espectacular que dóna com a resultat un joc modern, frenètic i divertit. I si no hi hagués prou, resulta que el Geometry Wars: Galaxies, tot i ser una joc de l’era moderna i partir d’un concepte més o menys original, que despren un flaire a retro que enamora, també és un joc excel·lent.

Però anem per parts, que la meva intenció no és fer apologia dels temps passats. En el cas del Geometry Wars, es prescindeix dels gràfics en tres dimensions, amb un disseny simple i geomètric de tots els elements en pantalla. Els efectes de llum i el colorit, això sí, li afegeixen certa espectacularitat a l’aspecte visual. I a més, ben acompanyat amb una música bastant canyera i electrònica.

Però el que és una veritable delícia és el control amb l’stylus. Mentre amb la creueta controles el moviment de la nau, amb l’stylus dispares a tort i dret a tot allò que es mogui en pantalla. Un control natural i senzill a més no poder. Aquest és el primer punt fort del joc i el segon és el terrible ritme frenètic de la partida, amb desenes d’enemics amb les seves pròpies conductes caracterísitques que no et deixen respirar en cap moment, convertint la partida en un excercici d’atenció a la pantalla brutal.

I pel que fa a l’Space Invaders Extreme, l’adaptació als nous temps del clàssic li proporciona una major variabilitat dels enemics i els seus comportaments (incloent enemics finals de pantalla), ús de diferents armes, un intens colorit i música i efectes sonors també força destacats. Pel que fa al control, igual de simple que fa tants anys: moure’s d’un costat a l’altre i disparar sense parar.

No són els jocs que més m’agraden, però per fer partides ràpides són opcions ideals. Qualsevol dels dos és una excel·lent opció per passar l’estona, però si m’hagués de decidir per un dels dos, crec que em quedaria amb el Geometry Wars. Per l’originalitat i pel ritme.

Abans de començar un bon tiberi, poques coses hi ha millor que escalfar motors amb una cervesa ben freda…

- 50 mm
- 1/1600 s
- f/1.8
- ISO 100

D’entrada ja vull deixar clar que aquesta pel·lícula es deixa veure bastant. És a dir, és força entretinguda. No vull que la resta de coses que escriuré deixin la impressió que es tracta d’una “peli brossa”.

Per començar diré que que Ases calientes és una poca-soltada. Violenta, sense miraments i amb personatges esperpèntics que de tant en tant tenen uns diàlegs absurds. No hi cap dubte que la ombra del mestre Tarantino planeja sobre el concepte de la peli. I al igual que les obres d’aquest director, Ases calientes té un llarg repertori, una àmplia llista d’actors i alguna actriu que formen una llista important de personatges.

Però les possibles semblances amb un Pulp Fiction o Reservoir Dogs s’acaben tot just aquí. Massa personatges que no acaben tenint gaire sentit a la història i que tenen aparicions breus i sense gaire importància. Diàlegs que intenten ser brillants però que no passen de ser rarets. Però és que tot i així la peli resuta ser simpàtica!

Fins que arribem al desenllaç. Intentant donar un cop d’efecte al més pur estil Sospechosos habituales, ens trobem amb un gir absurd i una resolució patètica.

De les interpretacions no val la pena parlar. No perquè siguin dolentes, sinó perquè són interpretacions sobre papers sense substància. Haurem d’esperar una mica més per veure si Alicia Keys pot ser una bona actriu o no.

Resumint, com m’agrada fer, Ases calientes és una pel·lícula que veuré qualsevol altre dia si l’enxampo de casulitat a la tele un diumenge per la tarda i no fan res millor. Segurament és una peli com aquella típica amistat que tots tenim. Que t’explica una història que et sembla absurda però simpàtica. Però quan tornes a sentir-la es fa bastant pesada.