Per què no votaré a CiU?

Posted by – 20 November, 2012

Aquestes són les meves raons (personals i intransferibles) que em porten a no votar a CiU a les properes legislatives per al Parlament de Catalunya. No espero que les comparteixis, però com a mínim espero que et portin a la reflexió.

Si vols debatre-les, no tinc cap problema, però no intentis fer-me canviar d’opinió. Estic molt segur d’aquesta decisió.

Abans d’entrar en matèria, l’advertència obligatòria, i és que em sento molt català. I abans català que espanyol (que també), et sembli raonable o no, i pel motiu que sigui. Això és un fet i l’opinió que et construeixis del que escriuré aquí ha de ser articulada a partir d’aquest punt.

No votaré a CiU perquè votar aquest partit és a votar a:

La hipocresia

CiU demana al president del govern espanyol que escolti al poble català (jo també penso que els governants han d’escoltar al poble) quan es manifesta de manera tan notable com ha succeït l’onze de setembre d’enguany. Ara bé, no semblava que l’interessés tant aquest exercici durant el 15M.

Més hipocresia: CiU renega d’Espanya, enfrontat amb el govern del PP. Enemistat? Poder no tant com sembla… Com s’explica si no l’ajuda de CiU al Congrés dels Diputats en més de 150 votacions?

A veure si aquest enfrontement serà un pantomima?

La violència

Si la ciutadania protesta contra el govern, al poder no li tremola la mà. Segur que encara tens ben fresques les imatges del noi de 13 anys a Tarragona o la dona que ha perdut l’ull per culpa d’un impacte d’una bala de goma durant la vaga general del 14N.

Però no ha estat el primer cop. No oblidem el que va passar el 15M. Llavors al govern no l’interessava escoltar a la ciutadania que es va manifestar ocupant Plaça Catalunya. O poder estaven molt preocupats per la brutícia de la plaça… En qualsevol cas, el conseller Puig també va fer servir la violència a través dels Mossos d’Esquadra. Aquest senyor és el número 4 de la candidatura convergent a les properes eleccions.

La gestió econòmica per benefici propi i la manipulació informativa

El cas caféambllet és un atemptat directe a la llibertat informativa i molt probablement un cas de corrupció política apestós.

Corrupció per tot el que pots llegir aquí. T’aviso, fliparàs.

I no només pel contingut sinó perquè… coneixies aquest escàndol? Sí? Segur que llavors a través de les xarxes socials. Però i els mitjans tradicionals? TV3? La Vanguardia? El Periodico? Com pot ser que no n’hagin dit res? Bah, ves a saber, segur que no té res a veure amb els diners públics que hi destina la Generalitat. I menys amb que aquestes subvencions s’hagin vist augmentades (ara no toca pensar en les retallades inhumanes al sector sanitari i el d’educació, no siguis dolent/a). Però és extrany que només se’n hagi fet ressó El Pais, oi?

Pots pensar que no deu ser rellevant si no apareix a la premsa. Però i si resulta que la internacional si que s’hi a fixat. Almenys el Washington Post! I si et serveix el ressó internacional per a la polèmica independentista t’hauria de servir per aquest cas. No siguis trampos/a! ;)

Més corrupció

A Catalunya ens emportem les mans al cap amb la corrupció del PP a comunitats com la valenciana, per exemple. Però aquí també anem ben servits. O ens oblidat del cas Millet? I el millor és que la merda esquitxada arribava a CiU! Però… cap problema! Sempre tenim solucions pels casos d’emergencia. Un copet de mà dels nostres amics d’ERC i no ens mullem el cul.

Si tens estòmac per repassar, llegeix aquí: sanitat, ITV, caixes d’estalvi…

Una herència d’un país de merda

Un país de merda jo el defineixo com un país on no es prioritza l’educació, l’atenció sanitària i l’inversió en I+D per sobre de qualsevol altra cosa. No només no es prioritza sinó que es castiga. Això ens ensenya l’experiència d’aquesta breu legislaturà que està a punt de concloure.

Segons el teu parer, què és un país de merda?

Més del mateix

Si no vas veure el programa Salvados on Jordi Évole entrevista a Artur Mas, deixa’m que et cridi l’atenció a l’últim terç d’aquest. En Jordi li pregunta per si canviaran certs temes en una hipotètica Catalunya independent: peatges, edat de jubilació, gestió de la sanitat pública… I les respostes són que no, que es continuarà amb les polítiques actuals. Perquè? Doncs perquè és la tendència europea. Abans de continuar inverteix 7 minuts en aquest vídeo.

És a dir, serem independents, gestionarem els nostres diners, però com marquin les polítiques europees. Continua oblidant l’estat del benestar com ho estem fent ara. No esperis que tornin la sanitat pública i l’educació universal i de qualitat. No perdis de vista les privatitzacions, i menys les retallades, que la troika les demanarà. I vistes les prioritats d’aquest govern català durant els dos darrers anys, millor ens anem calçant. O esperes que sigui diferent?

No esperis un estatut on no hi figuri com a prioritat el pagament del deute extern que tindrà Catalunya. O et penses que CiU juga contra la banca?

Em deixo alguna cosa?

Moltes. Repassa el hashtag #herenciaciu a twitter. Si encara tens ànims de fer-ho.

Siguem constructius (si podem)

Si has arribat aquí i t’has llegit tot el text, enhorabona. Si has baixat fins els últims paràgrafs buscant quina és la solució que proposo, em sap greu dir-te que no tinc ni la més remota idea.

Sí que tinc certes idees sense que acabin de ser completament raonades o argumentades que deixaré anotades per aquí:

  • De cara a les eleccions, no contemplo com a vàlid traslladar el meu vot a cap altre partit com el PSC, ERC, IU els Verds, PP, SI, PxC, etc. La classe política que tenim a Catalunya és la mateixa que a Espanya i la resta d’Europa: interessos personals per sobre dels ciutadans.
  • Sí contemplo partits minoritaris com per exemple el Partit Pirata, perquè no.
  • Probablement optaré pel vot en blanc, el vot que des de fa uns anys es contempla com la veritable opció de càstic a la classe política (més informació aquí i aquí), o millor encara, al partit Escons en blanc.
  • En el fons el que m’agradaria és poder fer una peineta a la UE, enviar a prendre pel cul l’euro i deixar d’estar regit per les entitats financeres, mercats o el que sigui que ens sotmet per sobre dels interessos dels ciutadans. No sé si serà possible ni si seria una alternativa que de debò ens ajudés a poder reprendre un veritable estat de benestar. Simplement és que no crec que poguem pagar mai el deute extern que tenim com a estat i si volem calés per finançar-los els rebrem sota unes condicions on els que perdem som els de sempre: tu i jo.
  • Alternativa extra?

    Al llarg dels dies que he anat escribint aquesta entrada, he parlat d’aquest tema amb algunes persones. Algunes han estat d’acord amb el que exposo i d’altres no. Però una d’elles tenia una postura que jo no havia contemplat i que em sembla interessant:

    Si l’objectiu es donar un cop al nostre sistema polític o a la classe política que ens governa i al sistema corrupte que l’envolta, com seria més senzill, formant part d’Espanya o sent un estat/país al marge? Si volem reproduir l’exemple islandès, com seria més plausible? Com a mínim interessant, postura que canviaria per complert l’estrategia a seguir durant les eleccions, però que partiria d’una premissa en la qual no hi confio gaire: que CiU realment estigués disposada a seguir un camí que suposi l’autogovern complert.

    Anem acabant que es fa tard

    Que no t’enredin! CiU està utilitzant un fenòmen social i emocional, el de l’independentisme (entenguis o no la seva existència), alimentat per una fortíssima crisi social i econòmica per obtenir rèdits polítics.

    Us prometo que em venen ganes d’emigrar.
    Actua amb consciència.

    Line, la nova missatgeria

    Posted by – 12 November, 2012

    Si, com la gran majoria de tots nosaltres, li dones un ús intensiu al Whatsapp, crec que aquest programa et pot interessar molt: Line.

    Line fa el mateix que el primer però amb algunes diferències, dues d’elles molt interessants, que són les úniques que destacaré:

  • Possibilitat de fer trucades sobre VoIP. O el que és el mateix, trucades gratuites, que només consumiran dades si ho utilitzes sota cobertura 3G, i evidentment res si ho utilitzes sota wifi.
  • El programa té versió per PC i MacOS, de manera que si estàs davant l’ordinador no fa falta que recorris al mòbil per utilitzar-lo.
  • La resta de diferències són també dignes de ser tingudes en compte, però només per les dues anterior val la pena provar-lo. I més si estàs cansat/da de les continues caigudes de servei del whatsapp. Pots llegir un anàlisi millor aquí.

    Problema? Que ha d’haver una migració important d’usuaris a aquest programa, no crec que sigui còmode mantenir l’utilització de dos serveis d’aquest tipus similars. I quan l’he estrenat, només hi he trobat tres contactes entre els meus coneguts…

    Per cert, tot i que no hagis sentit a parlar mai d’aquest programa, sembla ser que compta arreu del món amb més de 65 milions d’usuaris. No és que no el faci servir ningú, oi?

    Tres petites sèries britàniques

    Posted by – 9 August, 2012

    Totes elles curtes, 3-4 episodis i no més. Perfectes per veure al llarg d’una setmana i que personalment m’han sorprès per la seva alta qualitat. De menys a més:

    Dead Set

    Zombies i Gran Hermano, dos conceptes que com a mescla sona interessant. En un principi l’afronto amb expectatives de trobar-me una mica de petardeo , ja que enlloc llegeixo que la sèrie pertanyi al gènere de terror. I em sembla que no m’equivoco, ja que en general es tracta l’holocaust zombie amb normalitat (amb tota la normalitat que es pot tractar aquesta catàstrofe, clar) amanit amb algun que altre moment inquietant.

    Em decepciona una mica la crítica que realitza a la societat televisiva d’avui en dia, el que en principi era el punt fort de la sèrie, que em sembla light. Però en qualsevol cas, un producte digne de ser destacat (com ho seria qualsevol al que li afegissis la variable zombie, un comodí tot terreny).

    Inside men

    Excel·lent història del robatori perfecte. Amb pocs personatges, ben treballats, als que podem apreciar la seva evolució al llarg dels quatre capítols.

    La narració segueix dues línies temporals separades amb pocs mesos de diferència, l’anterior i la posterior al crim. Es tracta d’un bon recurs que exigeix molta atenció per poder anar encaixant retrospectivament les peces d’un bon puzzle.

    Black Mirror

    Finalment, al meu parer, la més interessant de totes tres sèries. Tres capítols autoconclusius, amb històries que res tenen a veure les unes amb les altres. I aquestes sí que són crítiques ferotges a la nostra societat, al consumisme, a internet, a les noves tecnologies… Increible.

    El segon, crec, és el més fluix de tots tot i resultar molt interessant, però és que el nivell del primer i tercer està pels núvols. Si només vols veure una de les tres, aquesta sense cap mena de dubte.

    Receptes amb miso

    Posted by – 9 May, 2012

    El que hi ha sobre aquestes línies és un bonic quilet de miso, concretament del vermell.

    El vaig comprar per fer una recepta d’alberginia amb vinagreta de miso que hi ha al meu regal de Sant Jordi, La comida de la familia de Ferran Adrià, que resumiré aquí sota, amb els petits canvis que hi fet. I és que no vull de copiar-la tal qual, però no és problema perquè és realment senzilla:

    Primer cal rostir les albergines. Uns tres quarts d’hora a uns 220º al forn. Deixarem que es refredin, pelem i tallem en tires.

    Només falta fer la vinagreta. En aquest cas, dissoldre una cullerada de dashi en uns 50ml d’aigua. Dissoldre-hi també un bon cullerot de miso i hi afegirem dues cullerades de salsa de soja i tres d’oli d’oliva. Evidentment que la quantitat d’oli serà una mica al gust (sense passar-se) i si li posem de girasol serà un gust més suau (i en podrem posar més). Podem optar també o únicament per l’oli de sèsam, com realment proposa el llibre. Crec que a més, la vinagreta admet moltes variacions.

    Posar l’alberginia en una safata, abocar-hi la vinagreta i afegir-hi el sèsam que volguem i a menjar!

    Però… i donar-li sortida a la resta del miso? Tenim algunes alternatives:

    Sopa de miso. Fàcil, senzilla, clàssica i excel·lent. La manera més ràpida és dissoldre dashi en aigua, a la que afegirem i hi courem alguna verdura, tofu, truita, ou… el que ens vingui de gust. I hi dissoldrem un bon cullerot també de miso. Ja està.

    Una altra alternativa és la que em comenta en Jordi directament des del Japó:

    Una tercera és la sopa de miso amb algun mol·lusc, com trobem al mateix llibre esmentat del senyor Adrià.

    Vosaltres coneixeu més receptes amb miso com a un dels ingredients?

    Cuatropalillos: recomanacions gastronòmiques japoneses a Barcelona

    Posted by – 13 November, 2011

    La gent que em coneix sap de sobres que el menjar japonès em perd. I sí, em pots acusar de modernillo o d’estar a la moda. Me la porta fluixa :)

    A Barcelona tenim la sort de tenir un bon grapat de locals on es serveix aquest tipus de gastronomia perquè hi ha una molt bona demanda. Però també té la seva part negativa: a molts llocs intentaran enganyar-nos amb plats pseudo-japonesos o més aviat xinesos (i dels dolents). O el que és pitjor, servir-nos merda.

    Per això sempre és interessant comptar amb l’experiència dels bojos/enamorats d’aquesta cuina, com la parelleta d’amics meus que han parit el blog Cuatropalillos, on repassen tots els restaurants japonesos als que assiteixen.

    Fan una feina fantàstica per tres motius: El primer és que amb ells saps on pots anar i on no (no s’estalvien la crítica si és necessària). El segon és que sempre podràs descobrir nous llocs que no coneixies. I l’últim és que sempre podràs aprendre una mica de la cultura gastronòmica nipona amb les entrades que no són crítiques de restaurants.

    Resumint, si t’agrada menjar japonès i ets/vius/vens a Barcelona: Cuatropalillos.