El juego de Ender
Orson Scott Card
Ediciones B
ISBN: 84-96581-57-8
Aquest és un d’aquests llibres especials que recordaré sempre. És un d’aquests tan pocs freqüents que m’absorbeixen totalment i que fa que la longitud del dia s’estiri el suficient com per haver de tancar-lo perquè estic completament rendit i necessito dormir.
La historia, brevíssimament resumida, tracta sobre l’entrenament militar que se li dona a un nen, Andrew Wiggin (Ender), que resulta personificar l’última esperança de la humanitat per poder derrotar l’espècie alienígena que amenaça la supervivència dels humans, els insectívors.
Més enllà de detalls de l’argument, que no m’interessa desglossar, si que anotaré aquelles coses que m’han agradat del llibre, així com les que m’han agradat menys.
D’entre el que m’ha agradat destacaré el personatge principal. Un nen escollit, assenyalat amb el dit des del seu naixement, que no pot escollir quin serà el seu destí que troba que la seva vida està absolutament manipulada pels adults. Per acabar-ho de rematar, la seva dualitat de persona humana contra fera incontrolable no ajuda a tenir una bona autoestima. A mesura que vagi creixent, el seu torment va en augment fins a les portes de la desesperació i la bogeria. Ender és la única i veritable estrella de la història.
He trobat també molt interessant l’espiral de personalitats que formen juntament amb Ender els seus dos germans, Valerie i Peter. La novela s’encarrega des d’un bon inici a etiquetar als tres i de diferenciar-los dràsticament. Però poc a poc ens podem adonar que tots tres són molt més semblants del que en un principi semblava, exhibint conductes que serien més fàcilment atribuibles a algun altre dels germans a partir de la descripció bàsica del començament de la novel·la.
M’ha cridat molt l’atenció l’ús que se li dona a la xarxa, i és que el llibre es va escriure al 1985 (a partir d’un conte escrit el 1977).
I hi ha molt poca cosa que no m’hagi convençut. Principalment el fet que l’autor no s’hagi extés molt més amb la història dels germà i germana d’Ender, una veritable llàstima…
Per últim vull destacar que penso que J.K.Rowling deu haver llegit aquesta novel·la, ja que existeixen moltes similituds amb la saga de Harry Potter. L’escola de Hogwarts i l’escola de Batalla, el joc que es practica en aquesta i el quidditch, els batallons i les diferents escoles de Howgarts i la competició entre aquestes…
Segur que llegiré el següent llibre de la saga, La voz de los muertos.
Més informació
Ender’s game a la Wikipedia.
Orson Scott Card a la Wikipedia.
