Month: March 2008

Moritz

Posted by – 29 March, 2008

Moritz

La meva cervesa preferida. Sembla que continuo obsessionat amb el f/1.8.

– 50 mm
– 1/50 s
– f/1.8
– ISO 200

Un funeral de muerte

Posted by – 29 March, 2008

Un funeral de muerte

Un funeral de muerte és una pel·lícula que m’ha enxampat desprevingut. Em venia de gust veure però no ho ncessitava. I poder per l’efecte de les baixes o mitges expectatives m’ha quedat un excel·lent gust de boca.

Es tracta d’una comèdia simple, amb poques pretensions i que va directe al gra. Prova d’això és que no arriba a durar ni 90 minuts (gràcies! quina mania tan lletja l’actual de fer pelis de 120 minuts de duració mínim) i en tan sols 20 ja s’han presentat i situat tots els personatges de la història.

L’humor és bastant simple, la major part poc sutil i força carent d’ironia, en general bastant gamberro. Però no per això és un tipus d’humor de segona categoria, ja que no s’utilitza sense sentit (el pecat habitual amb comèdies de situacions absurdes).

Per tot això no he pogut parar de riure durant tota la pel·lícula, que és el que busco en una comèdia. I Un funeral de muerte entra per aquests motius directament a la categoria “pelis que no em molestarà tornar a veure” (que és el sistema de classificació que faig servir per separar les pel·lícules que segons el meu criteri valen la pena d’aquelles que no).

De moment, la millor comèdia que he vist en el que portem d’any.

Més informació

Frank Oz a la Wikipedia (director d’Un funeral de muerte i d’altres entretingudes comèdies)

Crítiques

‘Un funeral de muerte’, sencilla, pero eficaz a Blogdecine
‘Un Funeral de Muerte’, un cansado Frank Oz a Blogdecine
Un funeral de muerte a Sin pelos en la lengua

Tràiler

Cell

Posted by – 23 March, 2008

cellCell
Stephen King
Ed. Debolsillo
ISBN: 978-84-8346-521-9

Feia molt temps que no llegia cap llibre d’Stephen King. N’he llegit uns quants, després de que als 18 anys aproximadament, m’impactés la primera lectura que vaig fer d’un dels seus llibres.

He tornat a sentir moltes de les sensacions agradables que acostumava a experimentar amb la lectura d’aquest gran escriptor i a més, m’ha sorprés amb una cosa a la qual no em tenia acostumat: un bon final.

Cell és el relat d’un grup de persones que intenten sobreviure en el nou món on els hi ha tocat viure d’un dia per un altre. Un món on la majoria de la humanitat ha enbogit de manera repentina convertint-se en uns èssers primaris, salvatges i assassins. Una conversió que sembla estar produïda per una mena d’impuls transmés a través dels telèfons mòbils.

Hi ha certs elements a destacar del llibre. El primer d’ells és el ritme inicial. Mai abans un llibre d’Stephen King havia començat a desenvolupar l’acció amb tanta brevetat (o almenys a cap llibre que jo hagi llegit). Poc després de poques pàgines (exactament cinc pàgines d’una edició de butxaca!) comença el caos, l’acció desenfrenada, el terror i el pànic.

Curiosament, existeixen certes similituds (que s’esvaiexen poc a poc a mesura que avança la trama) amb els infectats de 28 días y semanas después, dues pel·lícules que he vist recentment. Aquest fet m’ha desagradat per la simple raó de llegir quelcom massa familiar quan amb aquest autor sempre espero la sorpresa i l’originalitat. Com ja he esmentat, afortunadament aquestes similituds desapareixen poc a poc, establint-se moltes diferències entre els infectats dels “28s” i els telefònics (els infectats de Cell).

A la novel·la apareixen certs elements habituals a la bibliografia de l’autor, com la importància de l’univers infantil (i en menys mesura del juvenil), els elements fantàstics, els parapsicològics (que només tolero única i exclusivament en la ficció d’entreteniment) i els malsons.

I el que sí que he trobat a faltar són les múltiples referències que fa l’autor al seu univers literari. És força habitual que a les seves novel·les apareguin personatges (sense veritable protagonisme) que en d’altres llibres tenien un paper capdal dins la història (si no n’eren protagonistes), o referències a fets o esdeveniments d’altres novel·les. Un detall que a mi sempre m’ha fascinat però que no he trobat a Cell. Però per ser just, això es pot deure a dos motius: el primer és que pel mateix argument és francament complicat i el segon és que feia tan temps que no en llegia cap novel·la que francament, se m’hagin passat per alt.

Cell no és una gran novel·la. No és ni tan sols un dels millors llibres d’Stephen King. Però als fans de l’autor els haurà agradat segur. Si les històries més fantàstiques d’aquest autor no t’han agradat mai, aquest llibre tampoc t’agradarà. Així desimple.

Més informació

Stephen King a la wikipedia

Pàgina oficial d’Stephen King
Comunitat hispana de fans

Crítiques

Cell: la novela de zombies de Stephen King a De leyenda
Cell de Stephen King a Divergencia Cero
Cell, de Stephen King a Críticas literarias Regina Irae

Moussaka

Posted by – 23 March, 2008

Moussaka

– 2 albergínies
– 1 Ceba o 2 cebes tendres
– Un all
– Carn picada (de vadella, de porc o ambdues)
– Canyella en pols
– Menta
– Tomàquet natural triturat
– Vi blanc
– Formatge rallat o en trossets (del tipus que vingui en gust)
– Oli, sal i pebre

Per la beixamel
– 40 gr de farina
– 40 gr de mantega
– Llet
– Nou moscada
– 1 o 2 ous

El primer és tallar les albergínies transversalment amb un gruix d’un cm aproximadament. Les salem i les deixem a un colador una bona estona perquè deixin anar aigua.

Ara podem fer la beixamel. Desfem la mantega i llavors hi aboquem la farina i ho batim amb energia. Hi posarem la llet poc a poc sense parar de batre. És igual que la llet sigui freda, la clau perquè no quedin grumolls és no parar de batre i posar la llet poc a poc. Quan tinguem una beixamel més aviat líquida ja podem posar-hi una mica de sal i nou moscada. Ho deixem refredar.

Sofregim la ceba i l’all amb una mica d’oli i quan sigui transparent la reservem. Amb aquest oli ja podem començar a fer la carn picada amb una mica de sal i pebre. Hi posem una mica de canyella en pols i menta (recepta original de la moussaka, però podem posar-hi les herbes que tinguem). Afegim una mica de vi blanc o oporto i ho flamegem (o deixem que es consumeixi l’alcohol). Llavors afegim la ceba reservada i el tomàquet tritura. Ho deixem a foc suau fins que es consumeixi l’aigua del tomàquet i ens quedi un conjunt bastant espès. No oblidar posar-hi una mica de sucre al tomàquet per rebaixar l’acidesa.

Netegem els talls d’albergínia amb aigua abundant i els sequem. Els fem a la paella amb una miqueta d’oli, fins que quedin una mica torradets, que no quedin crus.

Amb la beixamel freda, hi aboquem un o dos ous batuts.

Ja podem muntar la moussaka. Primer una capa d’albergínia, la carn picada amb tomàquet, una altra capa d’albergínia i la beixamel. Afegim finalment el formatge per sobre. Ho posem al forn a una temperatura mitja fins que comprobem que està llest (entre 20 i 40 minuts).

300

Posted by – 19 March, 2008

300

300 m’ha deixat meravellat i la veritat és que no m’ho esperava. Ja havia sentit que era una adaptació excel·lent d’un comic meravellós (de Frank Miller, una mena de figura divina del còmic amb obres com aquesta, Sin City, Batman: The Dark Knight Returns, Ronin…) però de debò que m’ha encantat.

Si un ja s’espera algunes de les coses que es trobarà abans de veure la peli, especialment si són “negatives”, ajuda a reduir el seu possible impacte. 300 és una història èpica, de les de debò. I plena de tòpics: Els bons són superbons, són valents, heròics, forts, honrats, fidels, guapos… I els dolents tot el contrari. Els espartans (els bons) intentaran defensar les seves terres davant la invasió dels dèspotes perses (molt dolentots). Però són molts menys. Molts menys. Però és que són taaan forts i taaan llestos…

També val la pena fer-se a la idea que tot i ser una història basada en un fet històric verídic, les llicències artístiques són numerosíssimes, de manera que val la pena prendre-s’ho com una interpretació molt imaginativa i en absolut fidel al fet real.

Un cop ja s’ha fet aquest exercici previ a veure la peli, un ja està llest per fer-ho. I el que pot passar és que com m’ha passat a mi, un gaudeixi d’un espectacle visual de primeríssima línea a la seva televisió (quina llàstima no haver-la vist al cine!). Poques paraules tinc per expressar el que he experimentat a través de la vista amb 300. La fotografia, els colors, les coreografies de les batalles, el ritme… Ha estat increible.

Tot i ser una pel·lícula on la oportunitat interpretativa sembla ser escassa, val a dir que els actors es comporten bastant bé. Però clar, sent tot blanc o negre, és força senzill, no? Però destacaré que el protagonista, el rei Leònides, interpretat per Gerard Butler, acosegueix desprendre autoritat, magnificiència, rudesa, lideratge i en fi, totes aquelles caracterísitques que se li suposen al rei dels espartans.

L’espectacle que m’ha brindat 300, és el tipus d’entreteniment que puc consumir repetidament. Però la pròxima vegada, badaré més amb l’estètica i fotografia de la pel·lícula, que s’ho val.

Més informació

300 a la wikipedia

Crítiques

“300” de Zack Snyder a Moofleet
300 a la butaca

Tràiler