Aquesta nova entrega dels magnífics jocs de la saga Zelda era molt esperada pels milers de fans de la saga. Tenia moltes ganes de veure com s’adaptava a la portàtil de Nintendo i si continuava oferint les dosis de diversió que acostumen a oferir aquests jocs. I la veritat es que es tracta d’un joc divertidíssim.
Com que un servidor es va iniciar en el món dels videojocs amb una Atari i posteriorment amb un MSX, la variable gràfics acostumo a tenir-la bastant desatesa, és a dir, no li concedeixo un pes important a l’hora de valorar un joc. Però tot i així, val a dir que a la petita NDS, aquest nou Zelda llueix perfectament. S’ha hagut de fer servir el famós cell shading, amb l’estètica del Wind Waker, i crec que ha estat una decisió acertadíssima (de fet el Phantom Hourglass és una seqüela de l’anterior). Tot i això senyalaré que en pocs moments del joc es produeixen els desagradables enlentiments del motor gràfic, concretament amb algun enemic final de masmorra i navegant a alta mar mentre lluitem contra vaixells enemics.
El control del personatge, una combinació entre l’stylus i els botons, és notablement bo. Falla de tant en tant l’stylus quan es necessita molta precisió alhora que velocitat, però en termes generals es comporta força adequadament a més de ser còmode.
L’stylus afegeix moltes possibilitats al joc i la que crec que és molt acertada és la de poder dibuixar i escriure sobre els mapes del joc, on poder fer-hi anotacions afegeix facilitat a l’hora de recordar llocs a visitar, ítems determinats, etc.
Pel que fa al contingut del joc en si matex, segueix el típic esquema tan repetit de diverses masmorres. No excessivament complicades i força curtes, el que converteix a The Phantom Hourglass en un joc bastant assequible (com en realitat tots els Zelda). Començo a trobar a faltar un canvi en l’esquema del joc, em sembla que s’està convertint en quelcom massa repetitiu. Però no apostaria a que Nintendo ho faci. Si els hi funciona… per què canviar-ho?
El que he de reconèixer que em feia molta por era que l’argument del joc es situés en distintes illes, el que significava que per desplaçar-se entre elles s’hagués de navegar. L’experiència amb el Wind Waker em va resultar frustrant, massa temps invertit en moure’s en el món creat pel joc i tremendament desesperant al introduir-hi un element clau en el desenvolupament de l’argument. En aquest cas, al Phantom Hourglass, això no succeeix i s’agraeix. Continua sense ser una part del joc massa fluida, però no tan poc com per poder fer que algú abandoni el joc. Es nota que a Nintendo li van caure pals amb el Zelda de Game Cube.
La part més negativa d’aquest joc crec que és l’absurda decisió de fer-nos repetir un cop rera un altre una de les masmorres. Si afegim que és una de les consumeix més temps per completar-la i la que exigeix més paciència, tenim un punt negre que pot trabar a la gent menys experta o menys apassionada pel joc.
I com a últim punt negre d’aquest Zelda (tot i que és extensiu a d’altres), trobo a faltar més innovació amb les espècies que habiten el món on es desenvolupa el joc. Una mica més de feina no estaria gens malament. Els Goron, per exemple, em cauen genial, però no cal que surtin a cada nou Zelda, no?
Com a conclusió considero que aquest és un dels imprescindibles per la NDS. Per la seva qualitat, per la diversió que ofereix, per la seva adequada curva d’aprenentatge, per la seva ajustada dificutlat… I perquè és un Zelda, i sent així no pot tractar-se sino d’un dels millors jocs als que es pot jugar.
Més informació
Anàlisi a VidaExtra
Analis dis a GamesAjare